Una copa de vi amb Cèsar Boja, quadre de John Collier de 1893

Una copa de vi amb Cèsar Boja, quadre de John Collier de 1893

Els Borja: història, cultura i art

La llegenda negra

Maria Toldrà

Orígens de la llegenda

La llegenda dels Borja és, essencialment, una “llegenda negra” sobre el papa Alexandre VI i els seus fills, en primer terme Cèsar i Lucrècia. El protagonisme de l’un i dels altres varia al llarg dels segles, els episodis es refan, però la llegenda manté uns trets constants: el llibertinatge sexual i els crims, que es concreten en les acusacions d’incest, de fratricidi i d’enverinament com a mitjà expeditiu d’eliminar els rivals polítics o de fer-se amb la fortuna de grans prelats. Els retrats d’Alexandre, Cèsar i Lucrècia varien en els matisos però es mouen en un marc ben definit: el papa Alexandre, figura de l’Anticrist, ha fet un pacte amb el dimoni, que s’endú la seva ànima un cop mort per enverinament, és acusat de pràctiques simoníaques per aconseguir la tiara i de vetllar excessivament per la promoció social i econòmica dels fills; Cèsar sol aparèixer com un brillant i alhora cruel capità de la guerra o com a precoç anunci d’una Itàlia unificada; la caracterització de Lucrècia és més diversa, i va des de l’amant incestuosa fins a la víctima passiva de la política familiar o l’esposa aburgesada dels anys de Ferrara.

El papa Alexandre VI com a anticrist.

El papa Alexandre VI com a anticrist.

Marion Hermann-Röttgen apunta diversos elements que conflueixen en l’origen de la llegenda sobre Alexandre VI i els seus fills, i que explicarien per què la vida privada del papa, al capdavall no tan diferent de la d’altres predecessors, va donar peu a la llegenda, i per què ell fou l’últim cas en la història del papat en què es va produir un fet semblant. Hi ha causes immediates que expliquen l’odi envers el papa Borja, que per als italians era un estranger que va omplir la cort pontifícia amb personal de confiança, bona part procedent de la Corona d’Aragó: valencians, catalans, aragonesos i mallorquins acaparaven oficis a la cúria, i dignitats i beneficis eclesiàstics; a més a més, els italians s’haurien sentit decebuts per la política papal en afers com la lluita contra els turcs o contra els invasors francesos o espanyols d’Itàlia. Com a rerefons hi hauria l’ambient apocalíptic que envolta el canvi de segle, amb l’episodi central de Savonarola, i que cuejarà fins al saqueig de Roma de 1527. La llegenda hauria pres forma en un moment de transició en el si de l’Església, a les portes de la Reforma protestant i la Contrareforma, que durà al convenciment que la vida privada i la pública del pontífex no poden dissociar-se.

Els elements que conformen la llegenda familiar d’Alexandre i els seus fills ja es troben en fets del pontificat, que pocs anys després seran reelaborats a partir de motivacions polítiques i ideològiques diverses. L’assassinat d’un dels fills del papa, el jove duc de Gandia i capità general de l’Església, Joan de Borja, el 1497, va ser objecte de rumors; encara avui els historiadors dubten a l’hora d’atribuir-lo a la família Orsini o a Cèsar, germà de la víctima, encara que l’acusació de fratricidi no és documentada fins uns mesos després. Alguns textos menors que ja es difonen en vida d’Alexandre recullen tota mena de notícies que influiran en les primeres versions escrites de la llegenda familiar: informes diplomàtics que ambaixadors i funcionaris envien als seus països, amb comentaris més o menys agosarats sobre les gestions papals per augmentar el patrimoni dels fills, una qüestió que neguitejava especialment la reina Isabel de Castella, que se’n va queixar al nunci pontifici; libels com l’anònima carta a Silvio Savelli, de 1501, que Burckard recollirà en el seu Liber notarum; pasquins romans; dietaris particulars; cròniques manuscrites, etc. Textos de propaganda antipontifícia o antiborgiana que els adversaris polítics s’encarreguen de recollir i escampar, com ara els seguidors de Savonarola, que insisteixen en l’origen convers d’Alexandre i el seu pacte amb el dimoni. Els nostàlgics de la cort napolitana li retreuen la política ambigua envers el Reialme: és el cas de les Batallas y quinquagenas del polígraf i historiador d’Índies Gonzalo Fernández de Oviedo.

Guicciardini, Burckard, Maquiavel

Però l’elaboració del nucli principal de la llegenda negra sobre els Borja és posterior a la mort d’Alexandre el 1503. En l’origen hi ha l’historiador i polític florentí Francesco Guicciardini i Johannes Burckard, autor d’un Liber notarum o dietari dels pontífexs a qui va servir com a mestre de cerimònies entre 1483/1484 i 1506. La influència de Guicciardini és determinant perquè se’l considera un historiador fiable fins ben entrat el XIX. Però els judicis sobre els Borja que escampa en diversos llocs, i especialment en passatges clau de la seva Storia d’Italia, acabada el 1534, són influïts pels avatars de la pròpia carrera diplomàtica de l’autor, que no són incompatibles amb una certa admiració envers la política absolutista d’Alexandre, per les fluctuants relacions de Guicciardini amb el papat i per una nova actitud moral davant la vida privada dels pontífexs, que anuncia els aires de reforma impulsats pel concili de Trento. El cas del dietarista Burckard és més complex. Com a cerimonier del papa Alexandre, segueix el dia a dia de la vida cortesana, però la complexa tradició dels manuscrits del Liber notarum per als anys 1497-1503 fa difícil esbrinar l’autenticitat d’alguns passatges, i la frustració a l’hora d’aconseguir certes prebendes també ha pesat en la seva opinió sobre el papa. Una discutida hipòtesi de Susanne Schüller-Piroli ha volgut veure en l’autor la influència d’una tradició medieval de llegendes demoníaques sobre els papes, que tindria un precedent en Silvestre II; d’altra banda, Burckard, que manté el contacte amb la seva diòcesi nadiua, Estrasburg, on la cacera de bruixes juga un paper més important que a Itàlia, devia conèixer un dels manuals més difosos contra la bruixeria, el Malleus maleficarum dels inquisidors Jakob Sprenger i Heinrich Institoris (Estrasburg, 1489); tot aquest material és subjacent en un dels episodis antiborgians del Liber, la festa celebrada en presència d’Alexandre i Lucrècia la vigília de Tots Sants de 1501.

Tot i que es manté al marge del tractament llegendari, els comentaris del florentí Niccolò Machiavelli són fonamentals en la creació de la imatge de Cèsar Borja. En el seu assaig de teoria política Il principe (1513), el presenta com a model de conducta política, encara que el seu projecte es frustra amb la mort del papa Alexandre. Tanmateix, la controvertida recepció de l’obra del mateix Maquiavel condiciona la dels comentaris sobre Cèsar, i l’elogi de la seva virtù es llegirà sovint en clau negativa.

Els Borja com a matèria literària

Tomaso Tomasi, un autor d’èxits editorials, publica el 1655 amb peu d’impremta fals una Vita del duca Valentino, que dedica a la gran duquessa de Toscana Vittoria della Rovere, dona de Ferran II de Mèdici. La Vita és un exemple de les variades formes que pren el popular gènere de la novel·la històrica abans del segle XIX. Antiborgiana, l’obra converteix Cèsar en la figura principal, s’atura en la vida privada de la família i carrega contra les dones, sobretot Vannozza, dibuixada a semblança de les grans favorites de les corts francesa i pontifícia dels Sis-cents. La Vita va ser immediatament inclosa a l’índex de llibres prohibits, però això, lluny d’estroncar la seva difusió, la va fer protagonista d’una aventura editorial semiclandestina, en la qual reapareixerà en refoses posades sota noms d’autors diversos, per exemple la del calvinista Gregorio Leti, publicada el 1670, o en còpies manuscrites anònimes.

Al segle XVIII, Voltaire, en l’Essai sur les moeurs, converteix els Borja en un antimodel dels criteris il·lustrats, i un Friedrich Maximilian Klinger, en el seu Fausts Leben. Taten und Höllenfahrt (1791), veurà Alexandre com una mena de vicari de Satanàs, en la línia de la tradició fàustica, de gran èxit a la literatura alemanya. L’eclosió definitiva dels Borja com a material literari, especialment en forma de drames i novel·les, i en objecte de la literatura de consum, que més endavant serà adoptat per la cinematografia, es produeix al XIX. Hi té un paper destacat la figura de Lucrècia, ja lloada pels seus coetanis com a model de les virtuts que els manuals de cortesia i la literatura proposen per a la dona del Renaixement, o bé denigrada pels detractors dels Borja. Victor Hugo marca el camí amb l’estrena de Lucrèce Borgia (1831), una tragèdia en què la protagonista és una heroïna ambigua, femme fatale redimida per l’amor maternal i víctima tràgica de la maledicció familiar; l’òpera de Gaetano Donizetti, Lucrezia Borgia, manté aquest esperit romàntic.

La imatge dels Borja representa un concepte heroic i amoral del Renaixement que fa les delícies del públic burgès i dóna peu a la fabulació sense límits. D’altra banda, la llegenda negra ateny el seu clímax en l’Alexandre de la “tragèdia celestial” d’Oskar Panizza, Das Liebeskonzil (1894), una sàtira anticlerical que valgué la presó a l’autor per blasfèmia i que ha estat posteriorment adaptada al cinema. Però el Vuit-cents és també el segle dels primers grans reculls documentals sobre els Borja, d’una edició de Burckard, del magne retrat del pontificat d’Alexandre inclòs en la Geschichte der Päpste, de Ludwig von Pastor (1895), de les reivindicacions de personatges borgians sota diferents punts de vista, per exemple de Cèsar, vist com a model de l’home del Renaixement (Jakob Burckhardt, Kultur der Renaissance, 1860, que ha influït sobre L’Anticrist, de Friedrich Nietzsche, 1888) o com a precedent del procés d’unificació italiana. L’aproximació literària i la investigació sobre la família no són incompatibles; de fet, si alguna cosa caracteritza la matèria borgiana entre la majoria de temes historiogràfics, és la freqüència amb què en una mateixa obra l’ús de materials arxivístics inèdits va de bracet amb una interpretació o fins i tot amb una escriptura literària; dues de les millors biografies de Lucrècia, a cura de Ferdinand Gregorovius (Lucrezia Borgia. Nach Urkunden und Briefen ihrer Zeit, 1874) i de Maria Bellonci (Lucrezia Borgia, 1939) presenten aquest doble caràcter. Així, doncs, no és estrany que l’assaig literari sigui una de les formes que adopta una bona part de la bibliografia sobre el tema (Joan Francesc Mira, Els Borja. Família i mite, 2001).

Després de la canonització de Francesc de Borja (1671), la difusió de la llegenda negra topa amb el prestigi d’aquesta figura i la influència dels jesuïtes. La reivindicació dels avantpassats de sant Francesc en l’aspecte moral pren forma en la falsa idea que Alexandre no era un Borja, sinó un Llançol que va prendre aquell cognom poc abans de l’elecció papal; o bé directament es nega la seva paternitat: Cèsar i els seus germans serien fills d’un altre Roderic, parent del pontífex. Ben entrat el segle XX, motius patriòtics -valencians o espanyols- i morals es mesclen en el silenci o en la negació de l’evidència documental d’aquella paternitat i altres fets considerats escandalosos de la biografia d’Alexandre, amb el subsegüent debat entre defensors i detractors del papa, no exempt d’interès a causa de les aportacions documentals d’alguns dels que hi van participar (Peter De Roo i Giovanni Soranzo entre els primers, G. B. Picotti entre els segons).

Les biografies d’altres grans figures de la nissaga Borja, Calixt III i sant Francesc, tampoc no han quedat al marge d’un tractament llegendari, que resulta, però, més anecdòtic i pren forma en episodis de tipus religiós i devot. La brillant carrera eclesiàstica d’Alfons de Borja, que com a papa Calixt va impulsar la canonització del dominic Vicent Ferrer, enllestida el 1458, hauria estat profetitzada pel sant a un aleshores jove Alfons. La commoció de Francesc de Borja en veure el cadàver de l’emperadriu Isabel serà, segons la tradició, el revulsiu de la conversió del futur sant.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?