El Palau ducal des del pont que creua el riu Serpis.

El Palau ducal des del pont que creua el riu Serpis.

Els Borja: història, cultura i art

Els Borja ducs de Gandia

Maria Toldrà

Formació del ducat borgià de Gandia

El rei Ferran II concedeix el 1485 a Pere Lluís de Borja, fill gran de Roderic, cardenal, vicecanceller pontifici i futur papa Alexandre VI, el títol de duc de Gandia, i per la seva actuació a la campanya de Granada ell i els seus germans reben el títol d’“egregis”. Així culminava una operació que havia començat amb l’adquisició de terres de l’antic ducat de Gandia, creat al segle XIV per Jaume II de Catalunya-Aragó per al seu fill, l’infant Pere. Després d’un període d’esplendor sota el govern del segon duc, Alfons el Vell (mort el 1412) i la breu successió del seu fill Alfons, el ducat havia tornat a la dinastia reial el 1425; posteriorment, el 1470, Joan II havia hipotecat la ciutat de Gandia a València per tal d’aconseguir recursos econòmics per a la guerra civil catalana. El territori de l’antic ducat, fragmentat en petites jurisdiccions senyorials, estava immers en un procés de despoblació i endeutament que la creació del nou ducat borgià de Gandia venia a redreçar.

Col·legiata Gandia Porta Santa Maria

Porta de Santa Maria de la Col·legiata de Gandia.

Roderic es proposava fundar un patrimoni peninsular per als seus fills, que havia d’igualar els Borja amb l’alta noblesa del país. El 1479 s’havia comprat la baronia de Llombai; el 1484, la de Xella; el 1485, Gandia. Tot i que el nou ducat requeia en la persona de Pere Lluís, era la fortuna del pare, un dels cardenals més rics de l’Església, la que s’havia fet càrrec de les enormes despeses de les operacions. El cardenal i després papa Alexandre va posar la gestió econòmica del ducat en mans dels Spannochi, una família de banquers de Siena que mantenia negocis amb la seu pontifícia: des de la prestació de serveis crediticis, funció de tresoreria i de dipositaris generals de la cort, fins a l’exercici de tasques de representació oficial.

Els Spannochi ja tenien oficina a València el 1488, on es van especialitzar en la concessió de préstecs i els negocis mercantils. Aquell mateix any havien obert un llibre de comptes o balanç de les relacions financeres establertes amb el duc de Gandia entre els anys 1488-1496, però també sabem que actuaven com a col·lectors i finançadors de les activitats d’altres membres de la família Borja, com ara Cèsar.

Pere Lluís, primer duc borgià de Gandia, havia mort prematurament el 1488, després de fer testament i deixar com a hereu el seu germanastre Joan, segon fill de Roderic i Vannozza. El casament de Joan amb la promesa de Pere Lluís, Maria Enríquez, el 1493 segellava la connexió entre la família i la dinastia castellanoaragonesa, ja que el sogre, Enrique Enríquez, era oncle matern de Ferran II. Roderic, ara com a papa Alexandre VI, s’informava sobre l’administració i ampliació del ducat, donava instruccions i de Roma estant amonestava Joan i els seus procuradors sobre qualsevol irregularitat que hi observava, així com en el govern de la casa dels joves ducs.

La gestió del nou ducat borgià corregia la fragmentació del període anterior amb una tendència a la unitat jurisdiccional, a través de la compra de petits senyorius, i la inversió d’importants quantitats de diners en la compra de censals, activitat que converteix el llinatge en creditor de ciutats, viles i particulars dels seus territoris.

Fins al 1530 els Borja acumulaven el marquesat de Llombai, el ducat de Gandia i diversos senyorius: Bellreguard, Xeresa, Alcodar, la Vall de Gallinera, la Vall d’Ebo, Torís, el Grau de Gandia, Corbera, Castelló de Rugat, Miramar, la Pobla Franca, Aielo, Almoines, el Real, Beniopa, Benicanena, Benipeixcar, l’Alqueria Nova, Xeraco i Albalat. El casament del fill de sant Francesc, Carles de Borja, amb Magdalena de Centelles, prepara la incorporació del comtat d’Oliva, confirmada per una sentència de 1595. Al primer terç del XVII s’annexionen els senyorius de Vilallonga i Vilamarxant i la vall de Cofrents, per bé que paral·lelament els deutes obligaran la família a vendre algunes propietats.

Els ducs dels segles XVI i XVII

Després de l’assassinat del duc Joan el 1497, que no semblava gaire disposat a instal·lar-se en els seus territoris gandiencs, i, sobretot, arran de la mort del papa Alexandre el 1503, la branca valenciana dels Borja esdevé autònoma del Vaticà. La regència de la duquessa vídua Maria Enríquez pren una direcció hispànica: assegura la successió del seu fill Joan i es posa sota la tutela de Ferran el Catòlic, a qui vendrà els territoris italians que Alfons II de Nàpols i el papa Alexandre havien concedit al seu marit (principat de Tricarico i comtat de Carinola, Llúria i Chiaromonte, ducat de Benevento i Sessa); amb els diners aconseguits per la venda s’incrementen les possessions hispàniques del ducat.

Durant la regència de Maria es corregeix el procés de despoblació del territori, s’organitza la xarxa de rec de la conca del riu Alcoi i s’amplia la col·legiata de Gandia, però també s’inicia un procés d’endeutament i un estancament dels ingressos del conreu de la canyamel. Maria ingressarà al convent de les clarisses de Gandia, d’on serà abadessa. Amb el seu fill Joan, tercer duc de Gandia (1497-1543), es reprenen i s’accentuen els contactes amb la cort castellana; el duc col·labora militarment i econòmicament amb l’emperador Carles en la guerra de les Germanies, i el territori ducal esdevé camp de batalla: el 1521 és derrotat per l’exèrcit agermanat dirigit per Vicent Peris, que li destrueix el palau, arxiu inclòs.

La base econòmica del ducat de Gandia era el conreu de la canyamel i l’explotació dels trepigs o molins de sucre. La mà d’obra, majoritàriament morisca. L’expulsió de 1609, per tant, afectava la producció des de la seva mateixa base. Això i l’endeutament progressiu causat pel tren de vida d’uns ducs absentistes i la caiguda de les rendes censals, expliquen la decadència del ducat al llarg de l’Edat moderna. S’ha observat que el 1748 ja no es reparteix el planter de la canyamel: la fi del conreu del sucre venia a coincidir, doncs, amb la fi de la branca principal de la família.

Extinció de la línia ducal

El 1740 havia mort Lluís Ignasi Francesc de Borja sense fills; l’hereva era la seva germana Maria Anna de Borja, duquessa de Béjar, que tampoc no deixa successió en morir el 1748. Després d’un plet, el ducat i el títol passen a Francisco Pimentel y Borja Vigil de Quiñones, desè comte-duc de Benavente, nebot dels anteriors. En morir el 1834 la seva descendent María Josefa Alfonso Pimentel y Borja, casada amb Pedro Alcántara Téllez Girón y Pacheco, duc d’Osuna, els estats i el títol passen a la casa d’Osuna; és per això que una bona part de la documentació sobre el ducat valencià es troba actualment dins de l’arxiu d’Osuna (Archivo Histórico Nacional, secció Noblesa). Un nét seu, Mariano Téllez Girón y Beaufort, duc d’Osuna i de Gandia, marquès de Llombai i comte d’Oliva, encarrega a mitjan segle XIX (1851-1852), en el marc dels treballs per a una història de la casa familiar, una memòria sobre els estats gandiencs dels seus antecessors borgians, redactada pel madrileny Basilio Sebastián Castellanos de Losada, cronista dels Osuna.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?