Pasquí (prop de la plaça Navona)

Pasquí (prop de la plaça Navona)

Roma i els Borja

Recuperació urbana i arquitectònica i centre humanístic

Teresa Lloret

El papa Martí V (1417-1431), de la poderosa família Colonna, elegit unànimement pel concili de Constança, fou el primer a treballar per la recuperació d’edificis i esglésies i reorganitzà el càrrec dels “magistri viarum” romans. Els papes del segle XV assumiren des d’aleshores nous projectes arquitectònics i urbanístics i programes de revaloració i tutela dels monuments antics, dins les directrius que els nous corrents renaixentistes havien imposat a la Itàlia de l’època, especialment Florència. Roma havia d’esdevenir de nou una gran ciutat única i plena d’esplendor, centre religiós del món occidental, i l’esclat de la ciutat plenament renaixentista i barroca -de Miquel Àngel a Bernini- que el visitant pot contemplar avui meravellat, no hauria estat possible sense l’actuació dels altres successius papes d’aquest segle XV, entre els quals citem primer Nicolau V (1437-1455), predecessor de Calixt III Borja.

Aquest, Nicolau V, proclamà el jubileu de 1450 a Roma, que va atraure gran nombre de peregrins, fet que representà una important font d’ingressos que li van permetre notables millores per a la ciutat: restauració de muralles i d’accessos viaris, reparació de l’aqüeducte Aqua Virgo construït per Agripa, obres importants al Vaticà -estances pontifícies- i a la tradicional basílica de Sant Pere, que va fer demolir en part, on el Beato Angelico pintà els frescs de la nova Cappella Niccolina. Home del Renaixement, imbuït de l’esperit humanista -fins aleshores mal vist a Roma com a font d’heretgies i per l’interès excessiu vers el paganisme- protegí Lorenzo Valla com a oficial de la cúria (1448) i fomentà la traducció dels clàssics, reuní una biblioteca de 9.000 volums (amb 1.500 còdexs grecs i llatins) que fou el nucli original de la Biblioteca Vaticana (dotada anys després, el 1475, per Sixt IV, que nomenà Bartolomeo Platina bibliotecari). Convocà els reis cristians a una croada per evitar la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs, però la seva crida va ser ignorada i la ciutat va caure el 1453, fet que representà la fi del mil·lenari Imperi bizantí.

El papat de Calixt III Borja, que el succeí, fou breu, només tres anys (1455-1458), i la seva preocupació per dur a terme la croada planejada pel seu antecessor s’endugué bona part de l’interès i dels fons papals. Però hi ha testimonis d’actuacions arquitectòniques seves en fortificacions i esglésies, com algunes reformes a la basílica i al palau vaticans, a Sant Joan del Laterà, a Santa Maria Maggiore, etc., i també al palau i basílica dels Santi Quattro Coronati, al Colle Celio, un dels turons de la Roma clàssica que domina el Palatino, transformat posteriorment en convent augustinià, on havia residit com a titular del cardenalat d’aquesta advocació en 1444-1455. Continuà la protecció que Nicolau V havia dispensat a Lorenzo Valla -amb qui s’havia relacionat a Nàpols a la cort d’Alfons el Magnànim- i el nomenà secretari apostòlic i professor d’eloqüència a la universitat, i acollí o estigué en relació també amb altres humanistes com Flavio Biondo, Antonio Cortesi, Leonardo Dati, Gaspar de Verona -encarregat de la formació literària de Roderic de Borja a Roma- o Niccolò Perotti.

Anys després i abans de les intervencions d’Alexandre VI que detallem més avall, es destaca l’activitat urbanística de Sixt IV, que a més de fer construir la Capella Sixtina -decorada pels millors pintors del moment-, que Miquel Àngel havia de fer universalment coneguda, féu bastir el Ponte Sisto sobre el Tíber i obrí la Via Sistina (avui via Borgo Sant’Angelo), per facilitar l’accés a la plaça de Sant Pere, paral·lela a la futura Via Alexandrina.

La presència dels grans humanistes italians a Roma -que estava recuperant el seu esplendor demogràfic i econòmic- al llarg del segle XV, cridats pel mecenatge de papes i cardenals, possibilità, al costat del nou esplendor arquitectònic i artístic, una nova vida cultural de gran riquesa. Fou un important centre de la cultura humanística a Roma la Cúria pontifícia -organisme al servei del papa per regir l’Església- i la seva Cancelleria, en la qual Roderic de Borja treballà 35 anys (1457-1492) com a vicecanceller. En temps de Sixt IV hi treballaven 72 persones, preferentment humanistes, ben remunerats, tots a les ordres del cardenal vicecanceller. N’eren alts càrrecs el secretari apostòlic i el bibliotecari de la Biblioteca Vaticana (en foren bibliotecaris els catalans Pere Garcia, bisbe de Barcelona, i el prestigiós metge Gaspar Torrella). Destaquem també la presència de l’humanista català Jeroni Pau, que passà disset anys a Roma (1475-1492) al servei de Roderic, del qual fou “familiaris continuusque commensalis”. Pau s’introduí aviat als cercles humanístics i fou gran amic de Paolo Pompilio.

Un altre centre humanista de gran influència fou l’Accademia Romana o Pomponiana, dins el model de les de Florència o Nàpols, fundada vers 1446 al Quirinal per l’humanista Pomponio Leto, deixeble de Valla i professor a la Universitat de Roma, un dels més bons coneixedors del món clàssic, considerat pels acadèmics el Pontifex Maximus. Hi hagué altres grups acadèmics, com el de Paolo Cortesi en 1490-1503. El tercer gran centre humanístic fou la Universitat o la Sapienza, que reuní en temps de Sixt IV el Studium Urbis i el Studium Curiae, i que fou protegida per Alexandre VI, que féu construir l’edifici destinat només a aules universitàries. Un altre fet molt important fou la fundació dels Musei Capitolini, el 1471, quan Sixt IV va donar al poble romà un grup d’estàtues de bronze de gran valor simbòlic.

Els humanistes pagaven la protecció de papes i cardenals amb la redacció d’obres de propaganda de les seves activitats i de la seva personalitat sobre els models de l’antiguitat clàssica. Però l’arrogància i la corrupció de les classes dominants eren denunciades de manera anònima per les anomenades “estàtues parlants” que ornaven la ciutat, que apareixien al matí amb cartells al coll amb poesies o diàlegs anònims de caràcter satíric -dits “pasquins” perquè la més famosa era la dita Pasquino, que es manté prop la Piazza Navona-, sovint amb una forta agressivitat.

Una mostra de les brutals “pasquinate” escrites contra un papa és aquesta dirigida contra Sixt IV, que ens fa evident que no solament els Borja foren objectes de la “llegenda negra” i que la corrupció era general a l’època:

Sisto, sei morto alfine: ingiusto, infido, giace,
chi la pace odiò tanto in sempiterna pace.
Sisto, sei morto alfine: e Roma ecco in letizia,
che te regnante, fame soffrì, stragi e nequizia.
Sisto, sei morto alfine: tu di discordia eterno
motor fin contro Dio, scendi nel cupo inferno.
Sisto, sei morto alfine: in ogni inganno destro,
in frodi, in tradimenti altissimo maestro.
Sisto, sei morto alfine: orgia di sozzi pianti
ti dan ruffian, cinedi, meretrici e baccanti.
Sisto, sei morto alfine: obbobrio e vitupero
del papato, sei morto alfine, Sisto, è vero?
Sisto, sei morto alfine: su, su, gettate a brani
le scellerate membra in pasto ai lupi e ai cani!

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies