Civita Castellana.

Civita Castellana.

Roma i els Borja

Civita Castellana

Teresa Lloret

Rocca borgiana (Civita Castellana).

Rocca borgiana (Civita Castellana).

Civita Castellana, on hi ha una important empremta dels Borja, és una població del Laci situada al límit entre la Toscana i l’Úmbria, a l’extrem oriental d’un extens altiplà volcànic. En temps antic fou capital del territori dit Ager Faliscus, habitat per un poble de llengua no llatina, que es distingí per la seva refinada producció ceràmica. Passà al domini romà i des de l’alta edat mitjana fou propietat del papat (la santa seu en reafirmà el seu domini a partir de 1426). Per la seva situació estratègica i ja amb el nom de Civita Castellana fou sovint refugi dels pontífexs en moments de perill.

Domina la ciutat pel nord-oest la Rocca Borgiana o Forte Sangallo, reconstruïda pel cardenal Roderic de Borja sobre una fortalesa medieval anterior. Roderic havia rebut del seu oncle el papa Calixt III el govern perpetu de Civita Castellana, renovat per Innocenci VIII el 1484. Poc després de 1476, essent cardenal, ja féu construir la sumptuosa Porta Borgiana, a l’extrem est de la ciutat, a l’entrada des de la Via Flaminia, amb arc de mig punt i robustes dovelles, ornada amb relleus procedents del sepulcre romà del tribú de les legions romanes Galizio Gallos (I d.C.), que mostra la seva voluntat de recuperar el món clàssic romà. Anys després, aquesta porta es va connectar amb la Via Alexandrina, que féu obrir el mateix Roderic, i que vertebrà la ciutat fins a la fortalesa que passem a comentar.

La Rocca Borgiana, una de les intervencions arquitectòniques més importants de les moltes que realitzà el nou papa Alexandre VI, fou encarregada a partir de 1492 a Antonio da Sangallo il Vecchio (les obres foren acabades pel seu nebot, Antonio da Sangallo il Giovane, sota el pontificat de Juli II). Es tracta d’un gran castell de planta pentagonal allargada amb cinc baluards a cada angle, al voltant d’un gran cortile quadrat, amb doble arcuació de mig punt, projectada com un refugi segur dels papes a l’extrem septentrional dels territoris de l’Església, dins les noves i avançades tècniques de l’art militar davant els avenços de l’artilleria. La gran torre octogonal, el pou del pati major i la portalada d’accés a la fortalesa són d’aquesta època. Cèsar Borja, que des del mateix 1492 governà la ciutat, controlà i accelerà les obres (el seu escut flanqueja sovint l’escut del papa Borja als murs i portes).

Tenen especial interès les pintures murals que decoren les voltes de creueria de les galeries del claustre al voltant del pati i de l’entrada, de gamma monocroma o grisalla, seguint un model aleshores en boga a Roma, amb un dens programa iconogràfic destinat al panegíric dels Borja a través d’un cant a la fertilitat, alegria i prosperitat -fruits i vegetació esponerosa, cornucòpies, hipocamps, tritons, etc.- i amb la presència sovintejada del bou borgià. La direcció d’aquest vast cicle pictòric està relacionada amb la figura de Pier Matteo d’Amelia, deixeble de Filippo Lippi, conegut per haver decorat la volta de la Capella Sixtina (1481) amb un cel estrellat, decoració que fou substituïda a partir de 1505 pels famosos frescos de Miquel Àngel.

Catedral (Civita Castellana).

Catedral (Civita Castellana).

Per la seva condició de residència papal fins al s. XIX, la Rocca fou restaurada i embellida en temps posteriors. Fou presó política des del 1846 dels Estats Pontificis (era anomenada la Bastilla de Roma), tingué altres usos i és avui seu del Museo Archeologico dell’Agro Falisco.

Altres monuments importants de la ciutat són la catedral de Santa Maria Maggiore, dita il Duomo dei Cosmati, de la fi del s. XII, obra d’aquests famosos marbristes de l’època, amb un bell pòrtic a la façana amb columnes coronades pels quatre evangelistes i presidit per l’Anyell, símbol de Crist, i els simbòlics lleons esculpits que sostenen les columnes propis del romànic italià. A la cripta podem admirar dos magnífics retaules-tabernacle de marbre, de tradició florentina, un dedicat al sant sagrament i l’altre a sant Joan i a sant Marcià, de quasi tres metres d’alçada cadascun, flanquejats per dues parelles d’àngels turiferaris i per les estàtues dels sants patrons de la ciutat, respectivament, donació del cardenal Roderic de Borja, com es fa evident en l’escut de la família. Fets dins la línia dels de Santa Maria del Popolo a Roma, obra d’Andrea Bregno, s’atribueixen a Pietro da Siena.

L’església de San Francesco, al costat d’un convent franciscà, té el seu origen al s. XIII i fou restaurada en època renaixentista i setcentista. A l’interior guarda una taula de San Bernardino del gran pintor sienès Sano di Pietro, i una Adorazione del Bambino, d’Antoniazzo Romano, un dels artistes predilectes del cardenal Borja.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies?