Apartament Borja, Sala del Credo.

Apartament Borja, Sala del Credo.

Roma i els Borja

Pòrtic

Teresa Lloret

La Roma dels Borja constitueix un dels moments més fascinants de la història d’aquesta ciutat. D’una ciutat inabastable pel seu paper decisiu en el món d’Occident, per la seva bellesa singular que acumula estrats estètics i culturals produïts al llarg dels segles, per la seva complexitat i per les seves contradiccions. No és aquest el lloc adequat per intentar fer-ne una història o una síntesi. Ens cenyirem, doncs, a parlar de la Roma dels segle XV i primers anys del XVI, i a les empremtes més visibles que els dos papes Borja i el seu entorn deixaren a la ciutat “eterna”.

L’esfondrament de l’Imperi d’Occident, el segle V, comportà una forta crisi econòmica i demogràfica de Roma i un gran debilitament de les estructures administratives, alhora que es produïa un desenvolupament decisiu de les noves estructures eclesiàstiques: el papa esdevenia, de fet, l’àrbitre i el defensor de la ciutat i el dipositari del patrimoni públic. L’aliança amb l’imperi carolingi consolidà la posició dels pontífexs que esdevingueren poderosos senyors dels Estats Pontificis. Però la turbulenta política de l’Europa altmedieval portà a uns segles obscurs, de lluites intestines, en què Roma sofrí nombrosos saqueigs i destruccions.

Tots els centres de poder de l’antiga Roma se situaven a l’esquerra del riu Tíber, on la ciutat ocupava els clàssics set turons. Lleó IV (847-855), però, ordenà la construcció de muralles a la dreta del Tíber, la Città Leonina, que envoltaven la basílica de Sant Pere del Vaticà -al lloc del martiri de Sant Pere- i el Castel Sant’Angelo -el mausoleu d’Adrià convertit en fortalesa-, fet que representà una sanció del poder no solament religiós sinó també polític i militar dels papes. Els altres dos poders que es consolidaren també en aquests segles foren les grans famílies de la noblesa local, com els Orsini o els Colonna, que es protegien en residències fortificades dins el tramat urbà i que intentaven dominar la política ciutadana, i el “Comune” -govern municipal- regit per cònsols, representant de les classes menestrals i mercantils, especialment des de mitjan segle XII, establert a la zona del Capitoli (la primera redacció dels estatuts municipals és del 1373).

El primer gran jubileu convocat a Roma el 1300 per Bonifaci VIII inicià la celebració dels grans pelegrinatges de tot el món cristià a la “ciutat santa”, que havien d’influir decisivament en la seva prosperitat. Però l’exili dels papes a Avinyó des del 1309 i el Cisma d’Occident (1378-1417) significaren un nou desastre per a la ciutat en tots els aspectes -autors de l’època la descriuen com un munt de ruïnes i desolació- i sembla que la població vers 1425 no depassava els 20.000 habitants. La demografia de Roma, però, no assolí xifres gaire elevades en aquesta època malgrat la seva recuperació. A Itàlia, mentre Milà, Nàpols, Venècia i Florència sobrepassaven els 100.000 habitants, Roma només superava de poc els 50.000 habitants a l’inici del segle XVI, com Gènova, Bolonya o València.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies