Retrat d'una cortesana, possiblement Lucrècia Borja, coma a Flora, per Bartolomeo Veneto.

Retrat d'una cortesana, possiblement Lucrècia Borja, com a Flora, per Bartolomeo Veneto.

Els Borja: història, cultura i art

Lucrècia Borja

Maria Toldrà

Projectes matrimonials valencians

Nascuda, probablement a Subiaco, l’abril de 1480, filla de Roderic de Borja i de Vannozza Cattanei. Criada a Roma sota la tutela de la seva parenta Adriana del Milà, en companyia, entre d’altres, de Giulia Farnese, la bella Giulia, amant d’Alexandre VI. Els seus matrimonis, així com les negociacions per a unions que no van arribar a bon port, reflecteixen els contextos i els objectius polítics del seu pare. El febrer de 1491, l’aleshores encara vicecanceller pensa entroncar a través d’ella amb l’alta noblesa valenciana. Ferdinand Gregorovius, a qui es deu l’aportació més important de documents sobre Lucrècia, va descobrir entre els protocols del notari romà Camillo Beneimbene els capítols matrimonials de la noia, aleshores menor d’edat, amb Querubí Joan de Centelles, unió que finalment no es va realitzar; al document es contemplava que més endavant seria enviada a València, una terra que mai no arribà a visitar. Pocs mesos després, el ja papa Alexandre la destinava a casar-se amb el comte d’Almenara, Gaspar de Pròixida; el novembre de 1492 s’anul·len els capítols.

Alexandre convertirà Lucrècia en una peça del seu joc polític a Itàlia, i adesiara la facultarà per exercir algun càrrec, com el de governadora de Spoleto. Apareixia sovint al costat del seu pare en cerimònies públiques, i, cosa que escandalitzava el mestre de cerimònies i dietarista Burckard, en absència d’aquell residia a les habitacions pontifícies, i se li permetia obrir-li la correspondència i convocar els cardenals en cas de necessitat.

Giovanni Sforza i Alfons de Nàpols

Presumpte retrat de Lucrècia: Pinturicchio, santa Caterina d’Alexandria. Sala dels Sants, apartament Borja del Vaticà.

Presumpte retrat de Lucrècia: Pinturicchio, santa Caterina d’Alexandria. Sala dels Sants, apartament Borja del Vaticà.

El primer casament de Lucrècia, amb un Sforza, Giovanni, senyor de Pesaro, ve a reblar l’aliança amb el duc de Milà, Ludovico il Moro, i el seu germà, el cardenal i vicecanceller pontifici Ascanio Sforza. Els capítols matrimonials són datats el 1493 i les noces se celebraren uns mesos després al Vaticà. La unió va durar tant com l’aliança política que la justificava, i quan la política papal es decanta a favor de la dinastia aragonesa de Nàpols, és anul·lada amb l’argument que el matrimoni no havia estat consumat. Com a resultat de l’apropament amb Nàpols, el juny de 1498 se signen els capítols matrimonials de Lucrècia amb Alfons d’Aragó, fill del difunt rei Alfons II i nebot de Frederic II, que duia el títol de duc de Bisceglie. D’aquesta unió naixerà el seu fill Roderic, el qual, un cop Lucrècia sortirà cap a Ferrara, serà educat per Isabel d’Aragó, la vídua de Gian Galeazzo Sforza de Milà; Roderic morirà el 1512. Poc abans, el 1498, se situa el naixement de Joan, el misteriós infans romanus, futur duc de Nepi, que hom ha considerat bé fill de Lucrècia i d’un servidor, bé de Cèsar o d’Alexandre i d’una dona anònima (com indiquen dues butlles de 1501), o bé fill incestuós de Lucrècia i el seu pare; el duc de Nepi, que en una lletra de condol a Alfons d’Este tracta aquesta de germana, va morir el 1546.

La duquessa de Ferrara

El gir de la política napolitana del papa, davant la nova amenaça d’incursió francesa, posa en perill la vida del duc de Bisceglie a Roma, i aquest serà finalment assassinat el 1501, seguint ordres de Cèsar. El desembre d’aquest any s’acorda un nou matrimoni de Lucrècia, aquest cop amb l’hereu del ducat de Ferrara, Alfons d’Este, futur Alfons II. Aquesta unió aporta als Borja el prestigi aristocràtic de la família, i sembla que fou arran d’aquest fet que va caldre forjar una llegenda sobre els seus orígens que els remuntava fins a Hèrcules. Durant els primers anys a Ferrara, un nucli important del Renaixement italià impulsat pel duc Hèrcules, Lucrècia s’envolta d’un petit grup de familiars i algun servidor borgià, d’humanistes locals com els Strozzi, Celio Calcagnini i Antonio Tebaldeo, i entra en contacte amb Pietro Bembo, secretari papal, que li va dedicar Gli Asolani; la relació de la duquessa tant amb aquest com amb el menor dels Strozzi, mort en tràgiques circumstàncies, alimentarà la llegenda sobre el personatge.

Lucrècia havia sortit de Roma el 1502 per instal·lar-se a la cort ducal dels Este i ja no va tornar mai més a la ciutat. La historiografia d’arrel romàntica ha interpretat els anys a Ferrara com un retir aburgesat que la salva de la caiguda dels Borja. La mort d’Alexandre deixa Lucrècia en una situació delicada, davant de la campanya de descrèdit contra la família, tot i que la relació amb els Este la’n manté relativament al marge. Un cop Cèsar iniciï el període que el durà de presó en presó a Itàlia i a la Península Ibèrica, Lucrècia intercedirà a favor seu davant de diverses autoritats, entre les quals hi ha el seu sogre, que contempla la possibilitat d’una tornada de Cèsar a la Romanya. Tot amb tot, aquests anys són lluny de constituir un recer: en heretar el seu marit el ducat com a Alfons II, Lucrècia esdevé duquessa de Ferrara (1505). El 1508 neix el seu fill i futur duc Hèrcules. La cort es veu sacsejada per les dissensions familiars entre Alfons i els seus germans i germanastres. L’ambició de Venècia i del papat -Juli II i Lleó X- d’incorporar-lo als Estats pontificis, fa que el duc, creat gonfanoner de l’Església el 1509, es vegi immers en contínues guerres, durant les quals Lucrècia exerceix com a lloctinent; Alfons recupera el ducat, però perdrà enclavaments com Mòdena i Reggio davant de Juli II.

Les complicacions del darrer part porten Lucrècia a la tomba el 1519. S’ha parlat d’una evolució espiritual dels darrers anys cap a una vida més devota, cosa que testimoniarien les seves fundacions religioses i una carta al papa Lleó X quan ja li quedava poc temps de vida. Va deixar un ric epistolari, en el qual, a més de cartes en italià amb fragments en castellà a Bembo, hi ha la correspondència familiar amb Alexandre, Vannozza i Cèsar, i amb la seva cunyada Isabel, marquesa de Màntua.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?