Sor Joana Baptista de Borja.

Borja clarissa.

La Gandia dels Borja

El context polític i cultural

Esperança Costa

Després del breu govern del primer duc, Pere Lluís de Borja, el seu germanastre Joan es va casar amb Maria Enríquez a Barcelona l’agost de 1493. Per l’octubre féu una gran entrada a València, on va convidar tota la noblesa a uns àpats majestuosos que les cròniques de l’època lloaren. En arribar a Gandia, tant els ciutadans com els vassalls musulmans s’acostaren al nord del terme per rebre el nou duc. Joan va oferir “un bell convit al comte d’Oliva e a molts cavallés […] paregué molt real convit, i en cert ho era, on se parà tota la plata”. Així ho descriu, el 1493, en una carta a Roderic de Borja, Jaume Pertusa, qui guaitava els moviments del jove i díscol duc per terres valencianes. Joan, seguint els consells paterns, establí relacions amb tota la noblesa valenciana, i aquestes relacions s’eixamplaren entre els seus descendents, especialment amb la cort de Valladolid i, després, a Madrid.

Els successius ducs i els seus familiars van tenir importants càrrecs i responsabilitats polítiques i religioses durant la dinastia dels Habsburg. Aquesta derivació cap a Castella no era només una qüestió personal i familiar de la primera duquessa, Maria Enríquez, ni dels seus descendents: la Corona d’Aragó començava el seu declivi, i amb la conquesta d’Amèrica a partir de 1492, el comerç atlàntic i les polítiques matrimonials i successòries dels regnes europeus, l’eix econòmic i de poder es va traslladar d’Est a Oest, de la Mediterrània cap l’Atlàntic, d’Aragó cap a Castella. S’explica així la castellanització dels Borja, descendents d’aquells que feren del català la llengua casolana a Roma. En realitat, tota la noblesa valenciana i els escriptors posteriors a Joan Roís de Corella (és el cas de Guillem de Castro o Joan Timoneda) començaren en el segle XVI a usar el castellà com a llengua de cort i literària.

Els ducs de Gandia foren una de les nissagues més importants i influents i acapararen cada vegada més títols. Per exemple, el 1520, el tercer duc i nét d’Alexandre VI, Joan de Borja i Enríquez, va ser nomenat Grande de España per Carles V, dignitat que els seus successors heretaren. El seu fill, Francesc de Borja, en la seua etapa civil, va ser virrei de Catalunya, marmessor de Carles V i majordom de l’hereu de la Corona, Felip II. El seu primogènit i Vé duc, Carles de Borja i Castro, fou íntim amic de Felip II i entre altres càrrecs ocupà el de capità general de Portugal el 1582. I també hi trobem Gaspar de Borja i Velasco, fill del sisé duc, ambaixador d’Espanya a Roma, virrei de Nàpols, arquebisbe de Sevilla i Toledo, primat d’Espanya i membre de l’estret cercle d’amics de Felip IV. La seua fortuna i la seua col·lecció artística eren immenses.

El cardenal Gaspar de Borja, virrei de Nàpols (Velázquez).

El cardenal Gaspar de Borja, virrei de Nàpols (Velázquez).

El cardenal Carles de Borja.

El cardenal Carles de Borja.

De la prolífica família gandiana, com ja va escriure Miquel Batllori, entre d’altres, nasqueren virreis de València, Catalunya, Aragó, Portugal i Nàpols; ambaixadors; capitans generals; majordoms i cambreres reials; cardenals, bisbes i arquebisbes; cavallers i mestres dels ordes de Montesa, Santiago, Calatrava i Sant Joan de Jerusalem, i abadesses de reials monestirs. La història de la família anirà lligada estretament a la monarquia hispànica i a la governació de les terres americanes. Als historiadors els queda una gran tasca d’investigació de la trajectòria dels Borja gandians (i també dels Borja a Amèrica), els grans desconeguts fins ara. Nous estudis comencen a descobrir el paper d’alguns dels membres del llinatge, com ara Joan de Borja i Enríquez, pare de Sant Francesc.

El creixement del ducat

Joan de Borja, en ser nomenat segon duc de Gandia, va adquirir altres senyorius com els de Torís i la Foia, que se sumaven a les baronies de Llombai i Xella (que Alexandre VI comprà per a Pere Lluís) i als títols italians concedits per Alfons II de Nàpols (el principat de Tricarico i els comtats de Carinola, Lauira i Chiaromonte) i pel mateix Alexandre VI (ducats de Benevento i Sessa). A la seua mort, la duquessa vídua María Enríquez va eixamplar les possessions a un ritme frenètic: Castelló de Rugat i Miramar (1499), Almoines (1500), el Real (1502), Albalat (1510)… Adquisicions que pagaria amb els guanys de la producció i comerç del sucre del ducat i amb la venda al seu cosí Ferran el Catòlic dels territoris dels seu difunt espòs a Itàlia. Com n’era, de gran, el volum de transaccions territorials, que el 1507 la duquessa -que presumia de tenir “la casa tan gran e tan ampli patrimoni”- va haver d’encarregar al seu procurador general, Lluís Erau, l’inventari i ordenació dels documents. Aquest arxiu, però, va ser destruït anys després, el 1520, durant la guerra de les Germanies.

El seu fill i tercer duc, Joan de Borja i Enríquez, va comprar noves baronies, com la de Navarrés. A l’expansió territorial se sumava una altra forma d’engrandiment familiar: l’emparentament dels Borja amb altres grans nissagues de la noblesa. Per exemple, amb el matrimoni, el 1520, de Lluïsa de Borja (filla del tercer duc i germana de sant Francesc, també dita la santa duquessa) amb el duc de Villahermosa, o amb la boda del cinqué duc, Carles de Borja i Castro, el 1548, amb Magdalena de Centelles i Cardona, comtessa d’Oliva i hereva d’un prestigiós llinatge català des dels temps de la conquesta. Amb aquesta unió dels títols de Gandia i Oliva, es complia, encara que un segle després, un dels desitjos d’Alexandre VI: l’annexió dels feus més propers a Gandia. Però, per a la gran casa dels Centelles significà el progressiu abandó dels seus immobles, especialment el magnífic palau comtal d’Oliva, hui desaparegut.

Així, des de 1486 fins a mitjan segle XVI el ducat comprenia bona part de les actuals comarques de la Safor, la Marina Alta, la Canal de Navarrés, la Ribera Alta i l’Horta Nord. Les adquisicions continuaren amb el temps. Entre 1621 i 1629, nous senyorius s’hi afegiren i romangueren per a la casa fins al segle XIX, com ho demostra l’inventari de 1851 que Mariano Téllez de Girón y Beafort, membre de la casa d’Osuna i hereu dels títols de duc de Gandia, comte d’Oliva i marqués de Llombai, va encarregar a Basilio Sebastián Castellanos per conéixer l’estat dels seus béns a terres valencianes -que no va visitar personalment i que després malvengué en dilapidar la seua fortuna.

Joan de Borja i la guerra de les Germanies

Maria Enríquez va prometre el seu fill Joan, a l’edat de 15 anys, amb Joana d’Aragó, néta il·legítima de Ferran el Catòlic, amb la qual cosa consolidà el lligam amb la casa reial. En 1511, en arribar a la majoria d’edat, el nét d’Alexandre VI es convertí en el tercer duc de Gandia i sa mare es va retirar per voluntat pròpia al convent de Santa Clara de la ciutat. Joan tingué set fills amb Joana d’Aragó, i en morir aquesta, dotze més amb Francesca de Castro Pinós. Una més que nombrosa família que acapararia càrrecs al voltant de la Corona i l’Església.

Hereu de l’esperit dels Borja, Joan fou tot un home del Renaixement i d’una gran altura intel·lectual. Sabia llatí, toscà, català i castellà. El seu tutor va ser l’humanista i erasmista Alfonso Garcia Matamoros. El mateix duc va protegir en la seua cort, davant la Inquisició, Bernardo Pérez de Chinchón, el major traductor de l’obra d’Erasme de Rotterdam al castellà, que arribaria a ser canonge de la col·legiata de Gandia. L’inventari fet en morir el duc deixa constància de la seua gran biblioteca, amb 27 llibres d’Erasme, qui li va dedicar un exemplar; novel·les de Boccaccio i faules d’Isop; les obres completes d’Ausiàs Marc (encara que en castellà), o exemplars d’un altre destacat erasmista valencià, Pere Antoni Beuter. A més, mantenia una intensa correspondència, plena de lloances, amb Joan Lluís Vives, que vivia exiliat a la ciutat de Bruges. Vives li va dedicar, el 1528, la publicació de De officio mariti, i en 1535, li envià un exemplar de les seues Orationes i Meditationes. El palau de Gandia, ben guarnit de tropes i armes, era un focus de d’humanisme i religiositat reformista.

Com la resta de nobles valencians, Joan de Borja va haver d’enfrontar-se a la guerra de les Germanies (també dita primera Germania, 1521-1522), la gran revolta de menestrals que alguns experts consideren el trànsit entre l’Edat Mitjana i la Moderna a València, que a Gandia va tenir un especial i dramàtic ressò. Els dits vint-i-dos de Gandia, encapçalats pel sucrer Bartomeu de Cas, se sumaren als tretze de València i promogueren la guerra. Joan de Borja va liderar la reacció nobiliària contra els agermanats i atorgà préstecs importants a Carles V per fer front a la revolta, tot i que això suposà grans dificultats financeres per al ducat.

Adrià d’Utrecht rep els agermanats (José Benlliure).

Adrià d’Utrecht rep els agermanats (José Benlliure).

Ben a prop de Gandia, el 1521 va tindre lloc la Batalla del Vernissa, en la qual els agermanats, encapçalats per Vicent Peris, derrotaren les tropes reials formades per nobles, soldats, vassalls mudèjars i mercenaris manxecs. Les cròniques conten com, al primer tro, els mercenaris castellans fugiren cap a Gandia, i, darrere d’ells, els musulmans, per evitar que els primers assaltaren les seues cases. El virrei Diego Hurtado de Mendoza va ordenar la retirada i es refugià a Dénia, on també aniria Joan de Borja i la seua família. Els agermanats saquejaren Gandia i el palau ducal (després que ho feren els manxecs) i destruïren aquell primer arxiu documental de 1507 que va ordenar María Enríquez. (L’arxiu ducal patiria tres segles després, el 1813, un altre assalt durant la guerra del Francés, que va fer malbé bona part dels documents.)

Un altra conseqüència de les Germanies va ser la persecució i el bateig forçós dels mudèjars, que a partir d’eixe moment es convertirien en moriscs. Testimonis directes descriuen un degoteig de cadàvers en les moreries, i la por va fer que els musulmans anaren a corre-cuita a batejar-se, com també va ocórrer a Xàtiva i altres llocs agermanats.

El duc de Gandia, que havia passat a Peníscola, va trobar reforços a Castella, i el bàndol nobiliari va entrar victoriós a València el 9 de novembre de 1521. Una volta finalitzada la guerra, amb la capitulació dels agermanats de Xàtiva i Alzira, la normalitat a Gandia va tardar molt a refer-se. El duc, que a més dels préstecs a Carles V va proporcionar homes i armes contra la revolta dels musulmans a la serra d’Espadà, va haver de fer front a una forta crisi econòmica dins els seus estats, però va veure recompensada la seua fidelitat a l’emperador amb l’acolliment del seu primogènit, Francesc de Borja, a la cort reial.

Francesc de Borja i el canvi dels temps

Des dels 10 anys, coincidint amb la fugida de la guerra de les Germanies, Francesc va viure allunyat de Gandia i molt pròxim als cercles reials. Als 16 anys ja participava en expedicions militars, com ara a Provença, on va coincidir amb Garcilaso de la Vega. Amb 18 anys, Francesc ingressà a la cort de l’emperador Carles V, oncle segon seu, tot consolidant així la relació dels Borja amb la Corona, i als 19 es va casar amb la portuguesa Leonor de Castro, dama de l’emperadriu Isabel. El seu matrimoni, però, fou un assumpte d’Estat, i es trobava dins les estratègies de la Corona per acostar-se a Portugal si es feia possible l’annexió.

Francesc de Borja.

Francesc de Borja.

Amb motiu de la seua boda (1529), Carles V va elevar la baronia de Llombai a marquesat; Francesc va ser, doncs, el primer marqués de Llombai. Amb Leonor tingué huit fills, entre els quals destaquen Joan de Borja i Castro (primer comte de Mayalde i Ficalho, majordom de Felip II, ambaixador reial a Lisboa i imperial a Praga, dins el seguici de Rodolf II) i Ferran, comanador de l’orde de Calatrava, qui va tenir un fill natural, Joan, que iniciarà la branca dels Borja al Perú.

Als 29 anys, Francesc va ser nomenat virrei de Catalunya, on es va dedicar a fortificar Barcelona i a combatre les baralles nobiliàries i el bandolerisme. Però a la mort del seu pare, el 17 de desembre de 1542, Francesc va haver de tornar a Gandia per fer-se càrrec del ducat, una estada que ell esperava que fóra breu, però que es va allargar fins a set anys, atés que la promesa de ser nomenat, amb la seua esposa, majordom del príncep Felip i de María Manuela de Portugal no es va complir. Leonor de Castro, partidària d’una altra branca reial, no era ben vista a la cort portuguesa.

Com a duc de Gandia, exercí les mateixes tasques que com a virrei de Catalunya: va eixamplar la ciutat amb una nova ronda de muralles per protegir la Vila Nova, que durant segles havia crescut extramurs. Dotà el convent de Santa Clara i l’hospital de Sant Marc, va reformar el palau ducal i va crear la Universitat, la tercera del regne després de la de València i Oriola, i la primera del món en ser dirigida pels jesuïtes. Francesc va impregnar el ducat de l’austeritat vital i la moralitat que va viure a la cort reial de Carles V i del príncep Felip. Durant la seua estada a Gandia, des de 1543 fins 1550, per exemple, va prohibir els carnestoltes, perseguí les blasfèmies públiques i reclogué les prostitutes. Un ambient, aquest, que ens suggereix un preludi dels temps del concili de Trento i la Contrareforma. En tan sols una generació, el ducat de Gandia reflecteix el pas de l’humanisme erasmista a la Contrareforma, del Renaixement al Barroc.

Sant Francesc (antiga Universitat de Gandia).

Sant Francesc (antiga Universitat de Gandia).

Francesc continuà la política d’annexions territorials mitjançant els enllaços matrimonials. El 1548 va casar el seu primogènit -a qui posà el mateix nom de l’emperador, Carles- amb Magdalena de Centelles, hereva del veí i poderós comtat d’Oliva, creat per Alfons el Magnànim el 1499. Amb el matrimoni Borja-Centelles, la família es convertí en la més poderosa de la noblesa valenciana.

Tot i que tenia antics i constants lligams amb els franciscans, el quart duc, en morir la seua esposa el 1546, va ingressar en el nou orde de la Companyia de Jesús en secret (“el mundo no tiene orejas para tal estampido”), amb l’àlies de Rafael. Finalment, el 1551 abdicà dels seus títols nobiliaris a favor del seu primogènit, Carles de Borja i Castro.

Acomiadament de sant Francesc (Goya).

Acomiadament de sant Francesc (Goya).

El camí, però, no va ser fàcil: perseguit per la Inquisició -va ser sospitós d’heterodòxia- i menyspreat per alguns jesuïtes, fins i tot va haver d’eixir secretament d’Espanya. El 1565 fou nomenat tercer general de la Companyia de Jesús. Entre la seua promoció artística destaca l’ordre de construcció de l’església d’Il Gesú de Roma, prototip d’església barroca que els jesuïtes estendrien per tots els continents. A més, va continuar la seua labor de fundació de col·legis en tot el món, especialment a Amèrica del Sud. Morí el 1572 a Roma, després de renunciar al càrrec de cardenal i, segons la tradició, a candidat a papa.

Màscara mortuòria de Francesc de Borja. Foto: Natxo Francés.

Màscara mortuòria de Francesc de Borja. Foto: Natxo Francés.

Com ha estudiat Maria Bernal, la beatificació de Francesc, el 1624, i la seua canonització, el 1671, foren llargament festejades a moltes ciutats espanyoles, allà on hi havia un Borja, un membre de la noblesa parent o un jesuïta: València, Barcelona, Madrid, Saragossa, Sevilla, Cadis… La noblesa i l’Església celebraren amb tornejos de cavallers, cavalcades, focs artificials, actes poètics, teatrals i litúrgics l’ascens de Francesc al panteó dels sants universals.

Les Borja franciscanes

Se sap i es parla molt dels membres masculins dels Borja gandians, però molt poc de les dones. Si no concertaven matrimoni amb membres d’altres famílies poderoses, el seu destí era el convent de clausura de Santa Clara de Gandia, el primer de la Península a seguir el corrent de la reforma coletina, d’estricta observança franciscana.

La majoria de les joves Borja, i també les adultes vídues, no sols van viure i morir entre els murs del convent, sinó que, amb el patrocini dels ducs i el suport de la cort dels Habsburg, van estendre aquest corrent religiós per Catalunya, València, Castella i Portugal. Fundaren nombrosos cenobis, com ara el monestir de les Descalzas Reales de Madrid, el de Zamora, i altres a Girona, Setúbal (Portugal), Logronyo, Pisuerga, o Castelló d’Empúries. De fet, el monestir de les Descalzas Reales acull nombroses obres d’art aportades per les monges Borja de Gandia i pels seus familiars.

El declivi del ducat

Amb l’expulsió dels moriscs, el 1609, per ordre de Felip III, comença la decadència dels Borja a Gandia. El seté duc, Carles Francesc de Borja i Fernández de Velasco, va protestar davant el rei, atés que anava a perdre 18.000 vassalls moriscs, que conreaven les seus terres i als quals devia els seus ingressos. La queixa del duc no va fer efecte, i els moriscs embarcaren al port de Dénia cap a Algèria. El mateix duc, en un gest paternal, els va acompanyar i protegir personalment fins a Dénia. Tan sols 91 nens moriscs van romandre a Gandia, adoptats com a criats per diverses famílies.

Expulsió dels moriscs a Dénia.

Expulsió dels moriscs a Dénia.

A l’expulsió dels moriscs es va afegir, dins la davallada general, econòmica i social del regne de València, la segona Germania (1693), revolta camperola que afectà especialment els dominis dels Borja a les comarques centrals. A Vilallonga, que pertanyia al ducat, foren detinguts quatre llauradors que es negaven a pagar la collita al duc, fet que va provocar que 3.000 homes armats entraren a Gandia per alliberar-los al crit de “visquen els pobres! Muiga el mal govern!”, sense més conseqüències per a la ciutat. El virrei, el marqués de Castelo i Rodrigo, va reunir a Gandia 800 soldats a cavall i a peu, i amb l’ajut de les tropes de la governació de Xàtiva, l’exèrcit reial va derrotar els agermanats a Muro d’Alcoi.

L’abandó dels conreus, el cada vegada menys rendible negoci del sucre, les grans despeses per les polítiques matrimonials, la pesta i el bandolerisme provocat per l’empobriment d’una massa de llauradors, abocaren el ducat a la fallida econòmica. L’èxode dels Borja cap a Madrid es va accentuar. En 1747 va morir a Madrid, sense successió, el darrer Borja gandià, l’onzé duc Lluís Ignasi Francesc de Borja, príncep de Squillacce i comte de Mayalde i de Ficalho. El ducat l’heretaren els Benavente i finalment els Osuna, els descendents dels quals encara hui ostenten el títol, ja oblidat, de ducs de Gandia. Des de la mort de l’onzé duc, l’espoli del palau de Gandia a mans dels Benavente i Osuna va ser constant, i les nombroses obres d’art, mobles, tapissos i documents van desaparéixer o van ser traslladats a altres palaus i arxius d’aquestes famílies.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?