Caps polítics italia dels Borja

Lluís XII de França, Ferran II d'Aragó (el Catòlic), Alfons I d'Este i Francesco II Gonzaga.

La Ferrara de Lucrècia Borja (1501-1519)

Context polític

Eulàlia Duran

El casament de Lucrècia Borja amb l’hereu del duc Hèrcules I i la seva arribada el 1502 a la ciutat forma part del pla d’aliances entre totes les potències en joc que venia dissenyat per Cèsar Borja. El papa Alexandre VI, que més aviat s’inclinava pel regne de Nàpols (d’aquí l’anterior casament de Lucrècia amb el fill del rei de Nàpols, Alfons de Bisceglie), es decantà aleshores per França, ja senyora de Milà. La finalitat era recuperar els territoris senyorials del nord dels seus estats: Urbino, Bolonya, Mòdena, Reggio, Ferrara, ciutats que estaven situades estratègicament al camí d’entrada a Itàlia buscant la romana Via Emília cap a l’Adriàtic. Segons aquests plans, Lucrècia Borja i els Este, de moment, podien garantir una certa tranquil·litat a Ferrara i Màntua, enfortida per una aliança amb Venècia; la posterior aliança del papa amb França, promoguda per Cèsar Borja (que ja havia ajudat França a apoderar-se de Milà), podria fer decantar Reggio i Mòdena cap al papa i això deixaria a Cèsar el camp lliure per apoderar-se d’Urbino. L’escenari estava preparat per a la guerra; però res ho feia preveure en arribar Lucrècia a Ferrara el 1502, aureolada de riquesa i de poder com a filla del papa Borja i germana de Cèsar, duc de la Romanya.

Papa Juli II, pintat per Rafael

Papa Juli II, pintat per Rafael

Efectivament, el mateix 1502, Cèsar s’apoderava d’Urbino i l’any següent s’establia a Cesena, capital de la Romanya, seguint el pla estratègic preestablert. Però l’èxit durà poc. L’agost moria el papa Alexandre VI i ell, Cèsar, es posà malalt. Com era costum a la mort d’un papa, els familiars perdien automàticament els càrrecs i les seves cases eren saquejades. Els senyors feia poc bandejats recuperaren Urbino, Pesaro, Rímini i Perugia. Lucrècia Borja arribà a ajuntar un exèrcit per ajudar el seu germà a Faenza i a Forlì. Per un moment semblà que no tot era perdut. El nou papa Pius III nomenà Cèsar de nou gonfanoner de l’Església. Però morí pocs dies després i el succeí l’ambiciós papa Juli II, enemic dels Borja. Cèsar tornà a perdre les seves possessions, hagué de fugir a Nàpols, on fou pres i enviat a Castella. Aconseguiria escapar, però finalment morí el 1507 en un combat. Havia desaparegut un gran estrateg, a judicar per Maquiavel. Però la política pontifícia no varià gaire. Juli II, com abans Alexandre VI i Cèsar, volia també recuperar la zona nord dels seus estats i posar-los sota mans fidels, és a dir familiars. L’ofensiva fou el 1506, quan excomunicà els Bentivoglio (que es refugiaren a Ferrara) i fixà la seva residència a Bolonya, on entrà triomfalment. Era la guerra.

Calia primer parar els peus a Venècia, per això Juli II convocà la lliga de Cambrai, formada amb l’emperador, Lluís XII, Ferran II el Catòlic, Alfons d’Este i Francesco Gonzaga per lluitar teòricament contra els turcs. Alfons d’Este fou nomenat gonfanoner de l’Església i aconseguí unes decisives victòries contra Venècia (Agnadello, 1509). Vençuda Venècia, Ferrara s’erigia com l’enemic immediat del papa i Juli II s’alià aleshores amb Venècia contra Ferrara, i amb França que l’ajudava des de Milà. De moment, el papa s’apoderà de Mòdena (1510), que pertanyia al ducat de Ferrara, però el 1511 els Bentivoglio entraren de nou triomfants a Bolonya: els bolonyesos enderrocaren l’estàtua de bronze de Juli II, obra de Miquel Àngel, que adornava la catedral, i la donaren al duc de Ferrara Alfons d’Este; aquest conservà el cap per a la seva col·lecció d’obres d’art i manà fondre el cos per fabricar un canó que fou anomenat “La giulia”. Per recuperar Bolonya, Juli II hi envià des de Nàpols tropes sota el comandament del virrei de Nàpols, el català Ramon de Cardona, però aquest fou derrotat a Ravenna (1512) pel duc Alfons d’Este. Ferrara s’havia salvat. El papa va aconseguir nous èxits en detriment de França en apoderar-se de Parma i Piacenza (del ducat de Milà sota Lluís XII de França) i, a més, obtingué la retirada dels francesos gràcies a la pressió dels cantons suïssos i al fet de reinstaurar a Milà com a duc Massimiliano Sforza, fill del darrer duc Ludovico il Moro. Això donà lloc a grans celebracions, a les quals no mancà la marquesa de Màntua Isabella d’Este, tia del nou duc. Juli II no pogué gaudir de la seva victòria perquè morí i, com era habitual, l’equilibri es tornà a trencar.

El nou papa Lleó X, un Mèdici, fou igualment ambiciós. De moment anul·là l’excomunió que pesava sobre el duc de Ferrara des del 1510. Alfons I s’afermà i recuperà algunes possessions com Cento i Pieve, el dot aportat per Lucrècia Borja. Però Lleó X volia crear un nou estat per al seu germà Giuliano de Mèdici, que havia de comprendre Ferrara, Mòdena (que ja havia comprat a l’emperador), Reggio, Parma i Piacenza. Per aconseguir-ho, Lleó X establia una nova aliança amb l’emperador, Ferran el Catòlic i Enric VIII d’Anglaterra per lluitar contra França i Venècia. De mica en mica l’escenari bèl·lic s’anava ampliant, i encara confirmaria aquesta tendència la mort de Lluís XII de França, succeït per Francesc I (1515), i la mort de Ferran II i la successió de Carles V, el nou emperador (1516), que heretaren els vells antagonismes pel domini d’Itàlia. Francesc I de França aconseguia l’octubre de 1515 entrar victoriosament a Milà i expulsar els Sforza, i el papa recuperava Urbino i n’expulsava la duquessa, per donar el ducat al seu nebot. I a nivell més local, el 1519 moria el marquès de Màntua Francesco Gonzaga, moria també Lucrècia Borja i el duc de Ferrara continuava amb la seva política d’equilibri entre França i el papa.

Totes aquestes lluites responien a les ambicions de les tres grans potències a l’escenari: els papes, tots, volien recuperar els territoris pontificis i expulsar-ne les famílies governants. És el cas dels Montefeltro i dels Della Rovere a Urbino, dels Este a Ferrara, Mòdena i Reggio, dels Bentivoglio a Bolonya, dels Sforza a Parma i a Piacenza. Venècia lluitava per engrandir el seu territori a terra ferma a Parma i a Piacenza; França volia recuperar Milà. La lluita continuaria.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?