Palau ducal d'Urbino.

Palau ducal d'Urbino.

La Romanya de Cèsar Borja

Urbino

Eulàlia Duran

Urbino, situada a 485 metres d’altitud, amb 15.145 habitants, és una de les ciutats més conegudes d’Itàlia gràcies, en part, a Baldassare Castiglione (1478-1529). Al seu Libro del Cortegiano, publicat el 1528, situa les famoses converses sobre les qualitats del perfecte cortesà als salons de l’esplèndid palau ducal en temps del duc Federico da Montefeltro (1422-1482), aquest palau que Castiglione considerava “il più bello che in tutta Italia si ritrovi”. El nucli històric de la ciutat, dominat pel palau ducal, conserva encara l’estructura del segle XV, quan fou construït pel duc Federico. Se l’ha considerada una mena de “ciutat ideal”, a mesura humana, d’arquitectura perfectament proporcionada en una constant simbiosi amb la naturalesa.

Municipi romà, situat prop de la Via Flamínia, sobre dos promontoris, manté encara l’estructura clàssica amb el cardo i el decumano i el Forum, que correspon a l’actual plaça del duc Federico. Fou objecte d’invasions successives gòtiques i bizantines i després longobardes, però no adquirí consistència fins que els Montefeltro assumiren la senyoria de la ciutat. El segle XV fou l’època daurada gràcies a la personalitat del duc Federico: a glòria i posteritat seva fou erigit el palau, iniciat vers 1444, continuat a partir del 1465 per Luciano Laurana, a qui es deu la cort d’honor, haver resolt els problemes lligats a l’orografia del terreny amb el cèlebre Prospetto occidentale i els torricini que han esdevingut la imatge més simbòlica d’Urbino. La façana que dóna a la plaça del duc Federico es deu al polifacètic artista senès Francesco di Giorgio Martini, que substituí el 1472 Laurana, cridat a la cort napolitana. La muralla que envolta la ciutat, que té la forma de fus, fou construïda en temps del fill Guidobaldo segons les tècniques més innovadores, com els baluards defensius en forma de cor. Cèsar Borja conquistà la ciutat i Guidobaldo hagué de fugir, i entre altres coses s’endugué la bona biblioteca de Federico a Cesena, encara que per poc temps, perquè el 1504 el duc aconseguí retornar-la a Urbino. Avui es troba a la Biblioteca Vaticana a Roma.

Els Montefeeltro, ducs d'Urbino.

Els Montefeeltro, ducs d’Urbino.

El palau ducal és, segons Castiglione, un “palazzo in forma di città” i del qual Montaigne afirmava que contenia tantes estances com dies l’any. És una residència principesca que s’allunya de les fortificacions medievals i es transforma en una cort acollidora i oberta, lloc de ferments intel·lectuals en perfecta sintonia amb la cultura humanística i amb els ideals del duc Federico. L’harmoniós pati d’honor és el centre de tot el complex. A un costat a la planta noble, dóna el saló del tron, i els apartaments del duc, la part més preciosa del palau amb la capella, el dormitori i l’estudi, que miren a un altre pati jardí interior. En front d’aquests, a l’altra banda hi ha els apartaments de la duquessa, que comuniquen per mitjà una sala de les vetlles amb el saló del tron. Aquesta “sala de les vetlles” fou l’escollida per Castiglione com a marc idoni per ambientar les reunions cortesanes descrites al seu llibre. El segon pis del palau fou fet edificar per Guidobaldo Montefeltro. Avui el conjunt arquitectònic custodia la Galleria nazionale delle Marche, de la qual formen part les col·leccions dels Montefeltro i dels Della Rovere.

Cèsar estigué a Urbino poc temps i no hi deixà empremta. Sobretot pensant en els temps gloriosos del duc Federico da Montefeltro, esdevinguts famosos gràcies a Castiglione, que en sabé fer reviure l’ambient cortesà. Efectivament, la cort d’Urbino rivalitzà amb les corts de Milà, de Màntua i de Ferrara, amb les quals estigué en contacte estret gràcies també als vincles familiars.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?