Itàlia el 1494.

La Ferrara de Lucrècia Borja (1501-1519)

El context històric i geogràfic

Eulàlia Duran

Itàlia, al tombant dels segles XV-XVI, estava dividida en diverses senyories: al sud el regne de Nàpols, l’única monarquia existent; al centre i centre oriental els Estats pontificis, que, a la part nord, limitaven amb la república sereníssima de Venècia (que aleshores incloïa, per terra ferma, fins a Verona); a l’oest limitaven amb Milà (des del 1500 en poder del rei de França) i amb les repúbliques de Gènova, Lucca, Florència i Siena.

 

El territori del papa, que provenia de l’anomenada donació de Constantí, al segle IV, era, per tant, un territori extens i difícil de controlar. Per això, en les zones més allunyades, alguna família local aconseguí una certa autonomia, sempre insegura. D’entre aquestes, es mantenien els Este, ducs de Ferrara, que remuntaven al segle XIV, els Gonzaga, marquesos de Màntua, que es consoliden també des del segle XIV, els Montefeltro, ducs d’Urbino, els Sforza a Milà -enderrocats pels francesos el 1500-, i altres senyories menys importants com els Bentivoglio de Bolonya o els Sforza de Pesaro. La intenció dels papes era recuperar el poder sobre aquestes famílies -aquesta fou la política bàsica de Cèsar Borja. Per tal d’aconseguir-ho, els calia, però, recórrer a les aliances amb els veïns més poderosos: el regne de Nàpols, el rei de França, senyor de Milà sempre amb la mirada a Nàpols, i la república de Venècia, que aspirava també a dominar un ampli territori de terra ferma a la part alpina. A Florència, els Mèdici es trobaven dividits per pugnes familiars entre els successors de Llorenç el Magnífic (1469-1492), en una gran decadència econòmica i sota la influència de les predicacions de Girolamo Savonarola. Les diverses senyories dels Estats pontificis es trobaven sempre en situació perillosa i inestable enfront l’avidesa dels grans i també jugaren entre elles a establir aliances -sovint matrimonials- per mirar de subsistir, sotmeses però sempre a les dels veïns poderosos. El marquesat de Màntua es trobava molt unit al ducat de Ferrara per lligams de família, però molt subjecte a França.

Torre de la muralla construïda per Biagio Rossetti (1491-1505) tal com es veu avui.

Torre de la muralla construïda per Biagio Rossetti (1491-1505) tal com es veu avui.

El ducat de Ferrara dominava un vast territori que limitava al sud amb la Garfagnana, al sud de Reggio i Mòdena, i al nord amb Rovigo, a la riba esquerra del Po i, d’est a oest, des del riu Enza (entre Reggio i Parma) al delta del Po i a la zona oriental de Lugo, a la incerta i sempre variant frontera amb Venècia. Correspon aproximadament al territori designat avui per Emília-Romanya. L’enriquiment dels ducs de Ferrara provenia en bona mesura de la política seguida envers el seu territori.

Des del segle XV aconseguiren la unificació dels territoris regits per diversos representants de la casa d’Este, units per una densa xarxa de concessions feudals, cosa que donà lloc a la consolidació social i política d’un estament d’administradors, funcionaris i cortesans. Igualment els marquesos, després ducs, dugueren a terme un sistema de repoblament concedint lots de terres pantanoses, amb casa i eines, a pagesos a canvi de cobrar part dels guanys que després aquests obtinguessin, i promogueren obres de canalització hidràulica per tal de bonificar els aiguamolls. Aquesta xarxa de canals serví no només com a desguàs d’aigües sinó també com a vies de comunicació amb petits vaixells que permetien circular còmodament per tot el territori i unia les grans ciutats entre elles.

A l’inici del segle XVI tota aquesta política havia enriquit els Este i els havia situat en els primers llocs de l’escalafó social nobiliari. La política de bonificacions continuà al llarg del segle XVI, sobretot a la zona més pantanosa del delta. La lluita contra l’aigua i alhora la seva utilització posterior fou una lluita dura, èpica, a tenir en compte. Igualment, la manca de pedra donà a la ciutat la seva fesomia pròpia, que encara perdura, construïda tota ella amb rajola vermellosa, a vegades ribetejada amb marbre blanc.

Genealogia dels Este

Genealogia dels Este

Medalla dels ducs Alfons I i Lucrècia Borja

Medalla dels ducs Alfons I i Lucrècia Borja

La llegenda fa procedir els Este de l’època de Carlemany, una versió que fou comuna a moltes famílies italianes i no italianes (per exemple els Centelles, comtes d’Oliva) i que els humanistes promogueren en llaor dels seus senyors i en pro d’una legitimitat sempre insegura. La primera personalitat sobresortint fou Alberto d’Este (1347-1393), la imatge del qual figura a la façana de la catedral ferraresa.

La seva figura va associada a l’Estudi general de Ferrara el 1391, que se sumà als ja existents de Bolonya i París. El succeí Niccolò III (1383-1441) i a la seva mort tres dels seus fills successivament: Leonello (1407-1450), Borso (1413-1471) i Ercole (Hèrcules) I (1431-1505). Fou una època daurada, durant la qual s’iniciaren les grans obres territorials, i culturals que donaren prestigi a la família.

Hi ajudà la política de propaganda del poder, gràcies als escrits humanístics, l’engrandiment urbanístic, per etapes, de la ciutat, de manera planificada; la construcció de noves muralles més adequades al nou invent de l’artilleria, la transformació del castell i del palau ducal, residència d’Hèrcules I, la construcció de palaus sumptuosos dins la ciutat i fora, les anomenades gràficament delizie, llocs d’esbargiment per oblidar les preocupacions.

Aquests palaus, sovint escenari de festes i hostatge de personalitats, i per tant construïts per propagar el poder, conserven encara alguns dels frescos que representen escenes sobre el bon govern dels Este, veritables documents històrics. Com també la sèrie de retrats fets pels millors artistes del moment. L’escut dels Este concentra la simbologia de tots els poders: l’àguila d’argent sobre fons daurat i atzur de l’antiga bandera estense es troba sobreposada a les claus pontifícies que al·ludeixen a la investidura de Ferrara pel papa Sixt IV a Hèrcules I; el paraigua (gonfanó) pel títol de gonfanoner o capità general de l’exèrcit pontifici; les tres corones simbolitzen el vicariat de l’Església, les flors de lis en camp d’atzur eren un privilegi de Carles VII de França; l’àguila dividida representa el comtat de Rovigo, mentre que l’àguila imperial representa el feu de Mòdena i Reggio. El domini de Rovigo oscil·là entre Ferrara i Venècia, mentre el de Mòdena i Reggio ho féu entre Ferrara i Milà.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?