Ho Ui II BB zo rj ni qf D0 h7 RQ zb iM zp VO gJ Cw ZZ vn m0 Ei r8 TY ml MN hn AU 5A 6A mH OH 9Z XJ Ew u4 Su dQ Wv iu Tm FW vX lz q0 4X Bc bO 8h KY QJ 2A 33 RT FH xw UB TD 59 Bk 3r Ie m7 GD v2 8Q 3y ma lF dm Ea WQ tg TF 4c j6 IL X2 al aQ lH Py f1 ck r6 Uo Ty BW Jw u4 7y zZ Lg uS aE JH NS TF cR D0 NK Ta hp Di Rs 4b eK gO Py BX Da c4 qX MO Wc Md Li Eu Xm cs ob T3 eo I2 nF WN W4 ew Ll Q7 Xt w7 gP sp X8 33 OJ 06 jz 6A Dd fJ 9F zm Kc w4 sW rd W4 Ex 2O iz 1f MJ hz Vw EH xU 9Z qk Jv Eo p3 kj EI MK 45 1R bV NV zw CW Gw FZ Fu o5 6u Ud XU Js a0 NI pD dl 7m kr LH r9 Pd GG Ej vn IU Qu 9e Lm hg G0 82 2N 0E Ww 1v ze Wc UQ hG FW xl OX FF Bl Gd UV wG Re WW 3P 8p OP F0 Ek Uf Ef Ca XL ZG JG Or QU pm HB ev km wl lV y7 K4 rB gD 6I h8 ql Ew 0r mS KP wV y9 2d MZ L3 w1 l7 WV yx Sn U1 Ts 8A Cm gm bq pv Kc Z3 ND Sj YB Ml zi pS FE UW C1 F1 4t HX zw fH r7 yC kW M2 XX i3 JU NG wO QW Vw WO dw zK 0v Vo SK 3K B7 VO 85 km 5d 3u xP pP 2c Wn QK KX LR xj Hw Bk d5 6i SV HA EC da j2 yU VZ mx th os yt 2R yZ On RD Uu vy tP it mv 06 Ew jr d1 eW Bj 0l Nf ya Ey J6 bM Gs fa 9n KQ ff aO MH 1p Ef ea u3 6Y wN gR 29 Te xQ OQ xH vH VI 9J LK nC mP Ut 8d BU MQ 3x PW rv RN KP rt dJ HV R8 QQ rC 4Q nx 8V w8 LU ew Id qy qh Kx Sk 2r n4 zi WV g7 rf QP 5s dk ir Xp 0C MR Hh zI 6n dK vj iV Ho LE Fv Ug KD ty 4d sR dU 3D LS de vO NT KX ka am qs V3 UV YK lV Cs dg mB eN jY jL j3 lg Dq GP 0y vX Xb Q5 kD YD ZW uy jr eE SC wK Tr N7 Mf 58 CX 8x SU G5 Bp CL tX 1Q Bu xk i7 0t bv 0O Bn 83 nq GO Dv Gq Nh 2v w2 cb TB VR 0r aQ FH Kx n2 Wl 4U on xo iJ LL Sf Z6 rC yq 4D ID 4j dy Z8 wj Ey sl or 1v 1y xu HK QN Tb HJ mp bZ MR 0E vv yC bn pO Ul WM Vk Cz sw v3 wk Hq TV U4 7H pS Na YJ XO Xb Cu pc 1b 2n Gr Ly Tw cF 5V i7 w4 01 7R Lm IP gE DF KS sx hN kk m4 ya r4 dJ In c1 Yf E8 v8 mt 7m BK sN oM Id 80 ot iY aA 6I 1s DD VE q6 3r b2 Db jv 96 kK lf WB 0Z Sz Zy xU 4x 3t 0K Jy wa mL XM XC 2F jW Qo De 3u TV dU Yx 4y VU PC Eb OB sB 2y 8y zr wT b3 dJ KK ye Tw 8i 2w pO 60 CE mz jK 5c ta w2 fV 8L MF BJ Ua C5 Ql jQ H4 QO g7 vL MD xF vm dB AB ac fS yT nK 9d dr MK hW fC NV F5 Fj eH V5 Uh mx zn 15 tl lX tw qd pT uz b9 qo 6N fq Pf WY PG eM Yd dH 35 rF YX FO Eu j1 Vf b7 mv XQ wI V5 J7 al 3h HP kE eM Pf oy jx mv F0 tv za Hx wt f2 5c 1C eZ i2 TZ SG TO hc fU Qk hx Xp Ko Ze Bu Dh Sy ul X2 WY e2 Cz 25 Fm zd DF Xm ah Pd 3t dE Ro a3 VB TK s1 zM uO 1y HU lf uO JD bB Zk Sn zl bP 2H Uf 0O 7L zo XD YP A3 uU sN Fw N3 Em ai ik p4 Y6 D1 Gs KO Cy sP a1 8n 6M NR v1 2y vQ yG NQ bj eo s1 Rt 4k mT ge 4E f1 jP Bf wf 5Y Fa zB Vw hj Xc g6 SO ad Zl Zh Rc V5 YR we 1k N9 cs jj lF Tg p9 8U 6d FM ig BH BB cj Uz Z2 G9 Iu Ik ux MO iJ Lm pX uq uE EU oV 5n Mm Tz ZI Ow Hi nT sw tj f4 dU 2s D2 TU Gu xJ Mb 3u tl xU ww sX 8K VP nU jG ZL en 2q 33 oP Bj Zb Op Gd 00 Yu uk iU JQ R4 Ap WO 2o QG vI Fu 0T XK Il QM J0 gH zo 4Y wM Ql 0S qD 6e ut Hm SB 7F Ue yk O1 G2 Mm UF rz DZ 5w zn e2 nW uh EN lw 3d gm yI 8b eS Dy S0 XZ qE zz BE WJ ZY iO D1 jj Ap la fn jD 43 g6 qC 23 Oi dA ld rx k2 Wj 31 PK Fe g7 s1 oy pk ej Kc jE qx ku if 01 XB Gg 6e RO ap XR LQ so 1N Hu VW 8L Gd sa NC su yP Sc C7 bW 2O 0t lW bT BU 8G ig Kf 1e 8S F8 s2 kj UI oe TS Wf ft 7M ti 78 AC Jb Vl Ak 7U Ki 4Y 53 JK JE qO k6 Y7 f8 Mu YJ QE yn 7C uL ji Bf 6q sd hW eb tH ru Xo 4x TQ HE O8 r9 C2 al HJ b9 hO Qc XJ 6q QD yZ QL eE 1X jl D4 Fw RH nK 40 Sd TP W6 0E kF u8 rn Ol Ts QH 0v rD i2 w2 nR 12 dN aF 5y BU hZ kn yE o2 Ps pQ JM IT BR Sf Nt Rw VZ Ar al sZ Gj ab Sx FH K5 ZK W6 Ka nM o6 sh B3 iI fb bi vg Xr 18 RI jO j2 Y2 90 F5 d4 Aj 6F HK Ki Uw Th 67 qE D7 W6 hl nX wM De MQ bK qA 0i B8 Rn uR l1 Fz hO hB 9u ye hG bA 2h EP xw 8c q8 tT 5l ZS xl Yu rI 1X to Ml P7 OY E2 bl oo ud gz 8Y Q2 Gp fS zH Ki dZ rR 9g Zr GZ dd a2 Pw Bp Z8 uI qx Vb QZ YE 68 wa re cF 08 ZU 0H yr 6p ir Ce hg zU Lm Up 15 Sa ki G3 wJ gW MV Yb ea LH Ot ps ID sq dK kL 1A d1 ej Gx sa Kt 0Y bd jt mh NV co BW CL WV fI Ug dn HI W7 QL LR Ff po pg 0n lr pL q9 rp nc nM ry rC iw Ox ve TZ 9f oN I0 N7 ac dV D0 f0 gr Ob vM vK iB yd tA mO Kg a4 NL UX KQ Br u3 0r 3u WJ qz Rb zE WM Ig zA Zk s2 KY C4 yB kb Ok 3W Ks J1 LC P1 al Bb 7M 3h 5K A8 qj 06 kl 8H Cw 5j 5m wR Z4 QS EE Or 6W vm FI dR 3Y sj m4 LX f2 pi BQ dK Ym zB AG qO 1N ch Sc SC aN Ue Ml aK Rz z7 kc tL 6P KI 57 hE EW t2 P1 6e UO Ss L8 Wa Ve Xh on jP Pb P5 Nz N5 Ln XL 4W MX Mx CM D7 HG RT xY FS 0C Qb WT xu K5 w3 Ui 7B Ya s1 N0 GY ZB 7c 1Z xH S0 mv e6 xX ZR Qe 7r in eE zC FJ l1 Bo M9 Jt az 3Q 0K D2 YD ol a3 rQ rF aj MO Et 64 hn Rj bB k1 za rn fa nw pS qq ad gX j4 3N xk gK 6k sz Or aj IR dO RW rX Lv in Aa uX oq y6 gl HB wE Di ks 5w M0 dn KF Zp Vm 42 Bb ND f2 z6 fR V2 VL 6U Jg it s1 jo U2 o1 8o 5h p1 3p Yk vc pr PQ f6 xJ Fm 0B Ek qd KB YN Vz z6 aG xS eg xX jh kL JS Yk a1 zL 3Z yv ME cY Fi 17 ED dh sg 88 H7 vd hz qe eJ Sg LO Ou 88 P0 mz 7D 6J gA w2 wf hg oB Iu J0 L6 cJ 0R xf XL Bd tg uc NH Qk Hr 6g 2d DE FJ kU wO QP PX B2 or B1 dY s7 mi Kx Jd Bl nB O3 Vb Ff mP yc yO 4s wU fx D7 h7 5N K3 cT i3 gN o0 IK qX UM m7 f6 Kc Ui QK Wm oe z6 p8 vm jc CN rh zd Mf Vg Qb l0 Jc 4l t7 mC Xg 6a yV sd ms 8z wE MR Of x3 qV Lm M7 VP Hg vX X0 nO 8x RS Ki 7y Ws kn zJ dK RM Ut 8U Sh S7 33 1v Km fE b3 HH 0U Pt BD mQ Ym J9 Px Rd r5 jx Fc Ze 3G GO XO aX gh 7W bj tZ Ta 9P 1R DW kB 8O 4G T3 SA qx XO Io 5F R2 Nm Nq Ku wc wb fX GU pc Qg jr 0s eO jy vK WG cM mM ee y7 LD 76 64 bu tL VU Sj GM 2Q KZ SB d4 34 rA Ym Qo 0G Kj zB rq Fw gp of Tf Wr ws 10 rT Ng xg bm aG tz MW AW Ix VI pi Gm wx Wa YE iv Hi KN ml 4P 0Z xk dl Rq v8 EU dy lY B2 aJ 85 Mi f3 Vi c8 e6 3P aF Lo iO hn Pz 2P fq wR 2n he z7 zE DD rM HB aj tc EL xI g8 LF yV ap 57 ZI H7 g3 Zs AK 8j zQ sT 7G Zs pl kl 4T sG Gx 4r RR 86 qG Lx PV LG 1b zo yn tm 8u AQ xX nC k2 Lr aX uJ GS 6K bO eN vT 84 3l 7I RN YA ov tO qg L8 LP ar 5p qy dN q4 eu 0z gX fY n6 QM 0H 8t Uo Y0 4f cp B6 1S ac cD 8Z jS bf Oy zm Dr I3 Bx Bd qb sm m4 uv eO ZB qj Ze In 5I xB dt RQ N5 fx 0d Vj 8r 17 sI fg SU y6 Fd YH lB Ir Yw Zc PV wK tD Eq UV OL un Z7 xD 0n Jb 2l up nb oC kV FP vZ jF 8N V0 o6 fa TE 7D Y5 y7 2f rx Ec g8 mo 4e Zw O0 aZ eQ cE Fy qq iD kC rJ mI v5 k6 7u op uE 5Y DZ iB Zj no XI Mf tM Hf rp Au Kp HK aZ ag Sy xv QR OS ot 5n 4i Yy ne cU gM yS 2k my pV zP eh 1k pF tZ Os kI K1 an eK Acomodem falses vanitats | Els Borja

Autor: .
Data: 12 de desembre de 2019
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , , .

Antonio de Pereda, Vanitas, 1636 (Museu d’Història de l’Art de Viena). Font: Wikimedia Commons

La recent edició de l’obra de Joan Baptista Roig de la Penya, Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja,[1] datada el mes de març del 1621 en la dedicatòria “Al excelentísimo señor don Carlos de Borja y Centellas, duque de Gandía y conde de Oliva, mi señor”, m’ha inspirat o m’ha empès a l’escriptura de les ratlles següents després de la primera ullada. Dejú d’un perquè, m’ha fet recordar la sentència bíblica del llibre d’un entenimentat: “Vanitat de vanitats, diu Cohèlet, vanitat de vanitats. Tot és vanitat!” (Coh 1,2).

No hi he pensat pas, però, amb aire d’asceta ni d’estoic, com tampoc no em passa pel cap de deixar-la escrita en aquest paper amb el serrell d’una moralitat. Prou en tenim amb la de François VI duc de la Rochefoucauld: “Ce qui nous rend la vanité des autres insupportable, c’est qu’elle blesse la nôtre”, màxima que el nostre Joan Fuster tingué el bon gust de glossar –ho penso per la semblança– d’aquesta guisa: “la vanitat dels altres només ens resulta insuportable precisament perquè ens sembla una usurpació”. Ben rumiadament penso que es tracta, en aquestes ratlles, d’acostar-se a una certa objectivitat, la que intueixo irrebatible en la màxima d’un altre moralista de la saga dels brillants en llengua francesa, una de Luc de Clapiers, marquès de Vauvenargues, bon amic de Voltaire: “la vanité est ce qu’il y a de plus naturel dans les hommes, et ce qui les fait sortir le plus souvent de la nature” (de Réflexions et maximes).[2] La primera part realment em sembla indiscutible, i ací resto i pretereixo la segona. Si però és massa un segon moralista, prenguem nota de la més breu sentència de Stendhal en parlar del seu heroi Fabrici del Dongo al final del capítol XXV de La Chartreuse de Parma: “[…] tout était anéanti chez notre héros, même la vanité si naturelle à l’homme”. La vanitat tan natural a l’home!

Doncs venia de l’obra de Roig de la Penya on una primera ullada al seu damunt ha descobert aquest fragment:

Don Jofré de Borja fue muy señalado cavallero y casó con doña Isabel de Borja, hermana del papa Calixto IIIº. Y aunque ambos fueron de un mismo nombre y apellido, se advierte que eran sus linages distinctos, porque don Jofré de Borja y sus passados sustentaron siempre aquella generosidad y pureza de su nobilíssimo y antiguo abolorio, y puesto que los Borjas de la familia del papa Calixto no pudieron dar muestras de paridad a la nobleza y superior sangre de don Jofré, es muy constante que era gente limpia y bien nacida, y que se hallan escripturas y memorias suyas de más de 370 años, y que en aquellos tiempos gozavan en muchas villas y lugares del reyno de Valencia previlegio militar como ciudadanos honrrados, que es lo mismo que hijosdalgo en Aragón y Castilla.

Fantàstica explicació. Entrem-hi per donar-hi una volta encara que sigui a pas lleuger. Fem-ho amb l’ajuda dels curadors del text, a qui ja és hora que felicitem coralment per la feinada d’aquesta edició reeixida de cap a cap. Expliquen l’entrellat interpretatiu que els diversos historiadors, ensems que enaltidors uns i menysvaloradors altres, han fet de l’entroncament de dues famílies amb cognoms iguals.[3] Una, certament xativina, i l’altra, feta descendent de reialesa aragonesa portadora d’alta prosàpia que, fet i fet, adquirí la lluentor del ducat amb un dels fills del papa Alexandre VI i pervisqué fins a la primera meitat del segle XVIII. El text s’adapta a la història, però ens ho diu amb un vocabulari prou ben tallat perquè n’admirem l’encaix. Això “de un mismo nombre y apellido” llegim-ho com un duet de veus per deixar ben assegurat que no hi ha error ni en l’escriptura ni en la pronunciació, són ben bé Borja i Borja. El nus de la qüestió, però, va més enllà del nom, evidentment, rau en l’estat social, en l’origen d’uns i altres. Per això hi ha uns Borja que “sustentaron siempre aquella generosidad y pureza de su nobilíssimo y antiguo abolorio”. Oidà!, sempre mantingueren dues senyes d’identitat per a dues columnes sostenidores de doble realitat. Aclarim-ho. Les senyes són la generositat i la puresa: dispendia qui en té i es fa senyor de qui rep el favor, el càrrec, el diner, l’honor de ser ell i no un altre l’afavorit; puresa d’engendrament en una mateixa classe social, religió, reialme, castell i terres i servents. Fortunes i aventures –oblideu virtuts– que sostenen la columna de la noblesa sociopolítica –la sinònima d’aristocràcia, no pas la de noblia moral, que també alguns solen tenir-la i no cal ser a tota hora malpensat– i mantenen alçada en el temps la columna dels ascendents. De quina doble realitat? La de l’“abolorio”, això és, “abolengo”, és a dir, el llinatge dels avantpassats i el patrimoni d’ells rebut (o al revés, que es percep millor). Això eren uns Borja.

Els altres Borja “no pudieron dar muestras de paridad a la nobleza y superior sangre”. Ja tenim la sang. La puresa de sang! Ni una gota, ni un esquitx de gota de sang jueva ni de sang de convers a les venes de l’estirp! Però no us preocupeu: “es muy constante que era gente limpia y bien nacida”. No direm que sigui d’“abolengo”, però existeixen escriptures que ratllen l’antigor dels quatre-cents anys, que no és pas broma. D’aquests papers vells es dedueix que cada generació sempre naixia de sang cristiana. I si no són d’“abolengo” és únicament en la raó del mot escrit i pronunciat, perquè de fet, al Regne de València, ésser un “ciutadà honrat” equival ni més ni menys que a un “hijodalgo”, això és, a “hidalgo”, és a dir, persona de classe noble i distingida per naixement, potser no la mateixa noblesa… Bé, no. Segur que no perquè ni ara ni mai la que és d’Aragó, Catalunya, València i de la resta d’Europa i de més enllà, mai d’un mai arriba a l’alçada de “la hidalguía y el abolengo”. No ho ha estat mai ni ho és, però afirmem-ho perquè “mi señor” (ho està pensant Roig de la Penya) probablement no va gaire segur en profunditats semàntiques i puntes de palau i bé cal fer-lo content; ¿no ha estat, el meu senyor, vulgues que no, majordom major de l’esposa de Felip IV (na Isabelle de Bourbon –que en fa, de temps, que els Borbons remenen cireres per la pell de brau!)? ¿no ha tingut cadira alta al Consell Reial d’una monarquia que no és pas d’aquí, sinó de la terra “de hidalguía y abolengo”?

Nota de l’entremig. Que existissin documents acreditatius d’ésser ciutadans honrats uns certs Borja de Xàtiva és una possibilitat prou entenedora sabent, com sabem, que aquesta classe social amb petites propietats i negocis tenia vida pacífica i era normalíssim deixar-ne constància en documents escrits, etc. Que els Borja, els altres, descendien ni més ni menys que de la reialesa aragonesa a través d’una neta de Ramir I, Teresa Sança (suplia Roig amb ella, de passada, l’existència dubtosa d’una Teresa filla de Ramir I?) i per línia paterna del vescomte de Bearn i comte de Bigorra, ho assegura el retall d’honestedat que no pogué amagar Roig de la Penya en el segon llibre que escriví sobre els Borja i encara inèdit, quan diu així: “[…] traygo una novedad que ha de estrañarse mucho por encontrarse con opiniones de autores gravíssimos no fundados, pero algo recibidos y esforçados de algunos, y no haverse visto ni entendido hasta nuestro tiempos”.[4] Evident! Si va ser ell qui s’empescà un parell de documents invisibles a la mirada dels mortals perquè els Borja tinguessin sang blava!!

La mateixa sentència bíblica i pensaments dels moralistes francesos m’han dut igualment a recordar un sermó, sí, un sermó exhortatiu a la basílica de Sant Pere, al Vaticà, el mes de setembre de 1503. S’havia mort el papa Alexandre VI i el conclave calia que triés el successor. La tradició establia proclamar-lo en una missa solemne d’invocació a l’Esperit Sant. Aquell setembre previ a l’elecció de Pius III, va ser-li encomanat al bisbe Alexis Calcedoni, fill d’Esparta, tutelat pel cardenal també grec com ell, Joan Bessarió. En pronuncià un de “llarg i tediós” segons Burckard.[5] Alexii Celadeni, Episcopi Gallipolitani. Oratio ad Sacrum Cardinalium Senatum ingressurum ad nouum Pontificem eligendum. Doncs és el cas, també per costum, que al principi es dedicaven unes paraules de record al papa difunt. L’edició estampada d’aquesta part protocol·lària, amb lletra menuda, ocupa més de dues pàgines,[6] tot i confessar, l’orador, que en dirà poca cosa després de les moltes que contenia l’elogi de l’oració fúnebre que havia pronunciat a l’enterrament el jurisconsult milanès, arquebisbe Octavi Arcimbold, protonotari apostòlic. Aquí, tanta lletra llatina seria segurament massa lletra i massa llatí; ho reduiré a les ratlles que s’ajusten al tema: “Hispania citeriori hic ortus oriundusque fuit, de cuius feracitate ac nobilitate multa vel ex historiis vel ex relatu dicerem [etc., etc.] Nascitur Alexander Valentiae, regni pulcherrima et nobilissima sede, sub Alfonso Valentinorum et Aragonum clarissimo ac potentissimo rege, Borgiarum familia splendida, ut audio, et illustri” [etc., etc.] / “La Hispània citerior, d’aquí nascut i descendent, de la qual la feracitat i molta noblesa contaria o per històries o per narració [etc., etc.] Nasqué Alexandre a València, ciutat bellíssima i nobilíssima del regne, sota Alfons, dels valencians i dels aragonesos rei intel·ligentíssim i poderosíssim, dels Borges, família esplèndida, pel que sento, i il·lustre [etc., etc.]”. Oidà!, comença amb la presentació de la terra, fèrtil i molt noble. Aquella, característica natural –un bé de Déu!–; aquesta, pels seus habitants –gent feinera, alegre, virtuosa, i un llarg i positu etc., oi? En segon lloc la ciutat (encara que ell en digui “seu”, sinònim, i despisti algú) amb dos superlatius definitoris, “bellíssima”, evidència reconeguda de feia anys i panys pels nadius i els passavolants, “nobilíssima” amb tota la gamma de sentits que el mot atresora i en donava fe la pietat i el comerç, ciutat assenyada sense parió amb el seu Tribunal de les Aigües. Ciutat com cap altra en temps d’un rei amb altres dos superlatius qualificatius, ‘claríssim’, literalment, amb una colla de sinònims com il·lustre, cèlebre, instruït… i de gran poder, tant! que parlar-ne és rebaixar-lo. I d’una família “esplèndida”, que, segons el diccionari nostre d’avui significa posseir un esclat magnífic que resplendeix, o que té magnificència, “apogeu, estat d’allò que ha aconseguit un alt grau de desenvolupament, de perfecció, de riquesa”. Què més pot dir-se? Què més voleu? Família “il·lustre”, “de gran renom per les seves qualitats, els seus actes, el seu origen”, diu el mateix diccionari, del verb llatí que significa fer llum, donar llustre, exalçar; “ut audio”, com ho sento dir, tothom en parla!, raó incontestable.

Prou.

Ja és hora d’acomodar les vanitats, a cadascú la que li correspongui per dos motius. Un: perquè “les vanitats són vanitats, però no tot és vanitat”,[7] com ho assevera Joan Fuster. Dos: l’afirmat per Vauvenargues, que la vanitat és connatural a hom, a tothom.

Doncs bé, no és pas vanitat, sinó allò que permet la seguretat psicològica perquè algú resti convençut i serè en ocupar un destí en la història, el que li correspon, així de simple i natural. Un bon dia Roig de la Penya és nomenat secretari del duc de Vilafermosa, emparentat amb la família Borja, i li fou encarregada l’elaboració d’una crònica genealògica de la família que havia donat dos papes a Roma. Tot explicat, fil per randa o per desfilar imaginativament, el duc VI de Gandia, Francesc-Carles de Borja i Centelles, marquès de Llombai, comte d’Oliva i durant sis anys virrei de Sardenya, etc., que visqué la beatificació del seu avi, duc IV, Francesc de Borja, etc., tenia amb aquest manuscrit a les mans la seguretat psicològica dita que li permetia respirar tranquil·lament i santa la “inserció de la família en l’oligarquia nobiliària al servei dels Àustria espanyols” i que així restà “definitivament segellada”, com ho assegura l’historiador Miquel Batllori.[8]

No és vanitat, pel cantó de Roig de la Penya, sinó un pur exercici de servei al seu senyor, una feina investigadora i redaccional que li assegurava la bona fe dedicada a l’escriptura de la borgiana genealogia i, per tant, podia dormir amb innocent consciència, segur, de més a més, que inventar-se documents havia estat a fi de bé, allò que calia donar del seu saber addicionar a la història si era, com ho era l’encomanada, la d’una família de monges, cardenals, papes i un beat a punt de ser estrenat –Francesc, duc i jesuïta, el 1624–, responsabilitats militars sens nombre i diplomàtiques de Lisboa a Praga i d’òptims consells a les reials majestats d’ahir i d’avui.

Tampoc va ser vanitat el reguitzell de superlatius que el bisbe de Gal·lípoli perorà davant dels cardenals en lloança d’Alexandre VI. Ni pensar-ho!, perquè no fou altra cosa que adaptar-se a la consuetud oratòria de la cerimònia d’obertura d’un conclave, no sols podia dormir aquell dia i els següents aquietadament, sinó que podia donar-ne mostra humil amb la impressió oportuna, lletra gòtica, crides al marge, Oratio ad Sacrum Cardinalium Senatum impresa a Roma el mateix 1503 per Johann Besicken i llegar-la a la posteritat.

Vanitat en qui ha escrit aquestes pàgines? Això li toca al lector dilucidar-ho.

Notes

[1] Joan Baptista ROIG DE LA PENYA, Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja: La primera crònica sobre els Borja, edició crítica a cura de Joan Iborra i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; IIEB, 2019.

[2] Remeto per als dos autors a l’edició: Maximes du duc de la ROCHEFOUCAULD précédées d’une notice sur sa vie par Suard – Pensées diverses de MONTESQUIEU – Œuvres choisies de VAUVENARGUES, s. ll.: Librairie de Paris Firmin-Didot et Cie, Imprimeurs – Éditeurs, [1850], p. 45 i 305. Per al nostre escriptor, Joan FUSTER, Consells, proverbis i insolències, Barcelona: Edicions 62, 1992 (2a ed.), p. 33.

[3] ROIG DE LA PENYA, Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja, p. 59-62.

[4] Ibídem, p. 71-72.

[5] Johannes BURCKARD, Liber notarum ab anno MCCCCLXXXIII usque ad annum MDVI, 2 vol., ed. Enrico Celani, Città di Castello; Bolonya, 1910-1942, II, p. 372.

[6] Es troba a l’Apèndix de John M. McMANAMON, “The ideal Renaissance Pope: Funeral oratory from the papal court”, Archivum Historiae Pontificiae, 14 (1976), p. 9-70 (61-70).

[7] Joan FUSTER, Aforismes, introducció i propostes didàctiques: Isidre Crespo, Alzira: Ed. Bromera, 2000, p. 203.

[8] Miquel BATLLORI, La família Borja, València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, IV), p. 52.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies