Cèsar Borja

Sebastiano del Piombo (atrib.), Suposat retrat de Cèsar Borja (col·lecció Rotschild, París)

Cèsar Borja: una antologia

Maria Toldrà

Introducció

La present antologia conté una mostra de 55 textos sobre Cèsar Borja escrits entre 1488 i 1696. Per a elaborar la tria, hem partit dels apèndixs documentals de les biografies clàssiques del personatge redactades per Edoardo Alvisi (1878) i W. H. Woodward (1913), i dels extractes i reproduccions amb què Gustavo Sacerdote va enriquir la seva, en la segona edició de 1950, que hem completat amb aportacions d’origen divers. Però, a diferència dels dos primers autors, no ens hem proposat recopilar una base documental per a la biografia del Valentino -de fet, n’hem exclòs els papers d’arxiu, llevat d’un parell de cartes-, sinó més aviat reproduir textos relacionats amb els dos aspectes següents: a) la creació de la imatge i la llegenda sobre Cèsar com a personatge històric i literari fins al segle XVII, un procés que es va iniciar quan encara vivia, sobretot arran de determinats episodis de les empreses de la Romanya i de la campanya propagandística a favor i en contra seu que es difon abans i després de la mort del papa Alexandre; i b) la relació de Cèsar amb la cultura escrita com a comitent i/o destinatari d’obres literàries que li són dedicades per la seva condició social i pel decurs de la seva carrera, primer com a cardenal i després com a senyor de nous territoris conquerits que s’envolta d’una petita cort literària, sense que puguem afirmar amb seguretat si darrere d’això hi ha una inclinació personal més destacable que la previsible en un home de la seva posició. Així, doncs, encara que la historicitat de la informació proporcionada per alguns textos no està demostrada o és més aviat dubtosa, els hem inclòs perquè donen llum sobre la manera com es veia el personatge en un determinat moment històric.

Els textos no es llegeixen en l’antologia per ordre cronològic de redacció, ja que no hem pretès elaborar un discurs sobre la creació de la imatge del Valentino en les seves fases històriques, sinó per ordre dels episodis de la seva biografia que van deixar més empremta en la posteritat. Comencem amb els anys de formació, quan Paolo Pompilio ret tribut, tant o més que a l’afany de saber del seu pupil, al llinatge del poderós vicecanceller Borja (1), i el nom de Cèsar Borja serveix per a donar credibilitat a un relat hagiogràfic (2); anys a venir, el seu preceptor Joan de Vera és celebrat com a governador de ciutats acabades de conquerir a la Romanya (3), i unes qüestions suposadament plantejades a l’humanista Lorenz Beheim per un Cèsar d’edat indeterminada -la rúbrica, posterior, ja el tracta de duc- revelen vastos interessos per l’artilleria, l’alquímia, el xifratge i la falsificació de documents, i d’altres coneixements de caràcter tècnic (4). Els anys de cardenal, 1493-1498, són representats per la dedicatòria d’una traducció clàssica a cura del secretari Valgulio (5). La tradició fa precedir i seguir el salt del cardenal valentí a l’estat laic, com a duc de Valentinès, en 1498, de dos crims familiars -els assassinats del seu germà Joan, duc de Gandia, i d’un cunyat, Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie- que aclaparen el papa Alexandre, però el convencen de dipositar en Cèsar les esperances de promoció territorial i social del llinatge (6-10). Els relats sobre les empreses de la Romanya deixen entreveure la recerca d’un espai propi, que de vegades es concreta en el somni d’una corona, potser la de Nàpols (11-16). Arran d’aquestes campanyes, els poetes àulics prometen una nova edat d’or, mentre que algun escriptor dels territoris conquerits ja hi entreveu senyals del fracàs posterior (17 i 18). De tota manera, són els anys que es forja la fama del soldat, a base de cops espectaculars que culminen en el parany de Senigallia als condottieri traïdors (19-23). Maquiavel, que informa puntualment la senyoria de Florència de tots aquests esdeveniments, deixa parlar el Valentino en els seus informes com a ambaixador, i es presenta com a testimoni privilegiat i receptor de les confidències del duc i els seus homes de confiança (24). Les gestes de Cèsar, que, segons els poetes cortesans, superen les del seu homònim romà, són celebrades per la literatura coetània i denigrades en els epigrames dels detractors; algun historiador local se’n fa ressò per tal de promocionar-se a la cort del conqueridor (25-31). Però la breu aventura de la Romanya, a banda de les conseqüències estrictament militars, també en té de caràcter cultural: d’antuvi, una al·lusió a la biblioteca de Cèsar, de la qual pràcticament no tenim cap notícia, ja desvetlla la curiositat del lector (32); i durant aquests anys s’introdueix la impremta a Fano (33).

El Valentino ha passat a la posteritat en alguns textos com a exemple de la variabilitat de la fortuna. De les divises del duc, la més radical és “Aut Caesar aut nihil”, segons Paolo Giovio imperfecta i desequilibrada, però que té la virtut d’anunciar el que s’esdevindrà (34 i 35). La caiguda del personatge s’inicia amb la mort del papa Alexandre, segons la llegenda per emmetzinament, ressò del famós verí dels Borja, que es gira contra ells (36 i 37). És l’hora de la palinòdia, de la venjança dels senyors remoguts pel duc, el qual, davant de Guidobaldo d’Urbino, fa responsable Alexandre dels seus actes (38 i 39). És l’hora, també, de la seva captura en mans del Gran capità, que els historiadors castellans justifiquen per l’aliança contra natura de l’“aragonès” Borja amb França (40); en canvi, la campanya orquestrada pels seus partidaris canta la fugida de Medina del Campo amb un fulletó poètic imprès que promet una continuació (41). La notícia de la inesperada mort de Cèsar en una escaramussa militar a Navarra s’escampa de seguida per les corones d’Aragó i Castella i per Itàlia; hom copia, tradueix i parodia un famós epitafi castellà, mentre que des de la cort de la duquessa de Ferrara, Lucrècia Borja, refugi de servidors del duc, s’augura la renovació de les seves empreses amb una aliança Este-Borja personificada en el naixement d’Hèrcules, fill del duc Alfons i de Lucrècia (42-46).

Pel que fa a les lectures de la carrera de Cèsar Borja al llarg del segle XVI, recollim el famós capítol de Maquiavel que el presenta com a model de governant d’una senyoria adquirida per conquesta, un Lamento que el converteix en un pecador penedit i un dels múltiples textos en què és posat com a exemple del gir de la fortuna (47-49). L’element tràgic del final de la seva carrera i, sobretot, el fet de ser membre d’un llinatge valencià que ha donat dos papes a l’Església i que perviu en la línia dels ducs de Gandia, justifica que el trobem en les primeres cobles del Canto del Turia de Gaspar Gil Polo, en una de les escasses al·lusions a la seva figura en la literatura valenciana del Cinccents (50). Però seran dues visions generals sobre el personatge les que es difonen una mica pertot: el breu retrat que en va fer Giovio i la vita de Tomaso Tomasi, refosa pel calvinista Gregorio Leti, on Cèsar apareix com a antimodel del futur sant de la família, el general dels jesuïtes Francesc de Borja (51 i 52). Des de l’àmbit protestant, ja al Siscents, les peces dramàtiques de Barnabe Barnes i Nathaniel Lee representen l’exacerbació de la tradició antiborgiana per motius ideològics i literaris (53 i 54). Per acabar, l’antologia del diari del mestre de cerimònies Johann Burckard, que Leibniz ofereix al lector en 1696 com a chronique scandaleuse sobre Alexandre VI i els seus fills, ens permet tancar el cercle i tornar als orígens (55): els arguments i les acusacions dels libels coetanis del segon papa Borja s’han convertit definitivament en una llegenda negra de caràcter literari, amb implicacions religioses i polítiques particulars segons el context de cada autor. En aquests textos del segle XVII, doncs, la tríade maligna Alexandre – Cèsar – Lucrècia apareix plenament consolidada; en el cas del duc, hi trobem el tòpic d’un Cèsar criminal, diabòlic i seductor que es repetirà fins a l’avorriment en les manifestacions de la cultura popular a partir del Romanticisme (teatre, novel·la, cinema, televisió, etc.). És per això que hem decidit aturar la present antologia en aquest final del Siscents. Haurem d’esperar al segle XIX per a descobrir aspectes nous en el retrat de Cèsar Borja, que oferirien materials per a un altre volum: el model d’home del Renaixement, el possible unificador d’Itàlia, el protector de Leonardo da Vinci, etc.

Textos de l’antologia

  1. Un mestre de Cèsar Borja: Paolo Pompilio (Paolo Pompilio, Syllabae).
  2. Un miracle de sor Colomba da Rieti a Perusa (Sebastiano Angeli, llegenda hagiogràfica de la beata Colomba).
  3. Joan de Vera, preceptor del fill de Roderic (Pier Francesco Giustolo, Panegyres tres de gestis Cesaris Borgiae).
  4. Un qüestionari de Cèsar Borja a Lorenz Beheim (Questiones factae a duce Valentino, filio Alexandri papae, ad Laurentium Bohemum).
  5. Un secretari de Cèsar (dedicatòria de Carlo Valgulio a Cleòmedes, De contemplatione orbium excelsorum disputatio).
  6. Projectes paterns i infortunis domèstics (Francesco Guicciardini, Storia d’Italia).
  7. Crims de família: l’assassinat del duc de Gandia (història aragonesa del papa Alexandre VI).
  8. Crims de família: l’assassinat d’Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie (història aragonesa del papa Alexandre VI).
  9. La secularització del cardenal de València (Jerónimo Zurita, Historia del rey don Hernando el Cathólico, de las empresas y ligas de Italia).
  10. El “petit duc de Valentinès” a França (Pierre de Bourdeille, seigneur de Brantôme, Les vies des grands capitaines estrangers).
  11. Primera empresa de la Romanya: Imola (Giovanni Antonio Flaminio, carta a Cèsar Borja).
  12. Primera empresa de la Romanya: Forlì (Andrea Bernardi, Novacula, Cronache forlivesi).
  13. Capità general i gonfanoner de l’Església (Johann Burckard, Liber notarum).
  14. Segona empresa de la Romanya: Pesaro (Pandolfo Collenuccio, carta al duc Hèrcules de Ferrara).
  15. Segona empresa de la Romanya: Faenza (Le battaglie date a Faienza dal duca Valentino).
  16. Intents frustrats contra Bolonya i Florència (Francesco Guicciardini, Storia d’Italia).
  17. Una nova edat d’or (Francesco Sperulo, Gesta Caesaris Borgia).
  18. Gir de la fortuna (Giuliano Fantaguzzi, Caos).
  19. Prestigi militar i aventures amoroses (diari de Sebastiano di Branca Tedallini).
  20. El segrest de Dorotea (Giuliano Fantaguzzi, Caos).
  21. Sonet a Miquel de Corella (Bernardino Gaspari).
  22. El “bellíssim engany” de Senigallia (I) (relació coetània anònima).
  23. El “bellíssim engany” de Senigallia (II) (diari de Biagio Buonaccorsi).
  24. Maquiavel, ambaixador de Florència davant del Valentino (Maquiavel, informe als Deu de Florència).
  25. Més gran que Alexandre i Juli Cèsar (Ad illustrissimum dominum Caesarem Valentinum).
  26. Un sonet inspirat pel duc de Romanya (Serafino de’ Ciminelli, Serafino Aquilano).
  27. Cèsar Borja, Isabella d’Este i el Cupido de Miquel Àngel (dos sonets d’Antonio Tebaldeo).
  28. Un poeta rebutjat pel Valentino (sonet d’Antonio Tebaldeo).
  29. La cançó preferida de Cèsar Borja (frottola anònima).
  30. Epigrames antiborgians (Iacopo Sannazaro).
  31. Andrea Bernardi, historiador de Forlì (Andrea Bernardi, Novacula, Cronache forlivesi).
  32. La biblioteca de Cèsar Borja (Camillo Leonardi, Speculum lapidum).
  33. La impremta a Fano (Girolamo Soncino, dedicatòria de les Opere volgari di messer Francesco Petrarcha).
  34. Una divisa amorosa (Cancionero general d’Hernando del Castillo).
  35. “Aut Caesar aut nihil” (Paolo Giovio, Ragionamento sopra i motti et disegni d’arme et d’amore che communemente chiamano imprese).
  36. El verí dels Borja (diaris de Marin Sanudo).
  37. L’inici de la fi: la mort d’Alexandre VI (Pietro Martire d’Anghiera, Opus epistolarum).
  38. Entrevista amb el duc d’Urbino (carta a la cort d’Urbino).
  39. La comèdia del Valentino (Commentarium quarundam rerum, locorum et hominum status Urbini).
  40. El Gran capità fa presoner Cèsar Borja (Historia del Gran Capitán Gonzalo Fernández de Córdoba y de las guerras que hizo en Italia).
  41. Fugida de la presó (Francesco Sacchino, Fragmentum super illustrem et excelsum dominum dominum Cesarem Borgiam).
  42. Mort a Navarra (Esteban de Garibay, Los XL libros del Compendio historial de las chrónicas y universal historia de todos los reynos de España).
  43. L’epitafi castellà (carta d’Antonio de Guevara a l’almirall Fadrique Enríquez).
  44. Una paròdia de l’epitafi castellà (Gonzalo Fernández de Oviedo, Batallas y quinquagenas).
  45. L’epitafi italià (Girolamo Pandolfi Casio de’ Medici, Libro intitulato Cronica ove si tratta di epitaphii, di amore e di virtute).
  46. Plany de la cort de Ferrara (Ercole Strozzi, Caesaris Borgiae ducis epicedium).
  47. La fama pòstuma: Cèsar Borja, príncep nou (Maquiavel, Il principe).
  48. El plany del Valentino (El lamento del Valentino).
  49. Cèsar Borja, exemple de la inestabilitat de la fortuna (Gonzalo Fernández de Oviedo, Historia general y natural de las Indias).
  50. El record a València (Gaspar Gil Polo, Diana enamorada).
  51. El retrat de Giovio (Paolo Giovio, Elogia virorum bellica virtute illustrium).
  52. Cèsar Borja versus Francesc de Borja (Tomaso Tomasi, Vita del duca Valentino).
  53. El pacte amb el diable (Barnabe Barnes, The Devil’s Charter).
  54. Una tragèdia protestant (Nathaniel Lee, Caesar Borgia).
  55. Crònica escandalosa del Vaticà (Historia arcana sive de vita Alexandri VI papae seu excerpta ex diario Johannis Burchardi).

Font

Maria Toldrà, “Cèsar Borja: una antologia”, dins Jon Arrizabalaga; Álvaro Fernández de Córdova; Maria Toldrà, Cèsar Borja cinc-cents anys després (1507-2007). Tres estudis i una antologia, València: Tres i Quatre; IIEB, 2009 (Biblioteca Borja Minor, 2), p. 195-484.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?