Autor: .
Data: 21 de juny de 2017
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , , , .

Empedocles

Entrada

Simple i tal volta absurda elucubració. Una hipòtesi per donar raó a tanta història i a la inacabable llegenda. Expliquem-nos a partir d’una suposició. La insigne i ultratjada família, haguera arribat on és avui si tots els seus membres haguessin estat gent de vida civil? Especifiquem. Uns preclars escriptors, llestíssims comerciants, hàbils polítics, metges sapients, àgils militars, dones i homes com la majoria dels mortals? Potser no. Què em fa escriure aquesta insegura negació? Ara dic no. Afirmo la negació per si la hipòtesi es confirma.

Acte primer

La família dels Medici es dedicava a la banca. Qui té diners fa els seus afers, diem. Ells els feren i els foren una ajuda per accedir als llocs de govern de la ciutat. Cosimo, dit el Vell (puix que passava de llarg la seixantena d’anys), creà un Consell de Cent –amics i clients, evidentment– que a tot li deien amén i ja el tenim per mitja dotzena més d’anys essent el senyor i factòtum de la ciutat de Florència. Morí el 1468, ell, però els seus descendents o els de la parentela pròxima, malgrat algunes interrupcions forçoses, governaren la ciutat fins arribar al segle XVIII. Una família d’aquelles que tenen i detecten sense cap mena de dubte el poder. Per a bé i per a mal. Però poder. Partidaris i enemics, uns i altres ferms en la seva lleialtat o antagonisme. Lluites i treves. No s’ho va pas pensar dues vegades l’emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic quan s’imposà a la ciutat el 1530 i va deixar-hi de senyor Alessandro de’ Medici. Tenia pes i volum, la decisió imperial, perquè aquest mateix Carles havia estat l’enemic mortal d’un altre Medici, ni més ni menys que de Giulio de’ Medici, papa Climent VII, que va haver de fugir de Roma pel saqueig de 1527, il sacco di Roma! déus!, però que acabà coronant-lo el 1530. Coincidència de dates! –no us les perdeu: jo, Carles, emperador per la gràcia de Déu, en sóc coronat a Bolonya; jo, papa Medici, per voluntat de Carles i tranquil·litat meva el faig emperador; jo, emperador Carles, retorno els Medici a Florència.

Els Medici de Florència. Família única. De semblants, algunes, d’iguals, cap, ni una, segur. El primer dia de setembre naixia Giovanni di Lorenzo de’ Medici. El maig de 1489 (encara no havia complert els catorze anys), el papa Innocenci VIII el feia cardenal. Cinc després una revolta popular l’expulsava amb tota la família del govern florentí. Però el 1512 hi retornava com a senyor absolut. Només hi durà un any: el següent era elegit papa, Lleó X. Va fer de papa: nomenà cardenal el seu cosí Giulio. I Giulio el va succeir el 1523 com a Climent VII. Un nebot de Lleó X, Alessandro Ottaviano de’ Medici, arribava al pontificar romà el mes d’abril de 1605; només ho fou uns dies com a Lleó XI. El seu parent Ferran I de’ Medici, duc de Toscana, el guanyà per quatre anys més de vida i de govern; havia estat cardenal també des dels catorze anys, però als quaranta renuncià al títol, va casar-se i un dels seus fills, Carles, també fou cardenal. Aquest va participar en l’elecció de quatre papes. El penúltim, Innocenci X, Giovanni Battista Pamphili, un descendent bord de la família Borja el 1644, i Alexandre VII el 1655, Fabio Chigi, d’una il·lustre família de banquers. Es tanca, amb els diners, un cercle i resta a l’escenari el nom Borja.

Acte segon

La família era menestrala. Una manera de dir que, com moltes, passava més o menys desapercebuda. Bé, coneguda i fins potser objecte de comentaris variats al seu poble. Tenia un poc de terres i un fill d’aquella casa va casar-se amb una de semblant o d’un poc més de reconeixement social i, pel nom que duien, o eren emparentats de lluny o, casualitat, portaven el mateix. Desconeguda hauria estat la parella d’aquell casament si no fos que portaren al món qui emprengué el camí de la vida eclesiàstica. Bona persona i llest per davant de molts. Sobresortí en coneixements de dret civil i canònic. Es feia apreciar i prompte el seu saber fou imprescindible als despatxos del rei de Catalunya i Aragó i als eclesials. Mereix sense enveges (que segur que van ser-hi tot i que les desconec) una seu episcopal. Dit i fet: bisbe de València el 1429. Hàbil i honrat negociador en afers de l’Església i en afers d’Església i reialesa catalanoaragonesa coimplicades, meresqué tot l’agraïment del rei i del papa i va ser creat cardenal el 1444. Per l’atzar de la història o per tensions de tota mena entre el cardenalat o per voler, es diu, de l’Esperit Sant, l’ancià Alfons de Borja va ser elegit papa, Calixt III, el 1455. Al soli del pescador Pere, el pagès de la Torreta de Canals, no lluny de Xàtiva.

Els historiadors asseguren a la valenta que, pel tros conegut, podem afirmar d’aquella família que aparegué sobre la terra des de la discreció o humilitat social. Era una més de les que aleshores (convoquem la sort o la providència d’un déu) prosperaren. I per l’esmentada providència o sort, un dels seus va arribar a ser papa. Un papa normal perquè ja de cardenal se’l veia normalíssim, bé, diuen que una mica més pietós i del tot honrat comparat amb altres. Vull dir que quan va tenir necessitat de servents, de secretaris, d’homes de confiança, va triar-los entre coneguts i amics i recomanats de la seva pàtria. Com sol fer tothom i no cal ventar-ne escarafalls si la tria no arriba amb descarat interès d’afavorir l’inepte o el mafiós. El cardenal Alfons de Borja es rodejà de parents i lleials catalans de nació i aragonesos. Això sí: hom diu que amb certa notòria quantitat. Prou es veia en aquella Roma del segle XV on, vulgues que no, tot se sabia i fins molts es coneixien per fer-la petar una estona amb un pessic de malícia, segur. Arribat al papat, no els va pas acomiadar, ans al contrari, encara en va escollir més al seu voltant. Ara em ve a la memòria, com a exemple, el xativí Pere Garcia que el nebot de Calixt III, també papa el 1492, va nomenar bibliotecari al Vaticà. És a dir, el costum de l’oncle el va mantenir el nebot. Així hem arribat a Alexandre VI i ja podem dir que la discreta família valenciana de finals del segle XIV, al cap darrer del XV era al cim del seu renom i poder. De baix, des de l’alçada del terròs fangat, a dalt, al cimal d’un tron reial –el de Roma– i soli pontifical –el del Vaticà.

Desenllaç

Posar de costat la família Medici i la família Borja. Aquella partí, sembla, d’un poder ben consolidat, el de la banca. Aquesta era feta d’un conjunt de branques més o menys emparentades de les quals sabem que un Joan de Borja era hostaler al port de València, un Antoni ho era d’un bordell a la ciutat, un Mateu i un Sanç exercien de mediadors o corredors –en el món del comerç?– també a la ciutat, un Domènec posseïa una tintoreria a Xàtixa i algun altre pertanyia a l’estament dels cavallers (veg. Miquel Batllori, Obra completa, vol. IV, p. 4). Ben mirat, l’origen precís del qui fou el primer papa Borja resta emboirat. El contrast és prou marcat entre les dues nissagues. D’aquí, en rumiar com ha estat aquest espectacle, acte o entremès del gran teatre del món, com batejava el passat i el present l’escriptor Calderón de la Barca, ha de venir la hipòtesi per acabar la pàgina.

Va ser rellegint La mort d’Empèdocles –primera versió– de Friedrich Hölderlin un dia amb pausa i el sentit de possible relació de fets i noms prou ben despert. El dramaturg dóna veu a dos personatges, un dels quals considera que la brama de l’ascensió d’Empèdocles al cel després de llançar-se al cràter de l’Etna cal esbargir-la, millor, fer-la fonedissa del tot. L’altre li oposa objeccions com la reacció del poble o, tal volta, mai no se sap, la reacció dels déus perquè ves a saber si el que es diu del vell filòsof no té un punt o un tot de cert. El primer, Hermòcrates, que és sacerdot important a Sicília, coneix i amolla la sentència infal·lible. “Das Wort des Priesters bricht den kühnen Sinn”, ‘La paraula dels capellans trenca el seny atrevit’ –o esmicola l’esperit valent; o romp el senderi agosarat. Ras i curt, en la versió del professor Jordi Llovet: el mot sagrat pot més que el seny audaç.

Si el nom de Medici ja sonava –encara que fos amb l’esquerdat de la infàmia pels qui hi perderen diner o no van obtenir-ne crèdit–, si era de sobres conegut o pregonat pels llagoters, l’accés al poder polític es convertia en previst o inevitable, esperat per uns, temut per altres; vaja, va ser una passa més en el camí d’uns banquers. El nom de Borja, contràriament, era desconegut més enllà del cercle reduït dels amics i enemics del poble i curta rodalia, un xic més ample a Roma perquè envoltava un cardenal. Però després d’un primer papa i ja amb el segon, aleshores sí que va ser un nom, el de Borja, admirat, reverenciat, el més temut, el més vilipendiat de cap a cap d’Europa. L’empenta a la celebritat definitiva el va donar “Das Wort des Priesters”; millor: “Das Wort der Päpste”. No podeu pas comparar la paraula d’un banquer, ni la de la Sereníssima Senyoria de Florència amb la que pronuncia un capellà, un bisbe…; la d’aquest, sempre conté un no sé què que fibla un instant lleument, com si no fos res i és, i la majoria de la bona gent ho copsa i no en té esment. Ara el súmmum: cap paraula pesa tant, la de ningú, com la que pronunciï un papa; per no recordar que a voltes assegura que la seva és paraula de Déu! Evidentment que escric pensant en aquell temps, quan també hi havia qui l’escoltava com qui sent el xiulet d’un tòtil, d’acord. Però la paraula de qui se suposa investit de poder religiós… del més alt poder sobre la terra en nom de… Vull dir que, fet i fet, si el nom de Medici fou un sòlid graó per enfilar-se al poder civil de la imponderable Florència del Renaixement, el poder religiós va ser-ho per al nom de Borja al centre de la cristiandat.

O no? Penseu-hi. No em sembla desenfocada la ullera amb què miro les dues famílies i el seu camí d’ascens a la glòria d’aquest món. De l’altre, que en parli qui es pensi entendre-hi.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?