Loggia delle benedizioni.

Loggia delle benedizioni.

Roma i els Borja

El Vaticà

Teresa Lloret

Dins la important intervenció d’Alexandre VI, Roderic de Borja, en la Roma del seu temps, iniciada ja en la seva llarga etapa de cardenal de l’Església, el món del Vaticà havia de ser, lògicament, una de les seves principals preocupacions, i encara avui, quan visitem el seu àmbit, podem admirar moltes de les seves iniciatives, malgrat que la historiografia italiana ha tendit a dissimular o atenuar el protagonisme d’aquest pontífex a favor dels papes de família italiana.

L’antic Ager Vaticanus se situava al sector nord de la Roma estesa a la dreta del Tíber -el Trastevere- on, en època imperial, hi havia sumptuoses vil·les i jardins i també àmplies necròpolis. En una d’elles, al llarg de la Via Cornelia, fou sepultat l’apòstol sant Pere, mort crucificat durant la persecució de Neró. Des del segle II, la seva tomba fou objecte de veneració i pelegrinatge i l’emperador Constantí (306-337), el primer a reconèixer el cristianisme, féu bastir damunt seu la primitiva basílica de Sant Pere. El papa Lleó IV féu construir el segle IX una muralla que envoltava aquesta àrea, coneguda per això com a Città Leonina, que incloïa, a més de Sant Pere, l’església més venerada de Roma i de tota la Cristiandat, l’emblemàtica fortalesa de Sant’Angelo. El conjunt fou conegut posteriorment com el “rione” de Borgo, un dels barris de Roma.

Els pelegrinatges s’anaren incrementant, especialment després del primer jubileu que Bonifaci VIII proclamà el 1300. Passat el període de decadència que comportà el trasllat dels papes a Avinyó (segle XIV) i que acabà definitivament amb el concili de Constança (1417), s’inicià una època d’expansió decisiva de Roma i, concretament, del Borgo, potenciat per l’abandonament per part dels papes del sector de Sant Joan del Laterà a favor del Vaticà, que esdevingué el nou centre de poder de l’Església romana. La reconstrucció total de la basílica de Sant Pere, tanmateix, no s’inicià fins als primers anys del segle XVI, a la mort del papa Borja (la primera pedra, sota Juli II, es col·locà el 1506), malgrat importants intervencions a la primitiva basílica dels papes Nicolau V, amb dissenys de Bernardo Rossellino, de Sixt IV, i del mateix papa Borja, al llarg del segle XV.

Quan Alexandre VI arribà al papat (1492), assumí la necessitat, ja formulada pels seus antecessors immediats, de convertir la basílica del Vaticà i el seu entorn en un dels centres més importants de l’Occident. Donem només uns quants exemples significatius d’aquesta voluntat.

Parlem, en primer lloc, de les seves intervencions a les portes de les muralles de l’Ager Romanus o el Borgo que envoltaven el Vaticà, de les quals donen testimoni diversos escuts dels Borja que encara podem veure: Porta de Cavalleggeri, Porta Settimiana, Porta di Sant Pietro o Viridaria. També féu obres de consolidació als grans ponts sobre el Tíber -el famós Ponte Milvio, un dels grans ponts de la Roma actual, i el de Sant’Angelo- i sobre l’Aniene -ponts Salario, Mammolo, Lucano o Nomentano.

Una altra intervenció crucial és la del Passetto de la Via dei Corridori (dit Passaggio di Alessandro VI), deambulatori cobert amb pas exterior al damunt de la muralla lleonina, que enllaça el Vaticà amb el Castel Sant’Angelo, artèria estratègica d’uns 900 m que uneix les estances vaticanes (palatium) i la fortalesa (castrum). Obra que remunta al segle IX, refeta en temps de Nicolau III en 1277-1280, la seva forma definitiva, que ha perdurat fins als nostres dies, és obra personal del papa Borja (1494-1499), com fan evident els escuts de la família i la documentació de l’època. El mateix Alexandre VI tingué ocasió de comprovar l’oportunitat d’aquest corredor en la primera de les anomenades guerres d’Itàlia, quan les tropes franceses de Carles VIII envaïren sense resistència Florència i Roma (desembre de 1494) abans d’arribar a Nàpols, i el papa s’hagué de refugiar a l’interior de Sant’Angelo.

Via Alessandrina.

Via Alessandrina.

En l’entorn urbanístic del Vaticà, té gran importància l’obertura de l’anomenada Via Alexandrina, ampliació de la preexistent Via del Pellegrino, el primer gran carrer del Renaixement italià, que uneix la plaça de Sant Pere amb el Castel Sant’Angelo, després coneguda per Via Recta o Via del Borgo Nuovo. L’ordre sorgí del consistori de novembre de 1498 i la via quedà acabada pel Nadal de 1499. Feta per acollir el gran flux de pelegrins que es preveia per a l’any jubilar del 1500 -arribaren a Roma més de 200.000 persones-, aviat es construïren a banda i banda, seguint el seu traçat, alguns dels grans palaus de l’època de la noblesa i els estaments eclesiàstics romans -el papa féu una butlla concedint beneficis als constructors de nous palaus en aquesta via-, encara que hi hagué algunes pèrdues com la demolició de la tomba piramidal dita Meta Scipionis o Meta Romulis, un dels edificis emblemàtics de la Roma clàssica, reconvertida en baluard del Castel Sant’Angelo. A partir de 1930, en època de Mussolini, es va traçar la gran perspectiva que dóna avui a la plaça de Sant Pere, la Via della Conciliazione, que commemorava els pactes del Laterà (entre la santa seu i l’Estat italià), que és de fet una ampliació de l’Alexandrina, i que comportà la demolició de les cases situades entre aquesta via i el Borgo Vecchio.

Davant la basílica de Sant Pere hi hagué molts anys un important monument de marbre, la Loggia delle Benedizioni, des d’on s’anunciaven les eleccions dels nous pontífexs i el papa elegit beneïa el poble, iniciada per Pius II Piccolomini i finalitzada per Alexandre VI, que des del 1497 funcionava en tots els esdeveniments vaticans solemnes. Tenia triple arcuació amb quatre obertures a cadascuna de les tres plantes. Quan fou demolida en 1610-1616, en completar-se la façana de la basílica de Carlo Maderno, s’aprofitaren unes arcades d’aquesta “loggia” per a la construcció de la Fonte dell’Aqua Paola, al Gianicolo, prop l’Academia de España, obra de Giovanni Fontana i Flaminio Ponzio (s. XVII).

Una de les fonts monumentals de la plaça de Sant Pere fou iniciada en temps d’Innocenci VIII (1490), però refeta per Alexandre VI en 1501-1503 sota la direcció d’Alberto da Piacenza, amb dues grans tasses i tronc de canelobre. Fou remodelada encara per Carlo Maderno el 1614. En 1675 Bernini féu una nova font simètrica, al costat esquerre de la plaça.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies