Sostre de la galeria daurada. Palau ducal de Gandia. Foto: Natxo Francés.

Sostre de la galeria daurada. Palau ducal de Gandia. Foto: Natxo Francés.

La Gandia dels Borja

El centre històric

Esperança Costa

La ruta de la Gandia borgiana s’inicia on, abans de l’enderrocament de les muralles (1881), hi havia una de les portes d’entrada al casc antic, en l’actual plaça de les Escoles Pies. No és una ruta cronològica, perquè les diverses reformes urbanes van superposar estils i usos als edificis de la ciutat, però ens permet fer un recorregut senzill i tranquil per l’antic traçat de la ciutat medieval i dels Borja.

L’antiga Universitat

A la plaça de les Escoles Pies es troba l’edifici de la Universitat fundat el 1546 per Francesc de Borja. El que va ser inicialment el col·legi de Sant Sebastià -segons la tradició, per a nens moriscs- es va convertir en la primera Universitat jesuïta del món gràcies al consell d’Ignasi de Loiola, a una butla del papa Pau III de 1547 i a un privilegi de Carles V de 1550. Naixia així la tercera Universitat del regne de València, junt amb les de València i Oriola. En aquest centre estudiaren personatges com Baltasar Gracián, el botànic Antoni Cavanilles i altres il·lustrats valencians. S’hi impartien matèries com Gramàtica, Dret Civil, Arts, Medicina i Teologia -el mateix Francesc de Borja s’hi va doctorar en Teologia.

24 universitat

Universitat.

Després de l’expulsió dels jesuïtes en 1767 per ordre del rei Carles III, la Universitat va llanguir i finalment es va tancar en 1772. En 1806, els pares escolapis compraren l’edifici i el van habilitar com a col·legi. La seua funció docent ha continuat fins als nostres dies, amb alguns parèntesis: per exemple, durant la guerra del Francés s’hi instal·laren una caserna i una fàbrica de fusells, i durant la guerra civil espanyola es va convertir en presó.

Es tracta d’un gran i massís edifici renaixentista construït entorn d’un claustre central. A la façana principal podem contemplar baixos relleus dedicats a Francesc de Borja. L’església barroca, de planta de creu llatina dins un rectangle, es va construir posteriorment, entre 1605 i 1637, seguint el model arquitectònic de l’església del Gesú de Roma, que va promoure Francesc de Borja quan era tercer general de la Companyia de Jesús. La cúpula barroca de la Universitat de Gandia va ser de les primeres d’aquest estil a alçar-se a la Península, després de la de San Lorenzo de l’Escorial i la del Corpus Christi de València, entre d’altres. Els jesuïtes estengueren aquest model de temple arreu del món.

25 cupula universitat

Cúpula de l’església de l’antiga Universitat.

Davant mateix de l’edifici hi ha un conjunt escultòric modern, obra de l’artista valencià Manuel Boix, que ret homenatge als Borja i anuncia al visitant que aquesta és una ciutat borgiana. Cinc figures representen els dos papes, Calixt III i Alexandre VI, els dos fills més cèlebres d’aquest, Cèsar i Lucrècia Borja, i el quart duc i patró de la ciutat, sant Francesc de Borja.

La col·legiata de Santa Maria

La ruta continua pel carrer Major, que, com la resta del casc antic, manté el traçat medieval, però ha patit una forta transformació arquitectònica al llarg dels anys. Hui és un gran eix comercial. Per una de les travesseres s’arriba a la col·legiata de Santa Maria de l’Assumpció, on hi ha una forta empremta borgiana. Ací estan soterrats la majoria dels ducs, des que Maria Enríquez portara de Roma les restes d’en Pere Lluís i Joan de Borja. Al seu testament, el tercer duc, fill de Maria, manà ser soterrat “en lo vas o tomba on jahen los cossos de la bona memòria dels il·lustres nostres molt cars pare e oncle”. Però el visitant no hi trobarà cap capella, cripta ni senyalització referent a les sepultures dels Borja.

L’edifici, exemple del gòtic religiós catalanoaragonés, va ser construït en dues fases entre els segles XIV i XVI. La primera, sota el ducat d’Alfons d’Aragó, que inclou la porta de Santa Maria, i la segona ja en època dels Borja, per encàrrec de Maria Enríquez, que comprén la part oest del temple fins a la porta dels Apòstols. En 1499, la duquessa va aconseguir una butla del seu sogre, Alexandre VI, per elevar l’església el rang de col·legiata.

Porta dels Apòstols. Foto: Natxo Francés.

Porta dels Apòstols. Foto: Natxo Francés.

Un contracte signat el 1501 entre Maria Enríquez i Paolo da San Leocadio estipula el pagament a l’italià de 30.000 sous per a pintar el retaule major, que va estar acabat el 1507. Paolo da San Leocadio fou un protegit d’Alexandre VI i dels seus descendents. En la seua darrera estada a València, abans de ser nomenat papa, Roderic de Borja va encarregar a l’italià i a Francesco Pagano els frescos de l’absis de la catedral. Una fita en la història de l’art, perquè els àngels de l’absis suposen l’entrada de la pintura renaixentista a la Península.

Àngels músics de la catedral de València.

Àngels músics de la catedral de València.

Però a Gandia San Leocadio retrocedeix quasi al gòtic de caire flamenc. Una decisió de la duquessa, que potser veia els àngels de San Leocadio massa agosarats per a les seues possessions? És possible, ja que tota l’obra de l’italià a Gandia (també al convent de Santa Clara i al palau ducal) reprén un formalisme que contrasta amb la llum i les pinzellades lleugeres de la seua obra a la catedral de València.

Enríquez va comptar a més, també el 1501, amb un jove Damià Forment per a la construcció del cor de fusta i les escultures de la porta dels Apòstols. Però el temple és ara un gran esquelet gòtic. La seua riquesa artística va desaparéixer totalment durant la guerra civil de 1936, inclosa la valuosa custòdia donada per Alexandre VI a la seua nora. Ni tan sols les sòlides escultures de Damià Forment se salvaren de l’anticlericalisme durant la guerra. Unes modernes reproduccions escultòriques restitueixen hui l’aparença que tenia la façana borgiana del temple.

Retaule de la Col·legiata.

Retaule de la Col·legiata.

La casualitat, però, va salvar algunes peces anteriors als Borja: al Museu d’Art Nacional de Catalunya es conserven quatre dels dotze apòstols que la família d’escultors Llobet va esculpir per encàrrec del duc reial Alfons d’Aragó al segle XIV. El conjunt es trobava al presbiteri, al costat de l’altar, i se suposa que va ser retirat en remodelacions posteriors. Hi ha tres apòstols més en diversos museus de Copenhaguen. Dels altres cinc res no se sap.

29 Sant Pau

Sant Pau.

El Palau Ducal

Que puguem conéixer hui el palau dels Borja, ho devem a la casualitat: l’edifici ja no existiria si la Companyia de Jesús no l’haguera comprat en subhasta pública el 1890, quan estava en ruïna i a punt de ser enderrocat. Els jesuïtes, al seu retorn de l’expulsió de 1767, volgueren recuperar la casa nadiua de sant Francesc de Borja, el tercer general de l’orde i quart duc de Gandia, i convertiren el palau en noviciat i residència, i també en un museu hagiogràfic entorn a la figura del noble jesuïta, sant Borja.

És, amb la col·legiata, l’edifici més notable i antic de la ciutat i un sobri exemple del gòtic civil. Estructurat al voltant de dos patis, diversos estils, des del gòtic del segle XIV fins el neogòtic del XX, s’han superposat al llarg del temps. Des de 1887 és propietat de la Companyia de Jesús, i s’hi organitzen visites guiades. Tot i que també es coneix com al palau dels Borja, arran de l’establiment, en 1485, de la branca gandiana de la família, el seu origen es remunta a segle i mig arrere, a l’època dels ducs reials de la Corona d’Aragó.

Quan, el 1851, Basilio Sebastián Castellanos va fer l’últim inventari ducal a Gandia, comunica a l’aleshores duc, Mariano Téllez Girón y Beaufort, que el palau presenta nombrosos afegitons, que s’iniciaren sobre l’antic palau dels ducs reials de la Corona d’Aragó per encàrrec dels primers ducs Borja, Pere Lluís i Joan. Le reformes continuaren fins al segle XVIII. Les més destacades foren les del quart duc, Francesc de Borja, que va remodelar el saló de Corones i la capella de Sant Miquel, i va afegir un oratori particular que encara hui es pot visitar; i la de Pasqual Francesc de Borja, que construí a l’edifici l’obra nova, on es troba l’espectacular Galeria Daurada.

El pati d’armes dóna hui una agradable benvinguda als visitants, però, al segle XVI, Viciana, en la seua Crònica deia: “aquí tiene el duque una sala de armas para que, de presto, se pueden armar cincuenta hombres de armas y seyscientos arcabuzeros. Más tiene sesenta pieças de artillería, las treynta de bronze […] y otras algo menores, puestas y repartidas por la casa y baluartes del muro”.

L’escala del pati d’armes condueix al renaixentista saló de Corones, que conserva la reforma feta per Francesc de Borja. El quart duc celebrava ací les seues audiències, i deu el seu nom a les dobles corones borgianes que decoren el teginat.

Saló de Corones. Gandia, palau ducal. Foto: Natxo Francés.

Saló de Corones. Gandia, palau ducal. Foto: Natxo Francés.

Saló de Corones (detall del sostre). Gandia, palau ducal. Foto: Natxo Francés.

Saló de Corones (detall del sostre). Gandia, palau ducal. Foto: Natxo Francés.

Detall del saló d'Àguiles. Gandia, palau ducal. Foto: Natxo Francés.

Detall del saló d’Àguiles. Gandia, palau ducal. Foto: Natxo Francés.

També destaca la sala de Sant Miquel, que feia d’estança principal. Al segle XVII es cobrí el teginat gòtic i es va decorar el sostre amb un fris barroc i amb un floró central de pa d’or. Aquesta reforma es féu, possiblement, amb motiu del matrimoni del seté duc, Carles Francesc de Borja i Fernández de Velasco, amb Artemisa Dòria i Carreto.

Basilio Sebastián Castellanos encara va poder contemplar un retaule, hui desaparegut, a la capella de Sant Miquel, atribuït a Joan Miquel Orliens. Aquest retaule, ple de relíquies -on potser romanien les que l’emperador Rodolf II va lliurar personalment a Joan de Borja i Castro, fill de sant Francesc-, va substituir-ne un altre de més antic fet per Paolo da San Leocadio per encàrrec de Maria Enríquez.

Galeria daurada. Gandia, palau ducal. Foto: Natxo Francés.

Galeria daurada. Gandia, palau ducal. Foto: Natxo Francés.

Però de totes les sales, la que més sorprén els visitants és la Galeria Daurada, construïda entre 1703 i 1716 pel desé duc, Pasqual Francesc de Borja, per commemorar la canonització, el 1671, del seu avantpassat Francesc de Borja. La galeria es divideix en cinc sales mitjançant plafons de fusta abatibles, que van estar riquíssimament decorats amb columnes salomòniques blanques i pa d’or. Es tracta d’un perfecte trompe l’oeuil arquitectònic, que juga amb les perspectives i la llum, i dóna a l’espai un caire escenogràfic impressionant.

Cada sala té al sostre un gran llenç amb les armes dels Borja, motius florals o al·legòrics, sempre en honor de la família, obra de Gaspar Lahuerta. Al llenç La glorificació de sant Francesc, trobem Francesc de Borja pujant al cel mentre tres virtuts sostenen, respectivament, els retrats de Calixt III i Alexandre VI i el bou borgià.

Glorificació de Sant Francesc (Gaspar Huerta), a la Sala Daurada.

Glorificació de Sant Francesc (Gaspar Huerta), a la Sala Daurada.

L’arquitectura de la sala es deu a Lleonard Juli Capuç, figura cabdal del Barroc valencià i membre d’una gran família d’escultors d’origen genovés molt lligada als Borja, que estengué a València el Barroc italià. Obra dels Capuç són també el tron de la Mare de Déu dels Desemparats, a la catedral de València, i diverses escultures de la façana i el retaule del monestir de Sant Miquel dels Reis.

A la cinquena sala de la galeria es troba el cèlebre mosaic barroc dels Quatre Elements (aire, aigua, terra i foc). La sala té vistes al pati de les Canyes o de la Cisterna, amb balconades barroques. A l’exterior de l’obra nova, els murs estan decorats amb grans pitxers amb flors i ofereixen una variació cromàtica que per primera vegada trenca l’aïllament exterior del palau. Tota l’obra nova, tant la galeria interior com les pintures murals exteriors, és excepcional al Barroc valencià i arrela amb els corrents decoratius italians.

Exterior del palau barroc.

Exterior del palau barroc.

El tresor perdut

Afortunadament, els huit inventaris realitzats des de 1493 fins a 1851 ens donen compte de la riquesa artística que hi havia al palau. Al de 1493, encarregat per Joan de Borja ben poc abans de morir assassinat a Roma, consta que abunden els tapissos, les joies i l’orfebreria, però no les pintures. A l’inventari de 1588 ja hi trobem 28 retrats, entre els quals es troba un d’Alfons d’Aragó, primer duc reial de Gandia. Al de 1632, fet per Pasqual Dídac de Borja, ja hi ha una important col·lecció, més de 200 quadres de la qual eren propietat de la seua mare, Artemisa Dòria i Carreto. Al segle XVII, la pintura ja és la protagonista absoluta al palau, majoritàriament dedicada a temes i retrats religiosos. Però no tots: al saló de Corones destaquen 18 retrats d’antics senyors de la casa, i un Velázquez, el retrat del cardenal Gaspar de Borja, que ara es troba al Museu del Prado.

Paul de Vos (Museu del Prado).

Paul de Vos (Museu del Prado).

A l’inventari de 1670 es descriuen sis quadres “de 10 pams d’alt per 20 d’ample” de Paul de Vos, el pintor col·laborador de Rubens que va tenir gran èxit entre la noblesa flamenca i espanyola amb els seus bodegons d’animals morts i escenes de caça. S’hi detallen un quadre amb un combat entre gossos i un bou; un altre amb la lluita entre un grup de gossos i un tigre; un altre amb un cérvol i un cabirol fugint dels gossos… Segons creu Luis Arciniega, la presència de les obres de Vos a Gandia es podria deure al fet que el duc d’Arenberg, Carles Felip, era un col·leccionista de la seua obra, i que Magdalena de Borja, germana del nové duc de Gandia, va ser duquessa d’Arenberg.

Com a testimoni de la relació dels Borja amb Madrid, a l’inventari de 1851 de Basilio Sebastián Castellanos hi trobem nombrosos quadres amb paisatges i motius madrilenys, com una entrada de comparses a la plaça Major d’aquesta ciutat amb motiu de la coronació del rei Carles II. En primer terme apareix la comparsa del duc de Gandia. Castellanos també fa menció a nombrosos retrats “que pertanyen a la família dels Borja indubtablement”.

Però, al segle XVIII la gran col·lecció artística dels Borja a Gandia va anar minvant amb el trasllat de les peces a altres cases de la família, com ara al palau del carrer Atocha de Madrid, tendència que es va accentuar amb la mort de l’onzé duc i el pas del títol als Benavente i Osuna. Se sap que els Osuna s’emportaren els taulells del segle XVI que ornaven el saló de Corones, i les 12 estàtues italianes de mig cos que hi havia al desaparegut palau del Reial, als afores de Gandia, amb destinació al palau madrileny de l’Alameda.

Així, doncs, s’ha perdut el rastre del tresor gandià i els experts troben molt difícil garantir quines peces de les que hi ha disperses per les cases nobiliàries espanyoles, pels museus o en mans de col·leccionistes pertanyen a aquest palau.

L’Hospital de Sant Marc

Hospital de Sant Marc, Museu Arqueològic de Gandia. Foto: Natxo Francés.

Hospital de Sant Marc, Museu Arqueològic de Gandia. Foto: Natxo Francés.

Prop del palau, un estret atzucac condueix a l’Hospital de Sant Marc, que va mantenir la seua activitat ininterrompudament durant més de 600 anys, des del segle XIV fins a 1973. Originàriament, aquest hospital medieval era propietat del Consell general de la Vila, però el 1543, per a la seua ampliació, es fundà un patronat presidit per Francesc de Borja i posteriorment pels seus successors. Destaca la sala d’Hòmens, amb arcs gòtics apuntats, i les voltes de la sala de Dones. Actualment acull el Museu Arqueològic de Gandia (MAGA). Els murs d’aquest hospital fan frontera amb les restes de les muralles medievals de la vila, que donen al riu Serpis.

El convent de Santa Clara

L’austeritat arquitectònica fa que aquest convent de clausura, encara actiu, passe quasi desapercebut per al visitant. Però la seua porta romànica dóna pas al primer cenobi femení d’aquest orde a la Península, un dels més influents durant segles. Creat en 1429 per Violant d’Aragó, filla del primer duc reial, Alfons d’Aragó, va quedar buit en morir la fundadora. En 1457 es va obrir de nou amb un grup de monges procedents de Narbona, portades pel duc reial Joan II d’Aragó, rei de Navarra, i pel gandià Lluís Vic, pare de Jeroni Vic i Valterra, l’ambaixador Vic que va servir a les ordres de Ferran el Catòlic i Carles V. El convent va acollir nombroses joves de la noblesa local, i amb l’arribada dels Borja a les acaballes del segle XV va viure la seua etapa de major activitat.

Adoració dels Reis (Paolo da San Leocadio).

Adoració dels Reis (Paolo da San Leocadio).

El convent conserva moltes -encara que no totes- de les obres artístiques llegades pels Borja al llarg dels segles, que el visitant podrà veure en dues sales museu adjuntes. Destaquen els reliquiaris, procedents d’Itàlia i, especialment, del centre d’Europa, atés que van ser traslladats a la Península durant les guerres de religió. Es té constància d’una gran processó celebrada a Gandia el 1587 per l’arribada a la ciutat de diverses relíquies donades pel cardenal Gaspar de Borja i Fernández de Velasco: “Aigué molta enramada i dispararen molts masclets i feren gran festa…”.

L’Adoració dels Reis (datada en 1510) és una de les tres úniques pintures sobre taula de Paolo da San Leocadio que resten a Gandia. L’artista de Ferrara, arribat a València el 1472 amb l’aleshores cardenal Roderic de Borja, va treballar a les ordres de la duquessa Maria Enríquez de 1501 a 1513 en tots els edificis relacionats amb el ducat, i entre ells, a Santa Clara.

La Mare de Déu amb l’Infant, d’Antoniazzo Romano (o del seu taller, cap a 1470), és un exemple de les madones del Popolo italianes, que recullen la tradició “a la grega” o de reminiscències bizantines de la Verge amb l’Infant en braços. Segons la tradició, aquesta pintura va ser donada pel papa Alexandre VI a la seua nora.

La verge amb el Xiquet.

La Verge amb el Xiquet.

Excepcional és també el Davallament de la Creu de Paolo de Matteis. D’aquest pintor barroc hi ha diverses obres a Cocentaina, però no a Gandia. Potser la presència d’aquest llenç es dega al fet que Francesc de Benavides i Aragó, comte de Cocentaina i virrei de Nàpols, fou un gran col·leccionista de l’autor, i que una germana seua es va casar amb l’onzé duc de Gandia. El convent també acull talles policromades del Barroc castellà i andalús, amb Pedro de Mena i Salzillo com a figures mestres.

El convent de Sant Roc

Sant Roc.

Sant Roc.

Dins el casc antic es troba el convent de Sant Roc, fundat el 1588 pel cinqué duc, Carles de Borja, fill de sant Francesc. Encara es conserva un escut amb les armes de la família en la que va ser la porta principal. El convent va albergar una comunitat de franciscans descalços. Entre els fundadors hi havia el murcià Andrés Hibernón, un dels llecs que els corrents pietistes de la Contrareforma van promoure a València. Va tenir una gran relació amb el seté duc, Carles Francesc de Borja i Fernández de Velasco, i especialment amb la seua dona, la genovesa Artemisa Dòria i Carreto. S’hi conserva un retrat mortuori pintat pel frare Jeroni Nicolau Borràs, autor de les pintures del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, hui al museu de Belles Arts de València. El llec, que ja en vida tenia fama de sant, va ser beatificat el 1791. Amb aquest motiu es va alçar una església barroca, amb un retaule tallat pels germans Capuç, i posteriorment s’hi afegí una capella dedicada al beat, obra d’un dels primers deixebles de l’Acadèmia de Sant Carles de València, Francesc Pechuan. A la capella hi ha un oli atribuït a Josep Vergara.

L’edifici del convent és actualment seu de la Biblioteca Central, de l’Arxiu Històric Municipal i del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell. Destaca el xicotet claustre del convent, de dues plantes i molt senzill, com dictaven les normes franciscanes del segle XVI.

La torrassa del Pi

Fent volta pels límits del casc antic de la ciutat, el visitant trobarà una torrassa renaixentista, coneguda popularment com el torreó del Pi per l’arbre que la corona. Era una de les torres defensives -i l’única que es conserva- del nou cinturó de muralles que Francesc de Borja va construir al segle XVI per protegir la Vila Nova, la part de la ciutat que havia anat creixent extramurs del primer recinte medieval.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?