Autor: .
Data: 9 de juliol de 2017
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , , , .

Au lit au Moyen Age

Au lit au Moyen Age. Font: D. Birck, De belles choses

Pausadament a la seva ombra. Hi estarem una estona i d’allà vindrem fins ben ençà. Des de finals del segle XV al darrer quart del segle XX. Vaja, fins avui mateix quan tu, lector, llegeixis aquesta plana.

Per començar, una ratlla d’exactitud: a l’ombra de Roderic de Borja, el cardenal i després papa Alexandre VI, i a la de Francesc de Borja, fill d’una línia col·lateral dels Borja, imprecisa, tresorer i protonotari papal des del 1494 i fet cardenal el 1500, “un dels més íntims i fidels servidors del segon papa Borja”, com ho assegura el savi historiador Miquel Batllori (Obra completa, IV, València: Tres i Quatre, 1994, p. 19).

Ara hem de parlar d’un canonge i eminent jurista barceloní que durant disset anys visqué al servei del cardenal Borja, fins que aquest ascendí al soli pontifici. Aleshores retornà, i malalt per mala sort, a Barcelona. Jeroni Pau. El seu saber jurídic deixà una obra de rara posteritat en la qual consta, arreplegada com a model de solució jurídica, una decisió reial. És com una collita, aquesta obra, de casos diversos amb resolucions variades per a utilitat de taules i escrivanies de les cúries eclesiàstiques o civils. Fou editada a Roma –ell ja n’era fora– el 1493 gràcies al bon encert de l’amistat constant de Francesc de Borja, el protonotari papal.

Ens ha pervingut, doncs, una obra d’un jurista al servei d’un Borja i editada per un altre Borja que conté una historieta que ens farà, inicialment, retrocedir en el temps més de cent anys enllà del segle XV per, a continuació, anar cap al segle XVI i després acabar en uns encara no fa trenta anys o ben poc més. Fem-ne, doncs, cinc cèntims, d’una considerada història verídica que fou útil –suposem-ho– a jutges del passat.

Un marit tot brasa no deixava reposar la seva esposa ni en dies d’abstinència carnal (no pas la dieta presidida per les arengades i el bacallà salat, no; era una altra carn la defesa als mortals pecadors d’aquest món). En aquests dies, doncs, de mala gana s’avenia a reduir l’exercici marital a deu vegades, puix els altres jorns ascendia com si res a la trentena. El cas arribà al tribunal reial, on fou sentenciat que l’abrandament mascle no podia calar foc més de sis voltes diàries. Una història de batzegades i una sentència de contenció. La feta d’un marit innominat. La decisió d’una reina –ho conten algunes versions– d’Aragó. Cas i judici, per tant, que recollí la jurisprudència. La transmissió de l’un i l’altra ha estat d’allò més intricada per a qui en vol ordenar els caps de tota mena.

Un dels substanciosos capítols –en sentit de racionalitat, claredat i sinceritat– dels Essais de Michel de Montaigne, és el V del llibre III. Aquí es recull “el conflicte esdevingut a Catalunya entre una dona que es queixava dels assalts massa assidus del seu marit” (Assaigs. Llibre tercer, traducció de Vicent Alonso, Barcelona: Proa 2008, p. 115), – “le differend advenu à Cateloigne, entre une femme se plaignant des efforts trop assiduels de son mary” (veg. edicions diverses per Internet). En aquesta pàgina, la història i la sentència ixen del clos de la literatura jurídica per escampar-se amb la tinta de Montaigne. Pot suposar-ho, algú, una invenció del primer assagista? No. Pierre Villey, escrupulós cercador de les fonts de cada assaig –es comprova en la seva obra de 1908 Les sources et l’évolution des Essais de Montaigne– remet a les Decisiones burdegalenses de Nicolas Bohier o Nicolao Boierio, també a Antoine du Verdier, a les Sérées de Guillaume Bouchet, i en la reedició de 2007 s’hi afegeix encara Les diverses leçons de Pierre Messie gentil-homme de Seuile, sense oblidar que aquesta història consta en repertoris jurídics anteriors i en reculls populars d’obscenitats en la França d’aleshores.

Si el comentarista P. Villey no va més enllà d’autors francesos, si però el cas i la decisió del jutge succeí aquí, a Catalunya, hi ha d’haver una font primigènia. Sospita plausible i passa inicial en la recerca quan un text de finals del segle XV l’atribueix a un bisbe de Lleida. Aquest autor escriu en llatí (és un tractat jurídic) això: “predictus Episcopus Ilerdensis”, expressió que ens obliga a remirar pàgines precedents on s’hagi esmentat aquest bisbe. Són: “Sijo Ilerdensis Episcopus” i “Jacobum Cijonem Episcopum Ilerdensis, doctorem Cathalanum”. Qui fou aquest bisbe de cognom Cigo, Cijo, Sigo, Gigo, Ciyó, Citjó, Sitjó (que així apareix de marejat d’un text a un altre) i que morí el 1351? Doncs l’autor d’un volum que comenta el llibre IV de les Decretals de Gregori IX, conegut com la Cigonina, pur text jurídic que conté aquesta història i veredicte reial. Ara bé, si aquesta és la font que addueix el text de finals del segle XV, quin llibre és aquest darrer? Sí, el que ja s’imagina el lector: el del canonge barceloní Jeroni Pau, eminent jurista a l’ombra dels Borja, Practica Cancellariae Apostolicae.

Traduïm-ne quatre ratlles. “Fuit quidam homo –hi hagué un cert home, a Catalunya, tan potent en activitat venèria que cada dia coneixia exactament la seva dona trenta vegades. La muller secretament recorregué al Rei d’Aragó”, etc., etc. I en el cas, passant de jurista a jurista, un dia el rei va esdevenir reina i així, segur, la pobra rebregada esposa obtenia millor justícia.

Va complir-se, la sentència? Pregunta sense resposta, si més no, no la llegim pas en Montaigne, i menys en els tractats jurídics on la qüestió és la sentència dictada com a model i guia per a casos semblants i no pas el seu compliment. El quidam homo, doncs, es comportà constret a la mitja dotzena diària? Diria que sí per la lletra clara de Jeroni Pau quan precisa què establí la paraula del jutge. Un cop el subjecte de buscall encès hagué confessat que solament la mancança d’hores era l’aturador de la seva empenta, “unde mandavit ei” ‘aleshores li manà’ “sub pena capitis”… molt clar!: restava abocat a perdre el cap si no refredava l’arma. I si ni el coll tallat li feia efecte, havia de comprendre que ni sis ni cap vegades “ut ait mortis”… encara més clar!: la mort s’enduria la seva dona.

Deixem-ho aquí perquè el text de Jeroni Pau, per les paraules finals, mereixeria unes altres pàgines llargues, llargues. Afirma: “sed de potentia viri non tamen mirari oportet”, ‘però tanmateix no cal centrar-se en la potència de l’home’, sinó en la querella de la seva muller. Quina gosadia! Una demanda judicial presentada per una de les tres realitats d’aquest món que mai no diuen prou. I es fonamenta en el llibre dels Proverbis, 30,15-16. Ui! Deixem-ho aquí! Deixem el jurista i la querella que li semblava misteriosa a la claror bíblica.

Qui m’havia de dir que Jeroni Pau, el funcionari del futur Alexandre VI i amic del cardenal Francesc de Borja ens transmetria un cas digne d’ésser ofrenat a la deessa Venus. I també, és clar, a Zeus (entre dea romana i déu grec tot queda a casa) per la serena justícia impartida al tribunal de rei o reina del casal catalanoaragonès.

Doncs havia de ser, i ha estat, el treball d’un ínclit valencià qui prou mereixeria, si no hagués traspassat, una medalla borgiana, Joan Fuster. Del seu estudi he tret matèria (“Sobre un passatge de Montaigne”, dins Llibres i problemes del Renaixement, València; Montserrat, 1989, p. 143-155). Com també la mereix qui ha donat peu a tanta descoberta, el professor Josep Perarnau, en retrobar el camí perdut que mena a la Cigonina del bisbe de la seu lleidatana, enllà el segle XIV (“Tres notes entorn de la biblioteca papal”, Arxiu de Textos Catalans Antics, 6 [1987], p. 304-306).

Una dotzena, doncs, de pàgines fusterianes –elles també des d’avui a l’ombra dels Borja– de les quals en copio el trosset següent.

Perduda la Cigonina, el nom de Jaume Sitjó solament degué subsistir en la memòria de les minories cultes d’Europa a través de la Practica Cancelleriae Apostolicae de Jeroni Pau, i podem sospitar que fou així, de manera exclusiva, pel conflicte epitalàmic que va resoldre el rei Cerimoniós [puix J. Pau afirma que el cas reportat per Jaume Sitjó és de tempore suo, del seu temps, per tant, el d’aquest rei]. La Practica va ser reimpresa diverses vegades en el segle XVI i en el XVII, sovint incorporada a altres obres d’assumptes similars, en volums que devien circular amb gran fluïdesa

fins a parar a la web dels Borja entrat el segle XXI.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?