Autor: .
Data: 1 d'abril de 2017
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , , .

Mestre de les mitges figures femenines, Dama escrivint (detall) (c. 1500-1530). Font: Wikimedia Commons

Qui té la informació té poder. El poder depèn de la informació. El més poderós és qui domina la informació. Etc., per arribar a la mitja dotzena o més d’aforismes similars. Fins i tot el poder del diner depèn de la informació sobre ell sabuda abans d’una ensulsiada borsària, per exemple; o sobre ell donada a mitges, alterada o silenciada –com per recordar aquelles velles narracions de velletes vídues, artistes del parlar a mitges que fan dansar els nebots, rica la creuen!, i tot acaba amb un pam de nas. Saber o no saber, tenir o retenir informació és el moll de l’os de tot afer. Una realitat que arriba a l’extrem del mal: per obtenir informació es tortura. No hi hauria, a la cantonada del carrer o a l’avinguda, si tan poc valgués la informació, certa o suposada (el detall és menor), la xafarderia, una quasi devoció des que el món és món; qui negarà la satisfacció a qui es creu tenir un secret per escampar quan i com i fet a mida? Quan la coneixença d’una informació, tanmateix, és de veres restringida a pocs, a poquíssims, tres o dos, neix, inevitable, el domini, un cert domini d’aquests damunt dels altres. Deixem, però d’escriure frases i no vulguem tapar la nuesa del fet: la informació és poder.

Som al segle XV, en els seus darrers anys. Els polítics, els de més alta situació, necessiten informació per mantenir o per expandir el seu domini. Als poderosos d’aleshores, senyors amb la força de les armes, intel·ligents gràcies a l’astúcia, els cal informació fiable i secreta per no errar en els seus actes de govern ni en les campanyes bèl·liques. Seleccionem-ne, per exemple, uns quants: el rei de Nàpols, Alfons II; el rei de França, Carles VIII; el matrimoni que regna a Castella i a Aragó, Isabel i Ferran; el rei de Romans, Maximilià I (perdonin: si no hagués estat reconegut arreu com a emperador electe el 1501, ho mereixeria pel retrat que va fer-li Albrecht Dürer –si algun dia a Viena el poden veure cara a cara, ja m’ho diran, si no se’l mereix, el rang més alt, el pintor!–) que sumà a aquest títol el d’emperador del sacre Imperi romanogermànic, assentat gairebé qui diu per tota Europa (imagineu Praga al centre i una circumferència que va d’Estrasburg a Varsòvia, de Rostock a Budapest, més l’ampli voral d’aquesta circumferència); el duc de Milà, Ludovico il Moro; i el rei dels Estats Pontificis, és a dir, el de Roma i papa o pontífex dels cristians, Alexandre VI.

Doncs bé. Som als primers anys de la dècada dels 90 del segle XV i el rei francès porta de cap anar amb el seu exèrcit sobre la península Itàlica perquè a l’extrem meridional hi ha el regne de Nàpols, una llepolia que no pensa perdre’s. Els rumors s’escampen. El papa té un fill casat amb la filla del rei napolità. Una cosina del rei Ferran el Catòlic, Maria Enríquez de Luna, és casada amb un altre fill del papa, el II duc de Gandia. Les principals ciutats i viles dels Estats Pontificis veuen venir soldats i hauran de lluitar pel papa o plegar-se al pas de l’exèrcit que avança cap a migdia. Què farà Milà? Farà pressió sobre el rei francès el rei de Romans des del centre d’Europa? No veieu ja les curses de correus de cort en cort? I cartes xifrades, no us les imagineu?

No ens cal la fantasia. La lectura de la correspondència d’Alexandre VI ens mostra els documents incomprensibles perquè són escrits xifradament –o sí, si ens els tradueixen. La seva correspondència ens assabenta igualment amb una dotzena de noms, de quins eren els correus que cavalcaven i fins del retard d’algun o la no arribada prevista i el temor d’haver caigut en mans dels francesos. La informació era vital. Saber, per exemple, si el propòsit de Carles VIII tirava endavant o no, concernia a la tranquil·litat dels territoris cristians, qüestió vital per al rei de Romans que tenia a l’esquena i a quatre passes l’imperi turc. Que no era cap ombra de pusil·lànime ho sabem avui perquè els fets de trenta anys després ho confirmaran: Belgrad caurà a les mans dels otomans el 1521 (no ho havien aconseguit el 1456) i el 1529 són a les portes de Viena. La informació oportuna i vera ajudava a dominar la situació, indubtablement. Carles VIII es posa en marxa el 1494 i Maximilià I belluga diplomàcies pocs mesos després. Novetat. Nova informació amunt i avall. Som a Barcelona. Abril de 1495: “Dissabte, a 11. En aquest dia passà per Barchinona un correu, qui deixà llengua que venia de Venècia, e com en Venècia s’era publicada lliga entre lo Papa e lo Rei, nostre senyor, rei de Romans, venecians, florentins e duc de Milà” –ho llegim al Dietari de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta pàgina, parlant dels correus d’aquell temps, els que anaven a cavall, els que es desplaçaven amb vaixell i els que combinaven els dos mitjans, no és gaire més que una curiositat, certament, però pot ampliar-se i fins tal volta serà alguna coseta més que un caprici, si un dia algú s’hi entreté. Pels noms, saber d’on eren; distingir els que treballaven a sou d’un rei o d’un altre, del papa o d’algun dels seus fills, quins ho eren de l’ambaixador d’un regne o de l’altre; els dies de trajecte de Medina del Campo a Civitavecchia, de València a Gènova, de Roma a Nàpols… el que cobraven. Una curiositat més temptadora és saber quin, suposem, era el nombre de cartes xifrades d’una banda a l’altra. I per als diplomàtics de carrera o afeccionats, descobrir el llenguatge que s’hi gastava. Expressions ritualitzades i circumloquis suaus de protesta o ensucrats de llagoteria, les mitges paraules i fins una frase penjada perquè “tu ja m’entens”…

Ho sabem, la història la maneguen els de dalt (sempre i tant com poden –i els deixem–) i voldrien que en sabéssim solament la part que els afavoreix. Tanmateix som conscients des de fa temps que la correspondència revela molt més que no ho sembla i delata els seus autors malgrat l’escriptura polida i dissimulada de bona educació. Descobrir que algun correu encara no ha cobrat i que la carta amagada al sarró conté una nota perquè qui la rebi li doni el que se li deu, també il·lumina la història. Potser no fa molta claror, en aquest sentit, però en són un reflex les ratlles següents.

L’ambaixador papal davant la cort dels Reis Catòlics, l’oriolà Francesc Desprats, escriu a un funcionari de la cúria pontifícia.

Garcia, correu, present portador, ha d’ésser aquí [a Roma] en setze dies. Parteix hui, a deu d’octubre [de 1494], a migjorn. Ha d’haver vint ducats d’or –dic vint ducats d’or.

Etc. Molt clar: qui és, el temps calculat entre Madrid i Roma i el que ha de cobrar exactament i repetit dues vegades, vint ducats d’or. Els comptes clars. Qui fa la feina que en rebi la paga. Si cobra a la cort del papa… no els hauré d’avançar jo, que només sóc el nunci pontifici i també vaig a sou… Ho dedueixo. Potser m’erro. Potser no.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?