Roca roveresca

la Rocca di Senigallia.

La Romanya de Cèsar Borja

El context històric i geogràfic

Eulàlia Duran

La Romanya és una regió plana al peu dels Apenins i una zona de comunicació essencial. Ja a l’època romana foren construïdes les grans vies que vertebraven Itàlia: la Via Emília (des de Piacenza a Rímini a l’Adriàtic), la Via Flamínia (que seguia la costa adriàtica a la zona de les Marques, s’endinsava per Úmbria i pel Laci arribava a Roma). Eren, i encara són, unes vies rectes, de llarg recorregut, que comunicaven però també les vil·les i ciutats que naixien rítmicament a redós de la via. Vies també importants des del punt de vista militar perquè facilitaven els transports dels exèrcits. Fet que vol dir també que eren els eixos per on penetraren les invasions dels pobles bàrbars (ostrogots, bizantins, longobards, francs) i posteriorment dels francesos i hispànics en la pugna per apoderar-se d’Itàlia. És a dir que la Romanya i les Marques foren sovint escenari de batalles i de canvi de domini: la inestabilitat era la seva característica principal.

Amb l’esfondrament de l’Imperi romà d’Occident, els ostrogots envaïren Itàlia (any 553); pocs anys després entraren els longobards (568), que dominaren la península i feren recular la influència bizantina a l’Eixarcat de Ravenna i la Pentàpoli a la zona adriàtica, tot i l’ajuda dels papes. El segle VIII aquests afavoriren el regne franc que s’apoderà de l’eixarcat de Ravenna i de la Pentàpoli (751). Pipí el Breu donà a l’Església alguns territoris. Però fou Carlemany qui, després de dominar els longobards, formalitzà el territori de l’Església: així naixia l’anomenat Patrimoni de Sant Pere, que comprenia el ducat de Roma, Ravenna, la Pentàpoli, part del ducat de Benevento, la Toscana, Còrsega i Llombardia, i l’Imperi en garantia la seguretat. Carlemany, coronat rei dels longobards (774), seria coronat a Roma el 800 emperador del Sacre Romà Imperi.

Itàlia el 1494

Itàlia el 1494

La incorporació d’Itàlia a l’imperi carolingi comportà la feudalització del territori. Però també l’assecament dels territoris pantanosos, l’expansió dels conreus, la canalització de les aigües i la millora dels ports facilitaren el naixement de viles franques i de ciutats noves. I amb aquestes sorgeixen els primers governs municipals que anirien arrencant dels emperadors privilegis que garantien cada vegada més l’autonomia local. Així l’Imperi anà perdent a poc a poc el control sobre Itàlia. Per altra banda, l’Església, sense mitjans per a governar un territori tan extens, afavorí també l’increment de senyories que es perpetuaren en dinasties locals. Algunes ciutats del nord foren governades directament per la Santa Seu, però la majoria ho serien indirectament per mitjà de vicaris que aviat es convertirien, de fet, en senyors. La difícil situació entre els dos poders, el franc i l’eclesiàstic, quedà aclarida gràcies a la renúncia formal de tota ingerència imperial per part de Rodolf d’Habsburg (1278) al territori de l’Església. Tanmateix els papes, que ja des de l’any 1000 consideraven les terres de l’Església com el seu propi poder temporal, també ambicionaren el control de la política imperial. Per això, ja instal·lats a Avinyó (1309-1377), en ple Cisma d’Occident, esgrimiren (1324) la famosa i falsa Donació de Constantí, que des del segle XI havia passat a formar part del corpus de textos de dret canònic.

francesco Gonzaga, madonna della vittoria

Francesco Gonzaga a l’obra “Madonna della vittoria”, per Andrea Mantegna

L’absentisme dels papes consolidà les senyories en detriment de l’Església. Tot i que la Romanya era la més “eclesiàstica” de les terres del papa, també era, però, una de les més difícils de governar per la presència de poders intermedis, municipals i senyorials, que podien fer front a les reivindicacions pontifícies, però no prou perquè cap ciutat pogués ser hegemònica. Això representava l’existència de contínues lluites veïnals entre les ciutats. A les quals se sumaven els poders forasters: Venècia, Milà, Florència, França i la Corona d’Aragó a Nàpols. El cardenal Albornoz, legat pontifici, aconseguí posar un cert ordre a Rímini, a Urbino i a Forlì. Només Bolonya mantingué la seva independència. La Pau de Lodi el 1454 posà fi a aquesta agressivitat i establí un equilibri entre els estats italians més grans: el ducat de Milà, la república de Venècia, la república de Florència, els Estats Pontificis i el regne de Nàpols, gràcies als esforços de la senyoria de Florència, amb Llorenç el Magnífic. La seva mort el 1492 posà fi a aquest període. I l’escenari canvià. Però serví a les diverses senyories per a fortificar-se: la majoria dels castells i muralles de les ciutats de la Romanya i de les Marques foren ampliats i reconstruïts, i quan Cèsar se n’apoderà els trobà al seu punt.

Federico da Montefeltro amb el seu fill guidobaldo de Pedro Berruguete

Federico da Montefeltro amb el seu fill Guidobaldo, de Pedro Berruguete

Al final del segle XV, els Estats Pontificis s’estenien per l’actual Romanya (de Bolonya a Pesaro), les Marques (d’Urbino a Ancona), Úmbria (Perusa, Spoleto) i el Laci entorn de Roma i Viterbo fins a Fossanova. Tenien uns veïns poderosos: el ducat de Milà a mans del rei de França i sempre interessat a dominar Itàlia, i la república de Venècia preocupada per ampliar els seus territoris peninsulars. Entre aquests dos poders existia, al nord, el marquesat de Màntua liderat pels Gonzaga i el ducat de Ferrara sota la senyoria dels Este, que mantenien la seva independència real però estaven molts vinculats al papa: sovint els titulars eren nomenats gonfanoners o capitans generals de l’Església. No cal dir que es trobaven en una situació de difícil equilibri entre els poderosos veïns. A l’est del territori de l’Església hi havia les potents repúbliques de Florència i de Siena, geloses de la seva pròpia llibertat i en un perenne equilibri de pactes amb Milà, Venècia i el papat. Al sud hi havia el regne de Nàpols, cobejat per França i Espanya i que mantenia unes difícils i inestables relacions amb el papa. Pròpiament els Estats Pontificis es trobaven submergits en lluites internes entre els diferents senyors de les principals ciutats, antics vicaris o governadors pontificis que s’havien més o menys independitzat -no pagaven els censos pontificis- i que havien format unes petites però poderoses dinasties: Ravenna sota els Malatesta, Ferrara sota els Este, Imola i Forlì sota la senyoria de Riario; Faenza a mans dels Manfredi; Rímini sota els Malatesta; els Sforza sobre Pesaro; Urbino sota els Montefeltro; Camerino sota els Varano.

Hi havia tanmateix ciutats poderoses que es mantenien directament sota el domini de la Santa Seu, com Bolonya i Cesena. La Romanya s’havia desenvolupat al llarg de l’antiga via romana, l’anomenada Via Emília, que anava en línia recta des de Piacenza a Rímini i era una via de comunicació fonamental. Els nombrosos litigis veïnals i les incursions des de Milà, Venècia, Florència, Roma i Nàpols havien obligat la zona a protegir-se: per això les ciutats tenen totes elles unes potents muralles i castells la majoria dels quals havien estat restaurats i ampliats durant el darrer terç del segle XV.

Giovanni Bentivoglio

Giovanni Bentivoglio, per Lorenzo Costa

L’autoritat temporal de l’Església es limitava al domini sobre les terres. Aquest domini no estava subjecte a un ordenament feudal; una excepció era el cas dels Este: el 1471 Borso d’Este obtingué el títol ducal i per això rebé del papa en feu el domini sobre Ferrara i el seu territori. Per això al final del segle XVI, davant la falta de successió de la família ducal, Ferrara retornà a l’Església: el que es coneix amb el nom de Devoluzione. Però en general el territori estava governat de manera mediata o bé directa. En el primer cas els papes cobraren un cens (que no sempre es pagava). En les terres de domini directe, l’Església adoptava diverses modalitats. Cesena, a la mort de Malatesta Novello passà, per petició pròpia, al domini directe a canvi de diverses millores. A Rímini, en canvi, també sota els Malatesta, preferiren mantenir el règim senyorial.

Francesco II della Rovere retratat per Federico Barocci

Francesco II della Rovere retratat per Federico Barocci

A Bolonya el govern dels Bentivoglio confirmà l’autonomia respecte a la jurisdicció pontifícia. A partir del final del segle XV l’Església tendí, no a convertir en directes els seus dominis, sinó a encomanar el govern a persones de fidelitat segura, a poder ser familiars del papa. Així Sinigallia passà dels Malatesta als Della Rovere (1463), és a dir al nebot de Pius II Antonio Piccolomini; Sixt IV assignà als seu nebot Girolamo Riario la senyoria d’Imola. Alexandre VI féu un pas més en aquest sentit: casà la seva filla Lucrècia Borja primer amb el senyor de Pesaro Giovanni Sforza i després amb el futur duc de Ferrara per tal d’assegurar la fidelitat d’aquest (1501). Finalment, i de manera més contundent, com a conseqüència de l’alteració de l’equilibri a causa de l’entrada de l’exèrcit francès, creà una nova senyoria, posada sota el seu fill Cèsar per tal de garantir el domini, ara indirecte, de l’Església. La mateixa política seguiria després Juli II amb el seu nebot, el famós condottiere Francesco della Rovere.

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies