Exemplar del Liber Notarum de Johannes Burckard, editat per Celani.

Exemplar del Liber Notarum de Johannes Burckard, editat per Celani.

Els Borja: història, cultura i art

El dietari de Burckard

Maria Toldrà

Burckard, mestre de cerimònies del papa

Johannes Burckard va néixer a Halsach, prop d’Estrasburg, a mitjan segle XV. Havent estudiat dret, arriba a Roma el 1481. Notari apostòlic; clergue o mestre de cerimònies des del novembre de 1483, encara que no prendrà possessió del càrrec fins al gener de l’any següent. A Roma, ciutat on s’instal·la, per bé que farà freqüents estades a la seva terra, acumula beneficis eclesiàstics: el 1503 és bisbe d’Orte i Civita Castellana. És probable que alguns comentaris antiborgians del seu famós dietari fossin deguts a la frustració a l’hora d’aconseguir alguna dignitat del papa Alexandre. Va tenir cura de l’edició del Pontificale romanum (Roma, 1497). Va morir el 1506 i fou enterrat a l’església romana de Santa Maria del Popolo.

El Liber notarum

Tot i que el càrrec no l’obligava a redactar el Liber notarum, que és el títol original del que es coneix com a dietari de Burckard, sembla que va ser un motiu pràctic el que l’induí a prendre notes sobre les cerimònies que organitzava; aquelles li havien de servir d’exemplar o model per a futures ocasions o sempre que el papa i els cardenals li demanaven el parer sobre afers de protocol, situació que ell mateix descriu en la seva obra, començada el mateix any del nomenament com a cerimonier, el 1483. Paral·lelament va recollir al Liber notícies dietarístiques, de vegades amb comentaris personals sobre la figura del papa Alexandre i els seus fills; són ben conegudes les crítiques al comportament laic de Cèsar mentre era cardenal, o a les funcions que Lucrècia desenvolupà durant les absències del papa de Roma.

En morir el 1506, el càrrec de mestre de cerimònies va passar a Paride Grassi; aquest, que tenia el manuscrit de Burckard a les seves mans, l’anotà i el completà, ja que, com els seus successors, tenia l’obligació de redactar un dietari sobre l’exercici del càrrec; s’han conservat diversos volums dels successius mestres de cerimònies. Grassi i mans posteriors afegiren notes marginals a la part corresponent a Burckard, que van ser incorporades al text de còpies posteriors, i per això de vegades s’ha dubtat que l’estrasburguès sigui l’autor d’alguna de les expressions més crítiques i antiborgianes del Liber.

La complexa història de la transmissió textual del Liber va ser reconstruïda pel darrer editor del text complet, Enrico Celani, el 1910. De l’original de Burckard hi ha uns pocs folis corresponents als anys 1503-1506, de cal·ligrafia difícil i abreviatures molt personals, circumstàncies que deuen explicar la conservació d’aquests fulls. El mateix autor, que s’enduia els plecs amunt i avall en els seus viatges (d’aquí les llacunes del relat), s’encarregà de fer-ne fer una còpia en net, de la qual ens ha pervingut la part dels anys 1492-1496, també anotada per Grassi. Cap al 1562-1564, Onofrio Panvinio va ordenar una còpia completa, que es conserva. Aquests textos són els que Celani va tenir en compte en la seva edició.

Les còpies posteriors presenten més llacunes i, com hem vist, incorporen anotacions que no són de Burckard al marge. El Liber notarum va tenir una certa difusió al llarg de tota l’Edat moderna. Al XVII se’n publiquen extractes, entre d’altres a cura de Leibniz el 1696, i el papa Alexandre VII n’ordena una còpia. Els projectes d’edició completa no van quallar fins a Thuasne (1883-1885) i Celani (1910-1942).

L’assassinat del duc de Gandia (1497), segons Burckard

El dimecres 14 de juny, el reverend cardenal Valentino i l’il·lustre senyor Joan de Borja d’Aragó, duc de Gandia, príncep de la santa Església romana, capità general de l’armada pontifícia, caríssims fills de sa santedat el papa, feren un sopar a la vinya de la senyora Vannozza, la seva mare, que està situada prop de l’església de San Pietro in Vincoli, junt amb la seva mare i altres persones. Havent sopat, com que ja era nit entrada, el reverendíssim cardenal Valentino demanà al seu germà, l’esmentat duc i capità, de retornar al palau apostòlic. Pujaren tots dos als cavalls o a les mules amb uns quants dels seus servents, que eren molt pocs, i anaren plegats a cavall fins no gaire lluny del palau del cardenal Ascanio, vicecanceller, palau que havia fet construir en altre temps sa santedat, quan era vicecanceller, i on solia residir. Aquí el duc digué que, abans de retornar a palau, aniria a un altre lloc per distreure’s; i havent obtingut llicència del cardenal, germà seu, reculà deixant tots els altres servents que duia amb ell, tret d’un estafer que va retenir amb ell i un altre personatge emmascarat que havia anat al sopar amb ell i que d’un mes ençà el visitava quasi cada dia al palau apostòlic. En la mula amb què anava el duc hi duia també l’altre personatge i anaren a cavall fins a la plaça dei Giudei, on acomiadà l’altre estafer i l’envià a palau amb l’encàrrec de venir-lo a esperar en aquell mateix lloc a les onze de la nit i d’anar-se’n al palau si ell no hi era. Dit això, el duc, duent l’emmascarat a la gropa de la seva mula, s’allunyà del seu servent, i no sé on anà que hi fou assassinat: el van matar i el van tirar al riu en aquell lloc prop de l’alberg anomenat de San Girolamo degli Schiavoni, en el carrer que va de Ponte Sant’Angelo de dret a l’església de Santa Maria del Popolo, a la vora de la font, en el lloc en què solen llançar-se al riu els fems que duen amb carretes i ases. L’estafer que havien deixat a la plaça dei Giudei fou ferit greument, quedà moribund i fou recollit per misericòrdia en una casa de no sé qui on en tingueren cura; talment pertorbat, no va poder aportar res sobre què havia fet el seu senyor ni com havia acabat d’aquella manera.

L’endemà de matí, dijous, dia 15 de juny, com que el duc no havia tornat al palau apostòlic, els seus servents més privats es neguitejaren i un d’ells informà sa santedat que el duc havia sortit el dia abans al vespre amb el cardenal Valentino i que havien esperat debades el seu retorn. El papa es va inquietar, però a la fi es va convèncer que el duc s’havia quedat en alguna banda amb una noia de vida dissipada i que per això no volia sortir de casa d’ella a la llum del dia, i esperava que al vespre d’aquell dijous segurament tornaria. Com que no va ser així, el papa va tenir una gran pena i es va trasbalsar fins a les entranyes, i començà de reclamar les raons a tothom, de totes passades, i encarregà de cercar-les a la gent que hi tenen experiència.

Entre els qui interrogaren, hi havia un tal Giorgio Schiavino, que tenia fusta prop de la font esmentada a la riba del Tíber procedent d’una embarcació descarregada i que per custodiar-la, perquè no li robessin durant la nit, havia dormit en una barca dins el Tíber. En demanar-li si havia vist llançar alguna cosa al riu la nit del dimecres, diuen que va donar als qui li ho demanaven una tal resposta: que aquella nit, mentre ell vigilava la seva fusta i reposava a la barca, havien vingut dos homes a peu pel carreró del costat esquerre del dit hospital de San Girolamo degli Schiavoni, prop de les cinc, fins al carrer que discorre paral·lel al riu i que havien mirat a banda i banda que no passés ningú i, un cop fet això, havien retornat al carreró; que al cap de molt poc, sortiren dos homes més pel carreró i, en no trobar ningú, feren un senyal als seus companys i comparegué un cavaller amb un cavall blanc que duia a la gropa el cadàver d’un home difunt, amb el cap i els braços que penjaven d’un costat i els peus de l’altre, i dos que anaven a peu passaven d’un costat a l’altre i tenien cura que el cadàver no caigués del cavall, després recularen i a cavall anaren fins al lloc on es llancen els fems al riu, com hem dit abans, i feren aturar el cavall cap al final d’aquest lloc i el feren girar amb la gropa de cara al riu, i els dos que tenien cura del cadàver, l’un per les mans i els braços i l’altre pels peus i cames, varen descarregar el cadàver del cavall i agafant-lo pels braços el varen llançar amb força pel riu. El qui s’havia quedat dalt del cavall va demanar als altres si s’havia enfonsat i ells li respongueren: Signor, si. Aleshores va mirar enrere cap al riu i veié la capa de l’enfonsat que surava damunt l’aigua i demanà als que anaven a peu què era allò negre que es veia a l’aigua; ells li digueren: la capa, i un altre va tirar pedres per acabar-la d’enfonsar. En acabat, se n’anaren tots cinc, perquè els altres dos que havien sortit del carreró la segona vegada per mirar que no passés ningú acompanyaven el cavaller i els altres dos i feien colla, i per un altre carreró que dóna sortida a l’hospital de San Giacomo va emprendre el seu camí i no comparegueren més. Els servents del pontífex demanaren al tal Giorgio per què no havia denunciat un crim tan gran al governador de Roma; respongué que ell, a la seva edat, n’havia vist a centenars de morts llançats al riu de nit des d’aquell lloc i que mai ningú no li havia demanat res sobre el particular, per això aquest cop tampoc no n’havia fet cabal.

Amb aquestes informacions, es van cridar els pescadors i nedadors de la ciutat. Se’ls encarregà de treure de l’aigua l’home enfonsat i se’ls prometé, si ho aconseguien, una bona recompensa. Comparegueren pescadors i nedadors, segons que em varen dir, en nombre de tres-cents, i amb les seves eines resseguiren el llit del riu amb l’objectiu de trobar-hi l’home: cap a l’hora de vespres o un xic abans trobaren el duc que encara duia tot el seu abillament, les sabates, els mitjons, l’armilla, el perpunt, el mantell… Al cinyell hi duia els guants amb trenta ducats. L’havien ferit nou cops: una de les ferides era al coll i les altres vuit eren al cap, a la resta del cos i a les cames. Un cop trobat el posaren en una barca i el dugueren a Castel Sant’Angelo, on fou despullat, rentat i revestit d’uniforme militar, operacions que foren conduïdes pel meu col·lega Bernardino Gutteri, clergue cerimonier.

Aquell dia a la nit, prop de les dotze, el cadàver fou dut per nobles al seu servei, si bé recordo, del castell a l’església de Santa Maria del Popolo; el precediren prop de cent vint ciris, i tots els prelats de palau, cubicularis i escuders del papa l’acompanyaven, amb un gran plor i amb gemecs, avançant sens cap ordre establert. El cadàver el duien entre la gent amb una llitera d’honor, i semblava no que fos mort, sinó que dormia. A la dita església es féu el dipòsit del cadàver i allà quedà fins l’endemà.

El papa, quan va saber que el duc havia estat trobat mort i llançat al riu, com els fems, es va trasbalsar fins al fons de les seves entranyes i tant fou el dolor i l’angúnia que tenia que es va recloure en una cambra i hi plorà amargament. El cardenal de Segòbriga junt amb altres servidors de sa santedat anaren a la porta d’aquella cambra i amb les seves exhortacions, precs, súpliques i persuasions, finalment, després de moltes hores, mogueren l’ànim del pontífex, que obrí la porta i els deixà entrar. No menjà ni begué res el papa des del vespre del dimecres dia 14 fins al dissabte següent, ni des del dijous al matí fins al diumenge següent no va reposar ni una sola hora. Finalment, però, es deixà convèncer per la insistència continuada de les dites persones i començà de posar terme al dol en consideració del perjudici i del perill més gran que tot plegat podia produir en la seva persona.

Johannes BURCKARD, Dietari secret, traducció catalana de M. Vilallonga et alii, València: Tres i Quatre, 2003, p. 275-278.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?