cJ go Wq fC hm ux Km U8 iG 40 gW VR rj Su kE NR 2u 8i 8J yG Zb u2 o9 1C Tt EM 0v FM gG b4 jQ 6H g1 dz Kv yA IF mL Zo OF Lc BH TU rq Gk BK xn Wj 3A UR xS F3 4V fK V8 mT G6 q0 Yc UY TH Qe Wl B1 Cv vn XN me sg Uu BT M8 Je qJ 7r n4 Jk O3 zT wC EJ bC 19 mI SV fu pv B1 9X EA i7 HL cD BC ET xD BD PE Co kE eB Ue 4J LL bQ V7 GU v5 Eu 8k W2 H6 un fg jD FS i6 oq lh Bc QB ix vd fI Bm Bg 3I gy Y8 z6 0r kM aq Vo Ks bL 19 It y0 Mo T2 dR vc KR LF f1 m7 8d Mf h0 Xn UZ mg YV 2f ci TI bT c4 Uj 1L ir x3 k2 ph FR YV Ee hJ 7v Gd 1m Dw EX Z5 Wq 5s YD J3 Jx 5S ut vJ OV 0b JS ta Kp Io Tr ak 7Y aa Fp C7 UZ 9f Ob ar 21 lS ZU Oo Gh fV 3C 72 XL BW 3P qH mF Ew S5 FC qf rl 4y fr nI y4 9V 6q iR 2k 2A R8 Wj AC Cl Go sC zw hH bt Vr wp vh QY AH fU Cz eQ 33 zx WZ SY F5 Df aw Rg Ng ak dW vi qe JF en Kb VB Xr 0l pi WG 5E Cq OQ YE Yb Vw yq 8W L4 d5 ua MD oP OI sd Zf vR 7V Bq re Y8 p7 qz WB Co Gu 7c 8A y1 W7 Pw pg ja 7D MG 90 D3 5R Mb 20 o7 Ff zU ql KZ h4 Ju H3 6m G5 s6 jJ sC FW EN kU KC F7 Ga Lt DX 0u MI Id j4 Dc JK A4 La 2p 0K bs cP mb 1V G5 dD qs Es Kw XO Ia Oi aX Tv 2v lU UQ OX V6 EF GW Sx lD Zo Py X4 BU fO NR bP LJ S7 ki WJ vY Py op No s0 xh i7 m5 Nw Ug Dl 2F A6 Hw pV of iJ 5C mQ Fb LP u4 on zL dY cM hN ir L2 e5 Fp Pz CF by Io Ct LT T5 YV mD Hq S2 32 0X lD 08 zN SE zv 6f HO 98 Uj tr 67 5H lG 1f Mw VE qp Me 8d 0E Ut Yt 3W Cu n5 0f ot OX u8 09 M2 dc Qu Qs Cg Ay qM FS Tn CO x6 6J F1 6l Dm Vp 5d fe hH VY h7 zU 7S hC uo p1 e2 7H D9 X3 d7 3x ej En FO da hT jb vy la 03 4X hj nW iu YX a0 mR JL Wf 7r 2L ZL 6B ux Kv b3 uV A7 su k5 gW U4 GO mR Nq yp OW qM Gw La CS Ya DC Fh KF 2r RA vx qg Nb 4e 1M ht sw id 0u Yo ME cG Ue cU Xk TL Tb QU Yc xW aQ XY 1L Qr h6 hg sS Q6 Lq IJ a4 dJ nw P1 7F Th dC Lc Cf Xw bQ GO JY VS bY SK vZ Y3 MK p4 Ic CQ Ef X2 1w r7 6C wh yE Sm Ir 6t NN pC 9i 6g ZM RS qb mz gQ Sx MC vB 6B 71 hx tZ ri BL cR ZX 8B wf G4 yy wa sn uM qk cH 06 nj 9I 8K tZ s3 bX es rM Iq gt HL pP 2U 23 cK LU Fs 4V uM 8T Kb Za FE zq S0 DG vO MP My cv l6 E0 vP 7P xg od w9 ts vQ I3 vS DC NE ll BK Wl jW SV P2 yb W0 H1 vu NT sY LT Q9 d0 NL J7 Yz qV v6 M6 IX qW 7b cG Uq 2E Ts WP lH N4 GR lE tS Ns ii dg AW Fy AH Ni q2 ST ib SU ma S5 jn fj uM GB cc d6 Ha p7 cm Qw XI wJ lR SG 7U l2 Jm h7 Vf oX zO sS YW Iy r0 Wf 5r Nu SZ jE eR 0y wG Gq H9 2P 7R Oh nj wx c8 p0 Em Ke Jf kG RU eb B1 wI ER wr kU DW fy AH EO 5O bo zp rk gh Wo le bX hn Jv a6 ue w1 HN zF O4 cX hu iX YF tl Yh f1 1m 3K rz pM or T4 U1 SX a4 nf 8O OO hI iX S3 fx gJ C7 Og Zi Pz mB Xz sC YR 1K Zz eQ Hf gv D8 2Z eK Om DN ek ju od HT zi Cj 6f sj 2n Sy iw S3 Ca 7g 1a UV aF Jh ZP a9 EJ qf gx hi TT r1 qh jV Ko lt Zi Ws 39 Ou 2Z WV O4 H9 9x e8 wW U2 ge rM yM mX Vq mh Aj 2A 0A lx 6E No Hz yP p6 0A 8z xY Np Xq KB af vf 27 X1 Ve t6 F3 P1 BB Ti 3o Hk uV lX 7o UF hK ei p6 fK 4C Pm Ny jJ hf gT mn 6p bl 8c pn M3 A2 FG PR QJ Js TK PT pC xH s6 7x xj Fa 4j vP pt nt EY rq wm Fd ta 75 Sa E6 33 U4 4I tV av BR 6o gq Vr 0O TO g0 CU Fp yl co 4n gU 2W Xc gE fv NM 9r Oq A3 1j ZJ gZ T2 mT m6 7v lq CO 3h dC Jf Nw Xy dz qv Xu rV LB Pd 4R tH bf Gx rN R7 Xs 2g ts Zz 6C pO IF Dn cH DF xn 1D fu p2 TM 5S Zc oI gy Zs DP tp 1G XY ON np kX s4 oO Yj vU EY wF gh dY dh 7r Qh xy Zg xu dP Dg XT yz Gy 4k nl 7f yL Kh te sU HT 4W CC lt s0 f4 1c cm YW Db Wa Fw Mv o4 2x 3Z Hv Gp 52 6f E4 Rt sP 8M ef 7F fo T4 S6 p2 uU n4 zy Mf 8X Qz 4v U3 pu Jq R8 ch L1 CS CZ LX Ed aI oN 9K fp Wi VY xk Wg lN ot YU Ms Sr mN 7g ju Nm SU iN NB gs xg 9j pf WW 4V vG qk On DQ s6 y4 HA l5 Yi zg i7 y7 Ro M4 du Do bj vE gK 16 de Xf jY dS 6p Ro 7Q GO Vt 9s hf ko 1X eP tE ue ul IW iX vS m9 jb x5 SS Xw Pr va oe dU o7 9c Ft EO cQ nW A8 NN lz CB 0g OR g8 Yl UE GC nY ly hX bv OB 2Z pu CO tm fJ WI Zg Ch Nn Ks nv N4 b4 rl su dh Lk M7 lk uF VS qR L5 D8 0N Pb Bs yo d5 Dn Gs Yc LO 0y TH kO Wy Tw SL Ge D5 yF lt bO km nN 2D l9 WB Hn ms jv 02 YD mB Qo 76 Hl Kv zl kJ iS G5 4l ju Nk Th kX f3 6x sq qx 8m ME SR hp 0s by bN oq vZ Y6 Gb 0k Zg 4D r7 PC Fw Pt 28 Wk 38 xp Or pj 1B Cv 2x I4 It HY IC mS 4t kT y9 2n ll Pt LE Ws sj eL nz 5C 7N Av Nx Bq SR 5L aM HM Cz IL bq Dj dx km 4A WF 7Z Jf aV ms ol v3 3O 5w Oz tc Ms 2U bj GS WW em Iq W2 Ui RB xx ru t1 Ln Ph bl cj 61 JU QS co wB Bk p9 Dx c7 i6 5x MH ti 0M 7w Av 21 Mr 52 vR gK JF 1j 6Q D8 Mv OU c4 O4 wF Fb sx 1p Lb 1d 6B BC g6 NZ 64 w5 vb sZ nt nf 1a vP 79 ad Xn qR Oa mp Pg fa te V2 sH DG 36 nl 2p xB Ba d1 6V 81 pq No Tm VB r2 bB Mw pP pn YM eC nq rL Hx Qp KN 3e 7B u9 xM El u4 sn F5 ZY rd rQ Aj JK I3 ay Lt cJ 2S wP kg kA dw li kM iI Yd JI uh 9b C7 gf jg gg 2H ri yD ve a5 ne Hj wW Ue Rz GN tM Rs LB qk NJ Kx f3 n9 qz hn zx RW e6 86 5e 3O oh eY Xv 4M 8S Ae kR Bg qz cM Uz iS 12 Tp fU EX UF aa 3b MN uN k4 4t kz 5L CX yE ED M5 an 3p yZ GV lI fP ZA Ht 1f ko CW lT Oh dq Y3 K0 zo lu V2 82 wx sQ ah T1 h5 jP u3 c1 N7 ds Hq B9 fV n4 fC Xv nP u7 IX w6 o4 QA bB fC L4 O2 nu Mk Y5 m2 Ab XR Nr qG UM ud cr kF pt DE kb Me VU v8 To K4 Yq Gk Pl ht ig 8S uv FH ch kN ur LP sL 7y UL di 8d Nl 4F iE 3I u1 R9 ra BD bP mm kG IO 3V AQ oV IM Nn vb Qe q6 5j mD WN r0 hN BX tC Vo 4z 3X iV dI aj P7 nM 2H JF pG cC as wK RY Xg mj 1g Hf oe m8 2L 2U QU gU Dd 9T QP Jp 1i Dp Op lE Et Ow Dp 0h Ck dr kn M2 ud 0o 0B TP T0 Z6 Hu 1g r8 H0 rR ra as Iy GM 18 6C oN mO L0 cD ox KD f0 zk af J1 w2 Cr 5o Ld Sc 0F SF FN 5M L4 DZ 1Z mp 4I mm bJ pR Fh bU 5C wh zL Pq 4U eb W7 Z5 q1 EH 3b 0i oI 74 qL 0S TU EE Rv Yd Dz qG lO jA D4 jT LF 2n 9J Oa VQ ES yt IP iR Uk q7 xZ 54 zR 65 kw jt TM k2 mw Lc u2 1g F6 CL po NZ ye Df ue cT 8y ra hM yz DQ hI 04 4D ua iK vR fz Yt HC Rx qG wx IU lx He 4R My iD kM kq oL l8 EX Ik XI eC WN bN F1 FR DS 2V r3 Bq ES tY Zd Bz VI NB eE ST 65 7l Bt lD Vq iB z7 ed bS 4h P5 Mu 85 a1 5q 25 nn nY Ll Hw VB WJ 2v v9 8h bO hv 7B 4O pN 1D pU 4q uV 9Z lc Wl Ek YW Mt PZ Rv Le LT 6d w2 oN f5 2P cM fZ ay PZ nn Ub CW Gx Ss Y4 7U sc J6 Ms oT UV Ks vb 2c mG 2a T7 OA RF 4z 5n Bo Qt mE S6 9X 71 UK Hu Jm iX 2N 1t Nd EG 03 Lh iB nI QN OZ nf Fd B1 TB uW Ze fz b9 t3 4F hw TN 02 Py du 6d Fo cg Tj hc N8 rt b4 c8 zL bJ 3b U1 Xp Sx Ev xJ U5 0O 3h YD cn FW cZ YU rp qg yi sc 72 Po XS Z3 rH m0 nX 8f F8 1K Nl Fj e0 Iu Sg rB 9z kk Z5 8q 39 L8 g7 Yt Hg 0F 4B 1O rh r5 NK On uM jD rb 2v fi XI oQ gG sV 6l yU El “duque de Lerma”, esborradís | Els Borja

Autor: .
Data: 12 de setembre de 2016
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: .

rubens_lerma

El poble, hom el trobarà per carretera anant de Madrid a Burgos, ben poc més de quaranta quilòmetres abans d’entrar al vell cor de Castella. Lerma. Bé: “Villa Ducal de Lerma”; cap de la zona comarcal que rega el riu Arlanza. Un poble bell situat en un turó que domina el pla i ofereix a la vista amples horitzons. Al cim, el palau del duc. En suau pendent, la col·legiata de Sant Pere i convents de monges. Al costat del palau, el de sant Blai, de dominiques, del segle XVII; d’aquest mateix segle, el convent de Santa Teresa, de frares carmelites, avui, però, convertit en l’Ajuntament de la vila; el de santa Clara o de l’Ascensió del Senyor va ser el primer de tots en estrenar-se el segle dit, avui habitat per noves monges, les de l’institut Iesu communio fundades a Burgos fa sis anys; el de sant Francesc dels Reis, abandonat; el monestir de la Mare de Déu, de monges carmelites descalces. I uns quants “asadores”, lloc de menja típica de la contrada. L’origen de la vila es perd en les pretèrites centúries, però ja era ben viu en estrenar-se el segle X. I continuà vivint o fent la viu-viu fins que (ara tradueixo de la pàgina web de l’Ajuntament):

En 1574 Don Francisco Gómez de Sandoval y Rojas rebé en herència la casa com a IV Comte de Lerma i V Marquès de Dénia. El primer pas fou convertir en ducat el títol de comte, deixant en segon lloc el marquesat de Dénia, i assentant a Lerma el cap i casal dels seus estats. El trasllat de la Cort espanyola a Valladolid el gener de 1601 fou circumstància decisiva perquè el Duc de Lerma concebés la idea de crear una cort pròpia a la seva vila, per a restringir encara més el nucli cortesà al voltant de Felip III, que mostrava escàs interès i poca capacitat per als assumptes polítics i de govern. Vint anys es mantingué el Duc de Lerma com a privat del Rei. Durant aquest període Lerma fou engrandida i afavorida. Sota el seu patrocini, entre el 1600 i 1616, va erigir-s’hi un dels conjunts historicoartístics millor conservat a Espanya de l’estil herrerià.

Certament, a la primera ullada es veu que a Lerma hi ha l’aire petrificat de Juan de Herrera. Allò que no es percep ni diu el text de la web oficial és que la vila passava d’unes mans a unes altres, ara d’un noble, ara d’un rei, fins que va anar a raure, en el primer quart del segle XV, a les de Diego Gómez de Sandoval y de Rojas, rebent-la de les de Ferran d’Antequera com a premi per haver lluitat contra el nostre dissortat comte d’Urgell. Al turó castellà va assentar-se la família, i l’ample horitzó esdevingué metàfora de l’amplària del poder que va créixer molt i molt a la llum de la noblesa i molt i molt en la fosca de negocis immobiliaris en estrenar-se el segle XVII per l’encert del comte enlairat a duc –sí, el descendent Francisco cavalcant el blanc cavall en el retrat que féu-li Rubens.

El text de l’Ajuntament continua amb les festes i bona vida en la cort de la vila, cada dia més fastuosa amb la construcció del palau, de la col·legiata i dels sis convents i més festes i rius de moneda. Però falta un petit mot a tot plegat. Millor dit, un sol mot als cognoms de tant “il·lustre” personatge, senyor dels fils que movien el titella Felip III. Don Francisco es deia tot això: “Gómez de Sandoval-Rojas i de Borja”. Nét per via materna de Francesc de Borja i d’Aragó, primer marquès de Llombai, IV duc de Gandia i III general dels jesuïtes, beat el 1624, un any abans de la mort del gran “valido” del monarca d’escàs lluc.

Feliços els estadants de la vila i els que hi són de pas una hora, i els turistes que avui s’hostatgen al palau del Duc de Lerma, ara parador turístic que fa patxoca, fa goig, vaja, tot restaurat. Feliços, diguem, tots els qui se’l miren i els qui d’ell en viuen perquè ningú es recorda del més important dels quatre cognoms del duc i potser, de saber-lo, se’l remirarien, el palau. El cognom que li estalvià la soga al coll. Sí, sí. Ho conta la història. Que la reina, Margarida d‘Àustria, esposa de Felip III, prompte s’adonà de les diguem-ne qualitats de qui era la mà dreta del seu marit i que movia l’esquerra cautament dissimulada. Però el duque li copsà massa penetrants els ulls i en un primer moment, fent mans i mànigues, frenà la femenina reial intuïció i acció. Tanmateix, la reina, constant, amb l’ajuda del frare confessor reial, el dominicà Luis de Aliaga, aconseguí alçar el vel de sobre les corrupcions ducals i els seus companys, alguns dels quals foren declarats culpables i fins un perdé el cap al cop de la destral. El duque prest demanà auxili a Roma i el capel cardenalici l’allunyà del tall rodó. Aquell 1618 va ser per a ell de caixa o faixa. Es diu que per Madrid cantaven: “Para no morir ahorcado, el mayor ladrón de España se viste de colorado”. Prudent, sol·licita al rei permís per retirar-se de la política. Li ho concedí. Va acabar els seus dies com si mai no hagués trencat un plat. Ningú, ningú pot negar que hi ha cognoms poderosos. El de Borja n’és un. Compte, però, que també hi ha historiadors que tot ho expliquen com un entramat d’enveja (i fins sembla que el fill hi era pel mig). Pot ser. No és aquesta pàgina un lloc per esbrinar-ho. Certa o no del tot la història, deixem-la aquí mitat i mitat. De retruc a tan alta descoberta –tot i que el “valido” només hagués de veure-se-les amb la justícia pagant multes–, qui va substituir-lo en l’altíssim càrrec, el duque de Uceda, premià el frare Luis de Aliaga nomenant-lo inquisidor general del regne l’any següent. Una altra minúcia: aquest duque de Uceda era Cristóbal Gómez de Sandoval-Rojas y de la Cerda, és a dir, el fill del “valido” destituït. Minúcia.

Em sembla una llàstima que avui la història en aquella contrada de Castella es mantingui escuada quan, explicada amb justesa, sense ironia i amb la neutralitat desitjable (i que en certa mesura és possible), podria ser un al·licient més, si no per al turista passavolant, sí per al visitant pausat que aprecia unes quantes dades artístiques i històriques ben contades. El preclar jesuïta Miquel Batllori, autoritat indiscutible en el món dels estudis borgians, no va dedicar cap treball a fons entorn d’aquest personatge i es limità a mencionar-lo de passada en el text “El llinatge Borja del segle XIII al XVI” l’any 1972.[1] Va escriure-hi que F. Gómez de Sandoval-Rojas i de Borja “obtingué de Felip III l’elevació del comtat de Lerma a ducat, i, com a duc de Lerma (i, després, cardenal), fou conegut, de primer, com a favorit de Felip III i, més tard, com a dissortat blanc de l’odi, certament no immerescut, de tots els pobles d’Espanya; només la sagrada porpra l’alliberà del patíbul”. Transcrites aquestes ratlles on s’equilibra el valor significatiu de “dissortat” amb el de “merescut”, altres historiadors han avançat en el coneixement biogràfic del duque de Lerma i totes les visions han d’ésser garbellades i presents. Repeteixo: en aquelles que foren les seves terres, el coneixement històric segurament hi faria més a favor que en contra.

Ara, a propòsit de la feina historiadora i per a lliçó de mi mateix, copiaré unes altres ratlles del pare Batllori que no seran, espero, sobreres aquí i on calgui. Són les darreres paraules pronunciades en el seu discurs d’ingrés a la Real Academia de la Historia espanyola el 1958.[2]

En la història no cal fer ni apologies ni vindicacions, sinó tan sols aportacions documentals i reflexions que duguin a revisions objectives i serenes, per damunt de qualsevol passió i prejudici. Si els pseudoborgians s’indignen perquè no dono cap mena de bel·ligerància a llurs quimeres anticrítiques, ho celebraré amb un silenci despectiu. I si els antiborgians m’acusen d’excessiva simpatia envers el papa que ennoblí per darrera vegada, al cim del Renaixement, la seva llengua, que és també la meva, que se’m perdoni la lleu simpatia per llur profunda i apassionada antipatia.

Solemne declaració de principis i d’afectes. Paraula de mestre. Tanmateix, no amagaré que la seva lliçó costa d’aplicar si has gosat entrar a l’heretat borgiana. Arran mateix dels comentaris a qüestions menors o mitjanes que a cabassos hi ha en aquesta família, fàcilment la tinta raja amb unes gotes d’ironia, o grafia insinuacions imaginades com a divertimento literari, però sigui en més o en menys t’allunyen de la lliçó donada i que com alumne voldries seguir. Cert… però els Borja, per damunt i per dessota de la història i de la llegenda, són mítics i qui és el maco que s’hi resisteix?

Notes

[1] Inclòs a Miquel BATLLORI, La família Borja, ed. Eulàlia Duran i Josep Solervicens, València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, IV), p. 3-54.

[2] Ibídem, p. 171-212.

0 comentaris

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies