Pinturicchio, escena de la resurrecció, amb un retrat del papa Alexandre. Sala dels Misteris de la fe, apartament Borja del Vaticà.

Pinturicchio, escena de la resurrecció, amb un retrat del papa Alexandre. Apartament Borja del Vaticà.

Els Borja: història, cultura i art

Els Borja, promotors artístics (1): Alexandre

Maria Toldrà

El “gaio” classicisme borgià

La faceta d’Alexandre VI com a promotor artístic ha estat subratllada i replantejada els últims anys. Contra el que s’ha vingut dient, es comporta com un mecenes típic de la Itàlia renaixentista i s’adhereix, per tant, a la moda de l’humanisme clàssic, malgrat el tòpic repetit del gust espanyol de les obres que patrocina com a cardenal i papa. Ximo Company proposa distingir, en els seus encàrrecs artístics, entre les obres en què domina l’obligació, és a dir, que són fruit de les necessitats concretes dels càrrecs que exerceix, i les que emprèn per “devoció”, en les quals es mostra un estil més personalitzat, un gaio classicisme o classicisme borgià, marcat pel gust per l’exuberància decorativa i policroma i representat especialment per l‘obra de Pinturicchio, en la línia de l’ampliació coetània del concepte d’art clàssic cap a un registre més decoratiu i acolorit, impulsada, entre d’altres, pel descobriment de la Domus Aurea de Neró.

Alexandre, promotor artístic

En arribar a València el 1472 com a legat pontifici, el cardenal Roderic de Borja anava acompanyat de Paolo de San Leocadio, Francesco Pagano i, potser, de Riccardo Quartararo, que presenta a la seu valenciana, on introduiran el llenguatge pictòric del Renaixement italià. A diferència del seu oncle Calixt III, la inversió artística en la seva ciutat natal, Xàtiva, és mínima, tot i que hi fa una ràpida visita durant la legació; això contrasta amb l’aposta per Gandia com a seu del ducat per als fills i amb les actuacions borgianes a València: església nova del monestir de Santa Clara (Pere Lluís, 1488) i col·legiata de Gandia (Alexandre VI), amb obres de San Leocadio, que serà protegit per la duquessa Maria Enríquez; palau Borja (Pere Lluís, 1485) i capella de Sant Lluís de Tolosa o dels Borja a la seu valenciana.

A Itàlia, entre les obres arquitectòniques de l’etapa cardenalícia cal destacar el palau Borja o Cancelleria Vecchia, avui Sforza-Cesarini, carta de presentació a Roma del nou vicecanceller pontifici; i el palau de Pienza, construït seguint ordres de Pius II. Hi ha, a més a més, diverses actuacions en esglésies on el cardenal tenia beneficis eclesiàstics, per exemple a San Nicola in Carcere Tulliano (Roma). En fortificacions: Ostia, enclavament estratègic disputat al cardenal Giuliano della Rovere; Subiaco, on, segons la tradició, va néixer Lucrècia; Nepi (obres de restauració a cura d’un dels arquitectes preferits de Borja, Antonio da Sangallo el Vell, el 1484) i Civita Castellana (Rocca Borgiana o Forte Sangallo, 1492), en tots dos casos es tracta també de residències de Borja, i les obres afecten tant la fortalesa com la població; a Civita Castellana s’insereix de ple en un model artístic clàssic: Roma esdevé el model a seguir tant en l’aspecte urbanístic com en el plàstic i arquitectònic. Bona part dels projectes arquitectònics d’aquesta època són lloats en versos de Jeroni Pau. Pel que fa als encàrrecs escultòrics, hi ha documentades diverses actuacions a l’església romana on enterrarà els fills i alguns servidors, Santa Maria del Popolo, que continuen durant el pontificat; el 1473, per exemple, n’encarrega el retaule major al llombard Andrea Bregno. Fa construir també un sepulcre de marbre de Calixt III, que en principi era a la capella de Santa Maria della Febbre de l’antiga basílica vaticana, i després va ser dispersat per les Grotte Vaticane, mentre que les restes van anar a parar a Santa Maria de Montserrat o degli Spagnoli, a Roma.

El patrocini artístic d’Alexandre VI, després de 1492, està en bona part lligat a la voluntat de consolidar un estat fort sota el control del papa, seguint la línia dels seus antecessors immediats. Fins i tot hom ha volgut veure en la tria del nom d’Alexandre un rerefons polític i classicitzant. Convençut de l’efecte propagandístic de les manifestacions artístiques, i en concret de la importància de les cerimònies (entrades triomfals, etc.), refà una part de la festa de la coronació pontifícia, la processó cerimonial, segons els cànons dels triomfs alla romana, en una de les primeres manifestacions a la ciutat d’aquest tipus d’acte. Els projectes artístics del papa compten amb els fons de la Cambra apostòlica; un nebot, Francesc de Borja, és tresorer pontifici.

Rocca Borgiana de Civita Castellana.

Rocca Borgiana de Civita Castellana.

Les actuacions urbanístiques d’Alexandre a Roma no responen a cap programa unitari o concepció ideal de la ciutat, però hom hi ha volgut veure algunes línies principals. S’interessa sobretot per la zona que conté la basílica de Sant Pere i el Castel Sant’Angelo. Sota les seves ordres es treballa en el corredor que comunica el palau del papa i aquesta fortalesa, que assegurava el control de la ciutat i on es va refugiar el papa fugint dels francesos; al mateix castell hi havia un cicle de Pinturicchio, no conservat, referent a la victòria pontifícia sobre Carles VIII. Alexandre fa restaurar portes i muralles de la ciutat. Al palau Vaticà es construeix la Torre Borja, segurament sota les ordres d’Antonio Sangallo el Vell. Encarrega obres per a la que serà la capella Sixtina, on sembla que es pot reconèixer la figura d’Alexandre en un retrat de Botticelli. D’aquests anys són algunes actuacions a Santa Maria del Popolo, Santa Maria Maggiore, Santa Pudenziana, Sant Joan de Laterà (on encarrega unes pintures a Bramante), etc. Fora de Roma, el papa ordena reparacions en fortaleses dels estats pontificis, com ara Nepi i Civita Castellana; en aquesta destaca la decoració del claustre, atribuïda a Pier Matteo di Amelia, on es desenvolupa la simbologia del bou borgià triomfant i s’exalta la figura de Cèsar, que des de 1492 tenia la fortalesa sota el seu control.

Seguint les passes de pontífexs com Nicolau V, la reordenació urbanística de Roma esdevé una prioritat, sobretot al voltant de la celebració del jubileu de 1500, que durà una gran quantitat de pelegrins a la ciutat. Les restes de les intervencions borgianes es poden seguir per tot Roma, encara que posteriorment hom va intentar esborrar-ne parcialment la petja. Ordena obrir la via Alexandrina, considerada el primer carrer de la ciutat modelat segons l’exemple clàssic. El 1497 inicia la construcció de la nova seu universitària de Roma, la Sapienza. Organitza el control de les excavacions arqueològiques, i ell mateix s’interessa per les romanes -el cap d’Adrià trobat a Sant’Angelo- i les de Viterbo -tot i que de fet es tracta de falsificacions d’Annio-; el 1472 ja havia volgut visitar les restes de l’antiga Tàrraco.

L’Apartament Borja

La gran obra pictòrica unida al nom d’Alexandre VI és la decoració de l’Apartament Borja del Vaticà, és a dir de les cambres privades del papa, que ocupen diverses sales de les antigues habitacions de Nicolau V i de la Torre Borja. Va anar a càrrec de Bernardo di Betto, dit il Pinturicchio, un dels col·laboradors més importants dels projectes artístics borgians, que durà a terme altres programes iconogràfics per al papa; també hi van participar, però, d’altres pintors, com Antonio del Massaro da Viterbo, il Pastura. L’Apartament consta de sis cambres o sales: Sibil·les, Credo, Arts, Sants, Misteris de la fe i Papes. La datació dels treballs és discutida, però se sol situar entre 1493-1495. La lectura o interpretació més difosa dels frescos és la de F. Saxl, que hi veu un programa teològic tradicional, basat en les enciclopèdies medievals, en el qual s’explica la història de la salvació a través de la fe. Més sorprenent resulta la iconografia de la sala dels Sants, en què s’han reproduït escenes dels mites d’Isis i Osiris/Apis, i d’Io i Argos, que remeten al símbol heràldic dels Borja per excel·lència, el bou. Aquesta iconografia s’ha explicat per la incorporació al projecte decoratiu del dominic Giovanni Nanni, més conegut com Annio de Viterbo, futur mestre del sacre palau i autor de diverses obres, la majoria no conservades, en què fornia la seva ciutat natal, els Reis catòlics o el papa Alexandre dels orígens antics de què mancaven, a través d’uns relats mítics de creació pròpia pels quals el frare ha estat anacrònicament acusat de falsari, però que permetien competir i fins i tot superar el prestigi de la tradició clàssica grecoromana. La decoració de l’Apartament Borja consta, en paraules de Marià Carbonell, de “dos programes iconogràfics superposats, encara que complementaris”, un de tradicional de caire teològic, i un de polític i innovador, que és una construcció genealògica a través de la qual els Borja esdevenen descendents d’Osiris (en la forma de bou Apis), pare d’un Hèrcules Egipci llegendari que va arribar a Itàlia, després de passar per Hispània, i hi va alliberar Etrúria dels gegants; fent coincidir l’antiga pàtria etrusca amb els actuals Estats pontificis, aquest relat alhora genealògic i polític contenia elements biogràfics i coincidia amb els projectes que el papa Alexandre intentava de portar a la pràctica. La decoració de l’Apartament Borja, des de les pintures fins a les inscripcions, seria, per tant, la màxima representació d’un programa polític que s’emmarca en la discussió teòrica -però també en la tradició profètica- sobre la monarquia universal, la naturalesa espiritual i temporal del poder pontifici i la primacia del papa sobre d’altres autoritats. Manifestaria, en resum, el desig d’Alexandre “d’instaurar un nou tipus de principat eclesiàstic” (M. Carbonell).

S’ha afirmat que a l’Apartament Borja, a més d’un retrat indiscutible del papa com a comitent de l’obra, hi hauria criptoretrats d’altres membres de la família: entre d’altres, de Cèsar (representat com a emperador) i Lucrècia (com a santa Caterina d’Alexandria). Aquestes identificacions, i d’altres divulgades en el volum que Mario Menotti va dedicar a la família el 1917, han estat criticades per autors com Sabine Poeschel. Val a dir, però, que existeix una important tradició iconogràfica al voltant dels Borja, especialment de retrats de Cèsar i Lucrècia, basada en una imatge idealitzada dels personatges.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?