Autor: .
Data: 15 de maig de 2017
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , .

Giacomo Borlone de Buschis, Dansa macabra (Clusone, Oratorio dei Disciplini), 1484-1485. Font: Wikimedia Commons.

Perquè en ell arribem, en ell som, des d’ell marxem. Tot és en ell. En jo morir se’m mor. Perquè l’eternitat no és el temps, però en absència també hi és. El temps. Temps per al pagès i el filòsof. Ara plou. Sein und Zeit.

I des de temps immemorials es transmeten els tòpics i els poetes en fan versos, sentències. Per exemple, aquesta de Virgili a les Geòrgiques, III, 284: “Fugit irreparabile tempus”.

L’heu llegida bé? Lentament per esprémer-ne l’última gota? Fugit. Fuig. Ara, en aquest instant. No serà ni demà ni d’aquí a un moment, ara. Irreparabile. La qualitat seva, el seu mode d’ésser: irreparable, irrecuperable. És en deixar d’ésser. Tempus. Allò de què es parla en la sentència. Ara llegeixo, pronuncio, prenc consciència, però en fer-hi arribar els ulls, en obrir la boca, en adonar-me’n, ja s’ha esvanit. Des de les dues paraules precedents que ja no hi és. S’ha absentat abans que jo no el convoqués amb la mirada, el mot, l’enteniment. Fuig. Primer la fuga. Després sé què és allò que ha desaparegut, el temps. I abans encara de copsar el que s’ha fet escapadís se’m diu: irrecuperable, irreparablement.

Fugit irreparabile tempus.

I la llengua llatina, en el temps, va desfer-se en les romàniques. El nou poeta, aleshores, va preguntar-s’ho amb un altre ritme i amb la fascinació d’una realitat tangible fonedissa. El temps li era abstracte i va recordar la blancor que enlluerna, tant!, que ferint-te, la parpella cau i ella ja no hi és, s’ha desfet en una foscor instintiva. “Mais ou son les nieges d’antan?”

François Villon. Visqué durant la tercera part central del segle XV. Va escriure un vers i és immortal. “Mes a on són les neus d’antany?” L’he traduït, l’he profanat.

On és la neu de la nostra infantesa, la dels pares, dels segles freds, quan no havíem ferit els cicles meteorològics?

I amb la neu s’ha desfet tota grandesa. “Mais ou est le preux Charlemaigne?” On és el valent Carlemany?

No penso pas entretenir els lector amb cap pàgina entorn de l’obra de Villon. Ni que sigui entorn l’estructura i el sentit de Le Testament, el conjunt de poemes i de balades, entre les quals la que ens lliura el vers que hom repeteix per irrepetible com ho és en la seva justesa i en el que ens diu entre les lletres. En efecte, s’ha estudiat que la seva inclusió com a refrany a la Ballade des Dames du temps jadis, no solament repassa les que un dia foren vivents, sinó les convocades a les festes d’hivern en què era costum de representar-les en escultures de neu i que, inevitablement, més aviat que els seus juganers autors no ho volien, oi?, esdevenien aigua freda en el sòl terrós, bruta, fang, pols (ho conta Paul Verhuyck).

Una altra balada és inclosa en Le Testament, Ballade des seigneurs du temps jadis. Aquí el refrany recorda el pare de l’Imperi carolingi, el que s’allargassà en el sacre Imperi romanogermànic. Carles Magne. Aquell qui creà la Marca Hispànica i ens féu europeus, el qui a Girona, a mitjan segle XIV, el bisbe Arnau de Mont-rodon decidí que fos venerat, el qui en alabastre –figura de Pere III el Cerimoniós, esculturada per Jaume Cascalls– passava, doncs, per sant Carles i avui podem contemplar al museu catedralici.

Una glossa a l’ubi sunt. Un grapadet de dades literàries i històriques. El títol d’aquesta pàgina? Sí, a què ve? Llegiu.

Qui plus? Où est le tiers Calixte,
Dernier decedé de ce nom,
Qui quatre ans tint le Papaliste?
Alphonse, le roy d’Aragon,
Le gracieux duc de Bourbon,
Et Artus, le duc de Bretaigne,
Et Charles septiesme, le Bon?…
Mais où est le preux Charlemaigne!

És l’estrofa inicial de la Balada dels senyors dels temps fugits. És la pregunta retòrica que ens trasllada al 1458, quan moriren el rei Alfons el Magnànim i Alfons de Borja, el qui havia estat Calixt III. Adalils els dos de guerrejar, aliats, per frenar l’avenç otomà sobre Europa –com també fent pactes amb el príncep d’Albània, Jordi Scanderbeg, amb Esteve Tomàs, rei de Bòsnia, el de Bohèmia, Jordi Poděbrad, amb el nou monarca d’Hongria, Maties Corví–, perill realíssim que absorbí el papa Calixt i que l’allunyament de l’enemic que assetjava Belgrad per obra de János Hunyadi l’agost de 1456 alleugerí un poc. Aquesta victòria el portà a instituir la festa religiosa del dia sis d’aquest mes, la Transfiguració del Senyor Jesús. Bé, però deixem els fets i fetes perquè arribà la mort. 1458. Juny. “Dimarts, a XXVII. Aquest die, hora d’alba, morí lo rey Alfonso d’Aragó en lo castell del Ou de Nàpols. E sabé’s la nova en Barchinona a XII de juliol pus propsegüent, a VIIII hores, ans de mitjanit”. 1458. Agost. “Dicmenge, a VI. Aquest die passà d’esta vida nostra Sanct Pare Calixtus Tertius, papa, e morí en Roma”. Notícies al Dietari de la Generalitat de Catalunya.

Passada, la dalla de la mort ens deixa lleure per ajuntar les “nieges d’antan” i “le preux” Carlemany. I el valor guerrer de Calixt III que en arribar al soli pontifici havia jurat lliurar la seva vida i missió com a papa a una croada sense treva contra el turc. El valor guerrer va desfer-se com la neu. Tot ell, grandesa i jurament.

N’han restat només tres versos. François Villon canta i plany els homes que foren i han marxat. Ens deixa un Borja per a la il·lusió que el temps no es fon. No es pot demanar, bellament, res més.


Nota de sinceritat

La troballa d’aquests versos és meva en la mesura que hi he arribat a través de dos treballs del professor Martí de Riquer. Així ha estat. L’any de 1978 es va editar una comunicació presentada al IX Congresso di Storia della Corona d’Aragona – Napoli, 11-15 Aprile 1973, aquesta: “Elements comuns en la cultura i en l’espiritualitat del món aragonès”. L’any següent, 1979, publicava a l’Annuario dell’Istituto Storico per l’età moderna e contemporanea, volum XXIX-XXX (1977-1978), “Algunas relaciones poèticas hispano-italianas en el siglo XV”. Doncs bé, al congrés va dir –ara pàgina 226– “i com que morí [el rei Magnànim] el mateix any que el papa valencià Alfons de Borja, des de França François Villon comença la seva Ballade des seigneurs du temps jadis amb aquesta estrofa”; a l’article –pàgina 366–, “la muerte de ambos, en 1458, halló eco en París, en los versos de uno de los mejores poetas franceses de todos los tiempos, François Villon, quien inició su Ballade des seigneurs du temps jadis con aquella estrofa”.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?