Font de la plaça de la Creu (Llombai).

Font de la plaça de la Creu (Llombai).

La Foia i el Marquesat de Llombai

La vida privada

Vicent Climent Ferrando

Els pobles de la foia i la baronia de Llombai van ser unificats jurisdiccionalment per Eimeric de Centelles a finals del segle XIV, concretament el 1391, mentre que territorialment no ho foren fins un segle més tard, al voltant de 1490, amb Joan de Borja, que els va annexionar a la casa de Gandia. Des del segle XIV, però, es produeix un absentisme senyorial, ja que el senyor vivia fora de la senyoria, en un principi a Gandia i, posteriorment, fora del regne, a la cort o Barcelona, en el cas de Francesc de Borja com a virrei.

Roderic de Borja no va estar mai a la foia de Llombai després d’haver-la comprada. Possiblement havia conegut la zona anteriorment, però no després de marxar a Roma i adquirir-la. Llombai no coneixia directament els senyors des de l’edat mitjana, tret d’alguna visita esporàdica. La presa de possessió de la baronia de Llombai, el 1479, la féu Jofré de Borja en nom del cardenal arquebisbe Roderic de Borja.

Joan de Borja, segon duc de Gandia, va passar alguna temporada a Llombai. Per al seu pare, Roderic de Borja, les terres de la foia de Llombai eren considerades “necessàries”. El futur pontífex tenia molt clars els passos que havia de seguir el seu fill per tal de conformar un gran estat en terres valencianes. Primerament s’havia d’assegurar el casament del seu fill Joan amb Maria Enríquez, cosina del rei Ferran II d’Aragó i antiga promesa de Pere Lluís de Borja, fill de Roderic, que va morir abans de celebrar les noces. Roderic, des de Roma el 1493, donava, en unes instruccions, els passos a seguir pel seu fill Joan: “donada conclusió en lo matremoni y assento de la casa, se ha de entendre en los negocis […] que·s entenga en les compres molt cautelosament, no mostrant molta voluntat, ço és, primo et principaliter en les terres de don Joan, les Almoynes, Beniarjó, Palma y Ador y Lombay: aquestes són compres necessàries. Aprés, ab lo temps, se porà haver Castelló de Rugat, y per a ajustar a la senyoria de Lombay, aprés, ab lo temps, i Carlet e Alberic y Alcoçer que son belles heretats”.

El matrimoni format per Joan de Borja i Maria Enríquez es va estar a Llombai l’estiu del 1494, concretament des de primeries d’agost fins al setembre. El duc Joan de Borja, durant l’estada a Llombai, portava una vida relativament independent de la duquessa, tot i que aquesta estava embarassada. L’11 d’agost, Joan de Borja marxà a Torís a caçar i no tornà fins al 13 per la nit. Joan tornà malalt, però el dia 24 se n’anà a caçar porcs senglars durant tres dies a Riola; el 27 d’agost tornà a sopar a Llombai. La duquessa, embarassada, es quedava a Llombai cosint peces de roba. Aquesta conducta del seu fill no agradava gens a Roderic de Borja, el papa, que deixà d’enviar-li diners. Joan, per tal de congraciar-se amb el seu pare, envià un emissari, Jeroni Llopis, perquè el defensés, amb unes instruccions escrites a Llombai. En aquestes instruccions, Joan de Borja es justifica de totes les accions que no plaïen al seu pare. Entre d’altres es justifica de la seua estada a Llombai adduint una pesta a Oliva: “E recordar-se ha dir a la Santedat Sua com, de fet, rebuda la letra de aquella en què manava ixqués de València e me’n vingués en Gandia ab ma muller e casa: de fet, me’n vinguí en aquesta mia baronia de Lombay, e açò a causa que en Oliva, que es tan a prop de Gandia, llavors començaven a morir de pestilència, que lo comte de Oliva en aquells dies mateixos ixqué de València e no gosà anar a Oliva, ans se’n anà a Nules, e yo me’n vingué a Lombay, y també per ésser esta baronia novament per mi comprada e visitar aquella, e Torís e Corbera, qui estan prop, perque tots aquets vasalls se alegrassen e s’animassen. La qual venguda y estada mia en esta baronia és estada necessària e útil per a aquestes baronies , com ell, mossèn Lopis, ha vist ara. Per lo preyat de la duquesa ma muller, qui entrarà en lo setén més, y en Oliva ja molts dies ha que·y estan sans, me partiré d’ací a quatre o cinch jorns per a Gandia, perquè més tardar-ho seria aprés perill per haver-la de moure i metre en camí, e allí serà lo seu part, plaent a Nostre Senyor Déu, guardant-la e delliurant-la per la sua misericòrdia”.

Durant aquella estada a Llombai, el duc Joan de Borja, potser per deixar constància que feia front a les seues responsabilitats, escrivia a última hora -el 6 de setembre- algunes cartes dirigides al papa Alexandre VI, pare seu; a Alfons II, rei de Nàpols, i a la seua esposa Hipòlita Sforza; als seus germans Jofré, Cèsar i Lucrècia Borja; a la seua cunyada Sança d’Aragó, princesa de Squillacce; a Joan de Borja, el major, oncle seu.

Anys més tard, el 1497, ja mort Joan de Borja, la vídua Maria Enríquez prenia possessió de la foia de Llombai com a tutora del seu fill, Joan de Borja, III duc de Gandia.

Francesc de Borja, el primer marqués, només va mantenir un contacte més directe amb Llombai quan assumí el ducat de Gandia a la mort del seu pare, potser per la seua dedicació fins a aquell moment a assumptes de la cort. Abans, arran de la revolta de les Germanies, s’havia refugiat amb la família a Saragossa i en altres ciutats castellanes. Fou amb el nomenament com a duc de Gandia que es dedicà als territoris valencians. En aquesta època es construeix i funda el convent de Santa Creu i, per tant, a partir d’ara el marqués visita més sovint el marquesat. Francesc de Borja revisà les obres del monestir i en féu donació a l’orde dominicà.

I de Llombai estant, Francesc de Borja fou destinatari, juntament amb fra Lluís Bertran, d’una “revelació celestial” per tal de donar una advocació titular al nou centre religiós. Com ja hem dit, tots dos van veure aparèixer sobre el cel de Llombai una creu amb Santa Elena i l’emperador Constantí, i des d’aquell moment decidiren que fos aquesta l’advocació sota la qual havia d’estar el convent.

Després de Francesc de Borja, els successius senyors també van viure fora de les fronteres del regne. El govern de la senyoria requeia en un governador que representava el senyor i ostentava el càrrec de batlle. Des del 1530, amb Tristán de Llanos, fins a la dissolució del règim senyorial, amb Manuel Polart i Clemente (1819), el marquesat estigué administrat per governadors en qui el marqués delegava el poder. De tots ells, però, un destaca amb nom propi: Francesc Benlloch i Donet, que va exercir el càrrec entre els anys 1753 i 1757, i deixà escrites dues descripcions manuscrites del marquesat.

La primera, Descripción de el Marquesado de Lombay su antiguedad, principio y Señorio antiguo, y moderno con una puntual noticia de la actual consistencia de sus frutos valores, y Goviernos compuesta por el D.r D.n Fran.co Benlloch, abogado de los R.s Consejos y Governador de dicho Marquesado. Año 1756, va ser escrita l’any 1756 a Llombai, mentre encara ostentava el càrrec de governador i alcalde major. Es tracta d’un volum manuscrit en què l’autor fa una panoràmica d’aquesta senyoria valenciana al segle XVIII. Descriu l’administració, la política, l’economia, l’agricultura, la vida quotidiana i, fins i tot, el caràcter dels habitants. Al pròleg dedicava l’obra a la duquessa, marquesa de Llombai, Maria Faustina Téllez Girón, filla dels ducs d’Osuna i esposa de Francesc de Borja Alphonso Pimentel. El governador Benlloch es decideix, tal i com afirma al pròleg, a oferir aquest volum a la duquessa perquè li han retirat algunes facultats del seu càrrec, després de fosques instigacions que l’acusaven de no estar ben informat dels costums i de les qüestions de govern. Benlloch, per tant, vol d’alguna manera demostrar a la duquessa que té un coneixement molt exhaustiu de la senyoria que governa i per això enllesteix aquella descripció, podem afirmar que en descàrrec seu.

La segona, Descripción topographica de el Marquesado de Lombay y sus anexos que expone su antigüedad, sus señorios, genealogías de los Borjas, y Pimenteles, concisas vidas de Calixto 3.º Alexandro 6.º y San Fran.co de Borja, numero de las medidas de tierras que en él se contienen, valor, de sus annuales cosechas, dominicales rentas, y expresión de las regalías, la va escriure Francesc Benlloch el 1757, aprofitant el text de l’any anterior i afegint algunes novetats. La va escriure ja com a exgovernador i la va dedicar a “Don Diego de Rojas y Contreras de el Consejo de Su Magestad, obispo de Cartagena y Governador de el Consejo”. Aquesta nova descripció del marquesat, que es conserva a l’Arxiu Històric Nacional a Toledo, comprèn, pràcticament, els mateixos capítols que el primer manuscrit, tot i que afegeix en alguns casos més informació. Cal remarcar un capítol nou dedicat a la nissaga dels Pimentel, nova família propietària de la senyoria.

L’anhel popular de lluitar contra el poder del senyor, una constant de la història, tingué al marquesat de Llombai un exemple amb un resultat satisfactori per a les aspiracions dels habitants de Catadau. Durant la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX es produïren alguns episodis que ajudaren el procés de desintegració del règim senyorial, i entre els protagonistes hi havia, a Catadau, Josep Bisbal de Jeroni, capdavanter en la lluita antisenyorial al marquesat de Llombai.

La decisió dels pobles de la foia de Llombai d’iniciar un plet contra la casa de Gandia va nàixer d’una junta general de veïns que va tenir lloc l’any 1733, sense l’autorització del senyor. Uns anys després, el 1740, el monarca Borbó, Felip V, publicava un decret que propiciava la redempció quan els pobles havien estat atorgats al senyor amb pacte de retrovenda. Açò motivà que el lloc de Catadau acudís a les instàncies corresponents per tal de demanar la reversió a la corona. S’iniciava així un llarg camí de recursos creuats entre els habitants del lloc de Catadau i el duc de Gandia, que representava el poder senyorial.

Una sentència de 27 de maig del 1744 donava la raó a Catadau i declarava la incorporació a la corona. El duc de Gandia, però, acudí personalment al monarca i li donà una certa quantitat de diners que superava l’oferta per Catadau, amb la condició que s’imposés silenci perpetu a aquest lloc, cosa que aconseguí el 24 de juny del 1745. En aquella data, Felip V imposava el silenci perpetu als veïns de Catadau i a més empresonava l’impulsor del moviment antisenyorial, Josep Bisbal de Jeroni.

Josep Bisbal de Jeroni tenia atorgats poders dels veïns de Catadau des de maig del 1740 per tal de redimir el lloc del poder senyorial. El juliol d’aquell mateix any, Bisbal rebia nous poder per part de més d’un centenar de veïns que li demanaven que busqués diners a través d’un préstec per tal d’aconseguir la finalitat desitjada. Els protocols notarials encara ens donen compte de més poders atorgats a favor de Bisbal, el 1745.

La figura de Bisbal de Jeroni fou clau per a la persistència de l’actitud antisenyorial i la pervivència del plet contra la senyoria. I així ho deixa veure l’interés dels ducs de Gandia a perseguir-lo allà on fos. Primerament aconseguiren del rei que n’ordenés l’empresonament; mesos més tard insistien perquè s’actués contra ell, ja que sospitaven que encara era a Madrid. L’empresonament de Bisbal, que en principi no fou trobat a Madrid ni a Catadau, finalment es produí. El 1756, segons el governador Francesc Benlloch, a la Descripcion de el Marquesado de Lombay […], Josep Bisbal de Jeroni porgava a Llombai “sus licenciosos procedimientos en esta carzel”.

Segons Manuel Ardit, Bisbal era de procedència modesta i no tenia propietats agrícoles declarades. Havia nascut el 4 de febrer del 1698, fill de Jeroni Bisbal i de Margarida Simó, i es va casar el 29 d’octubre del 1725 amb Teresa Bisbal i Ruiz. A la documentació apareix com a llaurador, possiblement amb terres arrendades, tot i que probablement es dedicà a activitats comercials. A partir de l’any 1740 i fins que fou empresonat a Llombai, Bisbal passà llargues temporades a Madrid, seguint la marxa del plet. Allà hagué de buscar finançament a través de diversos prestadors que avançaren diners per tal d’afrontar el procés judicial. Entre els qui ajudaren a finançar les accions contra la casa de Gandia, hi hagué un comerciant d’origen francès, José Antonio Boulet, que, davant el retard en el cobrament de les quantitat avançades, va iniciar accions legals contra Bisbal i la resta de veïns que havien de pagar el préstec. Després de nombroses dificultats per cobrar els deutes, atesa la manca de liquiditat, Boulet es féu amb una gran quantitat de propietats al lloc de Catadau que el convertiren en un dels majors propietaris. També passà el mateix amb un altre prestador, Pedro Gil del Barrio: perquè cobrés tots els deutes que se li devien, hom hagué de recórrer a la venda judicial de nombroses propietats.

El 1761 s’intentà novament reobrir el procés contra la casa de Gandia, però Josep Bisbal de Jeroni ja no n’era l’artífex. L’ajuntament de Catadau atorgà poders a un grup de veïns, entre els quals no hi havia Bisbal ni cap descendent seu. El Consejo de Hacienda, però, acabà imposant novament silenci perpetu als veïns. El 1766, ara amb l’acompanyament d’Alfarb, es tornà a iniciar un nou plet, que acabà desestimant la pretensió dels naturals del marquesat. Finalment, el procés es reinicià el 1767, ja durant el regnat de Carles III, i culminà el 28 de juny del 1806 amb la reversió a la corona de Catadau, cinquanta anys després que el rastre de Josep Bisbal de Jeroni s’haguera esborrat entre les reixes de la presó de Llombai i el seu nom haguera desaparegut de la documentació històrica.

Alfarb i Llombai també iniciaren sengles processos per tal de revertir a la corona, però pràcticament no avançaren. La dissolució del règim senyorial acabà amb el problema per un altre camí.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?