ASV, reg. Suppl. 963, f. 43r
Els registres: una font de gran riquesa
Fins ara s’han buidat una desena de registres de la documentació digitalitzada de l’Arxiu Secret del Vaticà: tres de súpliques (reg. Suppl. 962, 963, 964) i set de butlles (reg. Vat. 772, 775, 777-781).
Amb un ritme compatible amb el temps necessari per al buidatge dels volums, es comença doncs a revelar una font molt rica que, partint d’Alexandre VI i la seva família, permet de reconstruir no tan sols el seu cercle a la cúria romana, sinó la xarxa de relacions que s’havien establert entre la santa seu i les diòcesis dels territoris de la Corona d’Aragó, en particular amb les valencianes i catalanes: València, Sogorb, Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona, Tortosa, Urgell i Vic.
Una primera sèrie homogènia de butlles, concentrades al reg. Vat. 772, comprèn les provisions que fan referència a les possessions de Roderic de Borja de l’època que era vicecanceller de l’Església romana i que va deixar en arribar al soli pontifici. Es tracta de butlles datades entre la fi del mes d’agost i el mes de novembre de 1492, destinades als cardenals que, d’una manera o d’una altra, havien afavorit la seva elecció al conclave.
Borja va concedir a Giovanni Battista Savelli, cardenal de Sant Nicolau in Carcere Tulliano, el monestir de Santa Maria de Casanova, al bisbat de Penne (reg. Vat. 772, f. 4r-5r), i sobretot l’administració de la diòcesi de Mallorca (f. 156v); Giovanni Colonna, cardenal diaca de Santa Maria in Aquiro, va obtenir els monestirs de Subiaco i del Sacro Speco, de l’orde de sant Benet (f. 5v-7r); Federico Sanseverino, cardenal diaca de San Teodoro, una preceptoria al bisbat de Palerm (f. 7v-9v) i dues pensions anuals, una de 300 ducats “auri de Camera” sobre els fruits, rendes i ingressos de l’arxidiòcesi de Messina (f. 248v-250v) i una altra de 700 ducats sobre els fruits, rendes i ingressos d’altres beneficis que Roderic de Borja havia posseït als bisbats de Monreale i Messina (f. 251r-253v), respectivament.
El pontífex va concedir a Antoniotto Pallavicini Gentili, cardenal prevere de Santa Pràxedis, dit de Santa Anastàsia, l’administració de la diòcesi de Pamplona, que pertanyia a Cèsar Borja, transferit a la de València (f. 27r-29v; 1492), mentre que Giovan Battista Orsini, cardenal diaca de Santa Maria Nova, va obtenir l’administració del bisbat de Cartagena, a Castella (f. 31r-33r).
Encara més, Roderic va transferir Giovanni de Michaelis, cardenal bisbe de Preneste i bisbe de Verona, a la diòcesi portuense que ell mateix havia administrat fins que va accedir al soli pontifici (f. 55v-57v), mentre que Giovanni Giacomo Sclafenati, cardenal prevere de Sant Esteve in Monte Celio, va obtenir dues pensions de 300 ducats “auri de Camera” i de 700, respectivament, que els bisbes de Silves i Évora, a Portugal, estaven obligats a pagar-li des que era cardenal (f. 99v-101r), i el monestir de Santa Maria de Ripalta de l’orde del Cistell al bisbat de Civita, a Itàlia (f. 104r-106r).
Ardicino de Porta, cardenal prevere dels Sants Joan i Pau, va rebre d’Alexandre VI el monestir de Sant Martí de Pannonhalma, de l’orde de sant Benet, a la diòcesi de Győr, a Hongria (f. 106r-107r); Paolo Fregoso, cardenal prevere de Sant Sixt, l’església de Santa Maria in via Lata a Roma (f. 127r-128v) i l’administració d’un monestir de l’orde del Cistell al bisbat de Kolocza-Bacs, a Hongria (f. 228v-229v).
Ascanio Maria Sforza, cardenal diaca de Sant Vito i vicecanceller de l’Església romana, va obtenir l’administració de la diòcesi d’Erlau a Hongria (f. 201v-202r) i dues pensions anuals, una de 500 florins d’or que percebia sobre els fruits, les rendes i els ingressos de la diòcesi de Sevilla, que li havia estat assignada pel papa Sixt IV (f. 212r-214v), i una altra que percebia del monestir de Santa Maria de Nájera a la diòcesi de Calahorra (reg. Suppl. 963, f. 294v), respectivament.
Finalment, Alexandre VI va concedir alguns beneficis simples que posseïa en una església parroquial del bisbat de Sevilla a Enrique de Ágreda, clergue del mateix bisbat, cubiculari, familiar seu i continu comensal (reg. Vat.772, f. 220r-221r).
Les concessions als fills i als parents
Dels seus fills, Cèsar Borja va ser sens dubte el més estimat per Roderic, que no es va estar de beneficiar-lo i afavorir-lo en més d’una ocasió. Li va transferir la possessió del monestir de Valldigna (reg. Vat. 772, f. 1r-4r) i sobretot l’administració i el govern del bisbat de València (f. 153r-156v), juntament amb una sèrie de llicències per poder-la administrar. Tot seguit li va assignar la comanda del monestir de Sant Martí a la diòcesi de Győr, a Hongria, que, com hem vist, ja havia concedit al difunt cardenal Ardicino de la Porta (reg. Vat. 775, f. 8r-9v).
Entre els béns que havien pertangut al difunt cardenal, Alexandre VI també va concedir a Cèsar la comanda del monestir de Sant Víctor de Milà, de l’orde de sant Benet (reg. Vat. 775, f. 251r-v), mentre que l’ardiaconat de Sexta, al bisbat d’Évora, a Portugal, també donat per Alexandre al fill estimat, havia pertangut prèviament al difunt Jaume González Butafogo. Cèsar, un cop rebut aquest últim benefici, però, a causa de “litteris apostolicis super ea non confectis”, el va retornar a les mans del pare, que posteriorment el va concedir a a Diego Botafogo, familiar i continu comensal de Joan de Borja, cardenal de Santa Susanna (reg. Vat. 775, f. 315v-317v; 30/3/1493).
Cèsar acabà tenint a les mans una gran part de les possessions del difunt Robert de Spinay, bisbe de Nantes. Es tractava del priorat de Saint-Martin-des-Champs, de l’orde cluniacenc de París (reg. Vat. 778, f. 10r-13r; 9/8/1493); de la comanda del monestir de Sant Lleonard de Ferrières, de l’orde de Sant Benet, al bisbat de Poitiers (reg. Vat. 778, f. 95r-97r; 9/8/1493), i sobretot de l’administració perpètua de la diòcesi de Nantes (reg. Vat. 778, f. 120v-121v; 9/8/1493), a la qual es dediquen diverses butlles que contenen llicències per administrar-la i fer reconèixer el nou titular a les institucions locals, i, finalment, del priorat d’Izé (“Yseyo”), de l’orde de sant Benet, al bisbat de Rennes (reg. Vat. 778, f. 143r-144r; 9/8/1493).
Encara, Alexandre VI va concedir al fill lletres expectatives per al monestir de Banyoles, de l’orde de sant Benet, al bisbat de Girona, i per a la primera dignitat, canongia i prebenda corresponent de la mateixa diòcesi que quedessin vacants (reg. Vat. 781, f. 291r-293r; 14/1/1494).
El papa també es va reservar l’assignació dels dos primers monestirs dels ordes cistercenc o cluniacenc que quedessin vacants als bisbats d’Elna, Vic, Girona, Urgell o Barcelona i en va fer provisió a favor del fill (reg. Vat. 780, f. 17v-19v; 19/3/1494).
Finalment, hom també va permetre a Cèsar, de només setze anys, subrogar a favor de Joan, clergue de la diòcesi de Saint Malo, els drets que aquest posseïa sobre un ardiaconat del bisbat de Saint Brieuc, a França (reg. Vat. 777, f. 57r-61v; 17/11/1492).
Hi ha molts documents papals destinats a Jofré de Borja, el fill petit de Roderic, que fins ara no ha rebut per part dels investigadors la mateixa atenció que s’ha dedicat als seus dos germans grans.
I això que des del moment que va néixer va tenir un paper important en el gran disseny nepotístic del pontificat borgià. Si bé, sent encara un nen, se l’havia destinat a la condició eclesiàstica i va ser nomenat canonge, prebendari i ardiaca de la catedral de València, aleshores regida pel mateix Roderic de Borja, el 1493 el papa va decidir la seva renúncia a la carrera tot just encetada per convertir-lo en senyor de Bolonya, que volia prendre a Giovanni Bentivoglio. Però la conquesta de la segona ciutat pontifícia va resultar un somni irrealitzable, els projectes sobre Jofré van prendre de seguida un nou caire i es va convertir en moneda de canvi important per als acords entre la santa seu i el regne de Nàpols, arran dels quals Jofré esdevingué el marit de Sança d’Aragó, la filla il·legítima del rei Alfons II.
Gràcies a una sèrie de documents conservats a l’Arxiu Secret Vaticà, avui podem reconstruir les primeres passes de Jofré dins de la jerarquia eclesiàstica i el posterior abandonament d’aquesta.
El 31 d’agost de 1492, el papa va concedir a “mestre” Jofré de Borja, “clerico romano notario nostro”, l’església parroquial d’Inca, al bisbat de Mallorca (reg. Vat. 772, f. 57v-59r); la parroquial de Gandia, al de València (reg. Vat. 772, f. 171r-173r), i l’arxiprestat de Belchite, al bisbat de Saragossa, de l’orde de sant Agustí (reg. Vat. 772, f. 175r-177r), tres beneficis que Cèsar Borja havia obtingut en comanda i que després havia deixat vacants a causa de la seva elecció com a arquebisbe de València.
Tot seguit, Jofré va resignar la canongia i la prebenda corresponent que posseïa a la seu de València en mans del papa, que la va assignar a Miquel Dassió, de deu anys, clergue perpetu beneficiat de l’altar de Sant Blai a la mateixa església (reg. Suppl. 964, f. 95v; 11/8/1492, i reg. Vat. 772, f. 196v-198r); el mateix cal dir de la canongia i la sagristia que tenia a l’església de Barcelona, resignada en mans del pare, que l’assignà a Joan Baptista Castellà, de setze anys (reg. Vat. 778, f. 26v-28r; 27/7/1493), i finalment, l’arxiprestat de Belchite, que va ser assignat a Gaspar de Pertusa, sollicitator de lletres apostòliques, cubiculari i familiar i continu comensal del papa (reg. Vat. 778, f. 93r-94v; 4/11/1493).
Joan de Borja, nipote de Roderic, que immediatament el va nomenar cardenal de Santa Susanna, fa ser un altre parent proper a qui el papa, tal com ho demostren els documents analitzats, va prestar molta atenció durant el primer període del seu pontificat.
El novembre de 1492, Alexandre ja rebia una súplica seva perquè li fos concedida la gràcia especial d’un ardiaconat a la diòcesi de Coïmbra que havia quedat vacant per la mort d’un cert Joan (reg. Suppl. 964, f. 13r). A continuació li va concedir el priorat de l’església de Santa Maria de Laurenzia de Bevagna, al bisbat de Spoleto, per lliure resignació del difunt Pietro Cardarelli (reg. Vat. 775, f. 102r-104v; 26/2/1493); unes lletres expectatives sobre la primera canongia i prebenda o dignitat que que quedessin lliures a la diòcesi d’Osca (reg. Vat. 775, f. 30v-34r; 19/3/1493) i una pensió anual de 70 florins d’or de cambra sobre la preceptoria de la “domus” de Sant Antoni al bisbat d’Albi, a França, que li havia concedit en un primer moment amb un motu proprio (reg. Vat. 777, f. 101r-103v; 28/6/1493).
Un altre parent proper que va rebre moltes atencions d’Alexandre VI va ser Joan Castellar, cosí del cardenal Borja, bisbe de Trani, que de seguida va ser creat cardenal prevere de Santa Maria in Transtevere. El papa li va concedir amb un motu proprio, quan només era un simple clergue de València, notari “et secundum carnem nepoti familiari et continuo commensali”, la gràcia especial de l’abadia de la Santa Vall de Gràcia, una canongia i la prebenda corresponent de l’església de Tropea i les esglésies parroquials de Santa Maria Maggiore i de Santa Veneta, situades fora els murs de la mateixa Tropea, que havien quedat vacants per la mort de Leonetto Sangi (reg. Suppl. 963, f. 284v i reg. Suppl. 964, f. 14v, tots dos de 30/10/1492). Encara més, li va assignar via motu proprio dues canongies amb prebenda i pertinences annexes a l’església de Càller, bisbat de Doglia, a Sardenya, vacants des de la mort de Nicolau Segarra (reg. Suppl. 964, f. 229r; 22/11/1492).
Les concessions als familiars
Entre els anomenats familiars del pontífex hi ha molts membres dels llinatges més importants de la Corona d’Aragó, especialment de la noblesa valenciana.
Entre els habituals trobem Bernardino Gutiérrez, cubiculari, a qui el pontífex va assignar alguns beneficis als bisbats de Sevilla i Còrdova (reg. Vat. 772, f. 22v-24r; 13/10/1492); Lluc Girona, prepòsit del monestir de Santa Maria de Manresa, de l’orde de sant Agustí, al bisbat de Vic, doctor en decrets i nebot de Joan Girona (reg. Vat. 772, f. 191v-193r), a qui Alexandre va concedir algunes prerrogatives; el ja citat Miquel Dassió, que també va aconseguir una dispensa per poder tenir l’usdefruit de més beneficis o pensions a l’església de València sense haver estat promogut als ordens sagrats requerits (reg. Suppl. 964, f. 94v-95r; 11/8/1492); Roderic Corella, clergue de València, a qui va concedir la prepositura de l’església d’aquesta ciutat que havia posseït el difunt Pere Boser (reg. Vat. 772, f. 255v-257r); Jaume Casanova, canonge de València, cubiculari secret del papa, que va obtenir la cantoria de l’església de Cartagena, posseïda pel difunt Miguel d’Hermosilla (reg. Vat. 772, f. 290v-292r); i Jeroni Pau, canonge de Barcelona, cubiculari seu i doctor en ambdós drets, a qui va concedir el priorat de Sant Pau del Camp al bisbat de Barcelona, de l’orde de sant Benet, per cessió del clergue Guillem Ramon Català (reg. Vat. 775, f. 88r-92v; 8/10/1492).
Gaspar Pertusa, clergue de València, doctor en decrets i sollicitator de lletres apostòliques, a més de cubiculari, va rebre una pensió anual de sis lliures de moneda del regne de València sobre l’església parroquial d’Alella, al bisbat de Barcelona (reg. Vat. 775, f. 215r-216r; 19/12/1492). En una altra butlla es fa menció de Lluís Marrades, canonge, familiar i continu comensal, i de Joan Marrades, cubiculari, familiar i continu comensal, més endavant bisbe de Sogorb (reg. Vat. 777, f. 22r-24r; 25/6/1493).
L’esmentat Joan Baptista Castellà, clergue de València, va obtenir l’ardiaconat d’Alzira, a la mateixa església de València (reg. Vat. 777, f. 241r-244r), i Joan Artés, també clergue d’aquesta ciutat, una gratificació sobre un benefici simple perpetu a l’església parroquial de Sant Esteve “quod de jure patronum laicorum existit”, al qual havia estat presentat (reg. Suppl. 962, f. 235r).
La família dels Cardona també està ben representada a la documentació: Pere de Cardona, bisbe d’Urgell i servidor del rei Ferran, va sol·licitar una pròrroga d’un any per poder residir fora de la seva diòcesi (reg. Suppl. 962, f. 238r), mentre se seguia una causa davant de l’auditor del sacre palau apostòlic entre Joan de Cardona, clergue de Barcelona i scriptor apostòlic, i el difunt Egidio Sant Galum (reg. Suppl. 963, f. 20r-20v).
Finalment, Rodrigo de Cabredo, clergue del bisbat de Calahorra, scriptor apostòlic i familiar del papa, és un personatge que apareix sovint en la documentació borgiana.
Altres concessions interessants
D’especial interès resulten, d’altra banda, els documents referents al descobriment del continent americà, ben coneguts pel gran públic per altres vies.
Alexandre VI va donar a Ferran d’Aragó i a Isabel de Castella totes les terres i les illes, explorades o per explorar, descobertes o per descobrir cap a Occident i cap al Sud per Cristòfor Colom i els seus homes (reg. Vat. 775, f. 42v-45v; 3/5/1493); va atorgar a Bernat Boïl, frare de l’orde dels mínims i vicari del mateix orde a les Espanyes, la llicència de propagar la religió catòlica i escollir els missioners per a l’evangelització de les terres tot just descobertes, tal com li havien demanat els mateixos reis de Castella i Aragó (reg. Vat. 777, f. 122r-124v; 25/6/1493), i va delimitar les terres i les illes recentment descobertes per Cristòfor Colom i posseïdes pels Reis catòlics amb una línia dibuixada des del pol Àrtic a l’Antàrtic a través de l’Índia, les Açores i Cap Verd que les dividia de la part ocupada pel rei de Portugal (reg. Vat. 777, f. 192r-193v; 4/5/1493).
Per acabar, resulta molt interessant el nomenament d’Antoni Fàbregues, ardiaca de l’església d’Urgell i doctor en decrets, cubiculari, familiar i continu comensal del papa, com a nunci apostòlic a la ciutat de Senj a Croàcia, aleshores assetjada pels turcs, perquè proporciona detalls inèdits sobre el que passava en aquells territoris remots (reg. Vat. 777, f. 171v-172v; 31/7/1493).
