Autor: .
Data: 10 de gener de 2021
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , , .

ASV, reg. Suppl. 961, f. 1r.

Primera part

El projecte de la base de dades “Documentació borgiana de l’ASV”, que ja ha entrat en el seu quart any de funcionament, acaba d’arribar a la important fita de 2.000 fitxes publicades i disponibles de forma gratuïta al lloc web de l’IIEB. Sense cap mena de dubte, es tracta d’un objectiu destacable, fruit d’un treball ingent realitzat sobre els registres del pontificat del papa Alexandre VI Borja, conservats a l’Arxiu Secret del Vaticà (avui rebatejat com a Arxiu Apostòlic del Vaticà per voluntat de l’actual pontífex), per un equip creat especialment per l’IIEB i format per l’arxiver paleògraf italià Ivan Parisi (coordinador) i la filòloga catalana Maria Toldrà.

Per valorar el volum de la feina feta fins avui, només cal fer un cop d’ull a les xifres del projecte. Durant l’any 2020 s’ha enllestit el buidatge del registrum Supplicationum 967, encetat l’any anterior, i s’ha dut a terme el de quatre registres més de súpliques, els números 961 i 968-970. Així, doncs, el nombre total de registres de súpliques i butlles pontifícies (la sèrie “registra Vaticana”) analitzats fins avui ha arribat fins a les 18 unitats documentals. Per tant, si considerem que cada registre conté una mitjana de 300 folis, podem entendre fàcilment que els dos investigadors han llegit i analitzat fins ara els documents continguts en unes 10.800 pàgines, han identificat més de 2.500 antropònims i topònims i han individuat gairebé 200 matèries diferents tractades a les súpliques. També cal afegir que la tasca de buidatge, en si mateixa prou pesada a causa de les diferents condicions de conservació dels documents, malauradament no sempre gaire bones, s’ha vist dificultada per la presència als folis de cada registre de fins a cinc escriptures diferents, pertanyents als corresponents escrivans encarregats de l’enregistrament de les súpliques que es dividien entre ells els “quaterni” o “quinterni” (arxius d’uns vint o trenta folis) que el constitueixen. De fet, el nivell de dificultat d’aquelles escriptures és molt variat i va des de la cursiva fàcil de llegir fins a les d’interpretació difícil.

En particular, pel que fa a l’últim any d’activitat del projecte, aplicant a aquells cinc registres el criteri de selecció de la documentació adoptat per a la base de dades ja descrit en els informes anteriors, és a dir, la presència de personatges i topònims referents a la Corona d’Aragó i al regne de Castella, s’han seleccionat més de 800 documents, sobre els quals s’han elaborat 700 fitxes descriptives, ja que més d’un centenar de documents han resultat ser còpies o reiteracions, amb diferents datacions, de súpliques ja descrites en fitxes existents a la base de dades, per la qual cosa només s’han reportat al camp “Observacions” de cadascun d’aquestes.

A través de la lectura de les fitxes redactades fins ara, seguint-ne la successió natural, és possible endinsar-se plenament en el flux de la història hispànica del final del segle XV. Gràcies al regest que se’n pot consultar al camp “Contingut” de cada fitxa podem entrar en els grans monestirs i les esplèndides catedrals medievals de les diòcesis de la Corona d’Aragó i del regne de Castella, conèixer els seus estatuts, les seves normes i els seus costums, reconstruir-ne alguns aspectes de la història i la arquitectura, i, sobretot, tenir notícies sobre membres insignes de la jerarquia eclesiàstica hispànica que els administraven o que ocupaven algun dels beneficis que s’hi havien fundat. Però no només això: també podem accedir a les brillants corts dels reis i a les majestuoses mansions dels rics senyors de l’època, entendre’n els usos i els costums, establir els seus llaços de parentesc i reconstruir-ne les genealogies.

D’altra banda, la base de dades que s’està construint també resulta una font de gran interès per narrar un altre tipus d’història, la que no comença amb H majúscula, però no menys important. De fet, és la que ens obre les portes de les petites esglésies i dels antics convents dels llocs més diversos dels territoris de les diòcesis ibèriques, on apareixen noms fins ara del tot desconeguts de clergues i sacerdots que hi van viure a la fi del segle XV i que es converteixen en elements fonamentals per a als estudis prosopogràfics.

En resum, la documentació seleccionada ens permet no només descriure el teixit social en el qual es van moure tots aquests personatges, tant eclesiàstics com laics, amb les seves necessitats, ambicions i pors, sinó també reconstruir el sistema de relacions que des de la península Ibèrica van mantenir amb la Santa Seu durant el pontificat d’Alexandre VI, el papa borgià i valencià, el veritable centre d’aquesta immensa xarxa que estem tractant de recompondre súplica rere súplica, butlla rere butlla.

Finalment, com ja és habitual, presentem tot seguit una breu ressenya dels documents més interessants localitzats durant el buidatge, classificats per registres.

Segona part del reg. Suppl. 967

Durant el mes de gener es va iniciat el buidatge de la part que quedava per analitzar del reg. Suppl. 967. El volum consta de 300 folis i conserva documentació principalment del mes de gener del 1493. Les seves condicions de conservació són generalment bones, encara que la part superior d’alguns fulls està mutilada, cosa que afecta la lectura d’almenys dues línies de text. A partir del seu buidatge s’han elaborat 66 fitxes referents als territoris de la Corona d’Aragó i 105 als del regne de Castella.

Pel que fa als membres de la família Borja, trobem dues súpliques referents a Alfons de Borja, considerat “secundum carnem nepos” del papa Alexandre VI, de les quals fins ara només teníem notícies gràcies als Documenti de Mario Menotti, que va publicar algunes súpliques del 1496 en què se l’anomena canonge de Sant Pere i de l’església de Torres, així com cubiculari del papa. A la primera súplica, datada el 29 de gener de 1493, Alfons apareix com a rector de l’església parroquial de Banyeres, a la diòcesi de València. Per tal de pagar certs deutes –dels quals deduïm que en aquest moment no es trobava en una situació tan còmoda com ho hauria fet pensar l’important parentesc de què es podia vantar–, suplica que se li concedeixi un indult per tal de poder cedir, durant tres anys des de la data de la súplica, a altres clergues o laics els fruits, les rendes i els ingressos que gaudia sobre qualsevol benefici i sobre els que obtindria en un futur a canvi d’una pensió anual (f. 280v). En canvi, a la segona súplica, datada el mateix dia, suplica que se li concedeixi la provisió d’un benefici simple de la diòcesi de València que un cert Francesc havia renunciat en mans del papa (f. 280v).

Entre els personatges valencians de més rellevància històrica trobem Jaume Serra i Cau, arquebisbe d’Oristany, a Sardenya, elevat al rang de cardenal prevere del títol de San Vitale pel papa Alexandre VI al consistori del 28 de setembre de 1500. El papa Borja, amb la fórmula “motu proprio”, li concedia el 14 de gener de 1493 la provisió de l’arxiprestat de l’església d’Oristany, vacant per la mort d’un cert Francesco d’Argiolas (f. 143r, encara que la forma del cognom d’aquest últim és incerta). Més tard, però, Jaume, “litteris super concessione minime expeditis”, havia renunciat el benefici en mans del mateix papa, qui tot seguit el va assignar a Joan Artal, clergue de la diòcesi d’Urgell (ff. 171r-171v).

En el reduït cercle dels favorits del segon papa Borja també hi apareix el nom de Roderic Sánchez Roís, vicari perpetu de l’església col·legiata de Santa Maria de Terol, a la diòcesi de Saragossa, i germà de Gonzalo Roís, escriptor i familiar del mateix Alexandre VI. Aquest suplica que se li concedeixi la gràcia especial de la provisió de la vicaria perpètua del lloc de Castralvo, vacant a la diòcesi de Saragossa per la mort de Pedro Garcés, el seu últim possessor (ff. 169r-169v).

També assenyalem al registre la súplica referent a l’antic monestir de San Isidoro del Campo, de l’orde de Sant Jeroni, a prop de Sevilla, perquè aporta dades inèdites sobre la seva història. Gràcies a la súplica ens assabentem que el papa Innocenci VIII, predecessor de Borja, havia designat –amb el consentiment d’Enrique de Guzmán, duc de Medina Sidonia, membre de la família fundadora del monestir, i amb el suport dels reis de Castella i Aragó– un cert Giusto de Bonanni, prebost de l’església de Cortona i cubiculari seu, no només com a prior quan el monestir quedés vacant, sinó també com a comissari i jutge per reformar-lo i reduir-lo a l’obediència, perquè alguns monjos que en aquell moment hi vivien s’havien rebel·lat contra la regla amb l’escàndol consegüent (ff. 141r-141v).

Finalment, també té un cert interès la súplica sobre Francisco d’Aguilar, frare de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i capellà de Frederic d’Aragó, príncep d’Altamura, que més endavant esdevindrà l’últim rei aragonès de Nàpols. Francisco sol·licita al papa Alexandre VI un indult que li permeti romandre a l’orde de l’Hospital, ja que temia haver incorregut en alguna irregularitat a causa del seu trasllat de l’orde dels frares ermitans de Sant Jeroni, al qual pertanyia anteriorment (f. 76r).

Reg. Suppl. 961

El reg. Suppl. 961 conté 277 folis i es troba en un excel·lent estat de conservació. Com a resultat del seu buidatge, s’han redactat 56 fitxes relatives als territoris de la Corona d’Aragó i 74 als del regne de Castella. La documentació copiada al volum correspon a l’agost i el setembre de l’any 1492, és a dir, els primers mesos del pontificat d’Alexandre VI. El registre es caracteritza, per tant, per la presència d’importants súpliques referents al cardenal Roderic de Borja, que, arran del seu ascens al tron papal, es veu obligat a cedir a tercers els beneficis eclesiàstics que posseeix.

La primera súplica que ressenyarem es refereix a la canongia amb prebenda que Roderic havia obtingut a l’església de Lleida i que ara concedeix “motu proprio” a un cert Antoni Cavinega (la forma del cognom és incerta), canonge de Barcelona, familiar i continu comensal seu (f. 35r). Per la mateixa raó, el nou papa concedeix també a Andrés de Coba, clergue de Zamora, familiar i continu comensal seu, el benefici simple perpetu i servitori que posseïa a l’església parroquial de Sant Climent, a la diòcesi de Conca (f. 263r).

Les concessions més destacades, però, tenen com beneficiari el cardenal Ascanio Maria Sforza, el nou vicecanceller de l’Església romana, que, com és ben sabut, va jugar un paper molt important en la controvertida elecció al tron papal de l’agost del 1492. Alexandre VI li assigna una sèrie impressionant de pensions, que ell mateix havia gaudit a la península Ibèrica: una pensió anual de 500 florins “auri de Camera” sobre els fruits, les rendes i els ingressos de la mensa arquebisbal de Sevilla; una altra de 100 florins sobre el monestir de Santa Maria de Ripoll, de l’orde de Sant Agustí (sic), a la diòcesi de Vic, que Fadrique de Portugal, clergue de la diòcesi d’Évora, posseïa en comenda “ex concessione et dispensa apostolica”; una altra de 400 florins sobre el monestir de Santa Maria La Real, de l’orde de Sant Agustí, a la diòcesi d’Elna, administrat per Ludovicus de Abenable de Bertinoro, i, encara, una altra de 70 florins sobre l’església d’Évora, posseïda pel degà Fernando Contiguo.

La recompensa del cardenal Sforza no acaba aquí: el nou papa també li concedeix una pensió anual de 350 florins sobre els fruits de l’ardiaconat de Valpuesta, a l’església de Burgos, i d’una canongia amb prebenda que l’ardiaca Pedro Girón posseïa a l’església de Burgos; una altra sobre l’ardiaconat de Treviño, en mans de Juan Díaz de Treviño, a la mateixa església de Burgos; una altra sobre l’ardiaconat de Jerez de la Frontera, que Agustín d’Espínola posseïa; una altra sobre els fruits de l’abadia d’Hermodes, a l’església de Palència; una altra, encara, de 20 florins sobre els fruits de la canongia amb prebenda de l’església de Burgos de Sancho de Piscinas, ardiaca de Lara, i, finalment, d’altres pensions sobre diversos beneficis que els clergues Antonio de León i Juan de Saavedra posseïen a la diòcesi de Sevilla (ff. 273v-274v).

Podria estar vinculada a una mena d’agraïment per l’elecció papal la súplica amb què el papa Borja concedeix “motu proprio” a Graciano de Villanueva, “sacre theologie et ordinis Carmelitarum professo in basilica principis apostolorum Sancti Petri de Urbe”, capellà seu i assistent durant el conclave d’Ardicino de Porta, cardenal prevere de Sant Joan i Pau, la provisió d’una església parroquial a la diòcesi de Barcelona, no identificada, vacant per la mort d’un cert Pere Boscà (f. 98r).

Semblantment, té molt d’interès una súplica en forma de “motu proprio” relacionada amb Francesc Desprats, clergue de la diòcesi de Cartagena, “doctor” en ambdós drets, familiar i continu comensal del papa Alexandre VI, i nunci apostòlic resident a la cort dels reis Ferran i Isabel. El pontífex li concedeix la provisió de les canongies amb prebenda de les esglésies de València i Barcelona i la “precentoria” d’aquesta segona església que Cèsar Borja posseïa fins a la seva elecció com a administrador de l’arquebisbat de València (f. 165v).

També val la pena esmentar una súplica que ens remunta al temps de la guerra de Granada, acabada el 1492 amb la victòria definitiva dels exèrcits cristians liderats pels Reis Catòlics contra l’Islam. Arran d’una petició dels mateixos monarques i de Pedro González de Mendoza, cardenal prevere de Santa Croce a Jerusalem, el papa Innocenci VIII havia concedit una indemnització –que ara se suplica el papa Alexandre VI de confirmar– a Jacques i Baudouin Clopin, germans de la ciutat de Gaudin, a la diòcesi de Tournai; juntament amb altres companys, els germans havien lluitat a la vila d’Alhama contra els infidels, que els havien capturat i els havien portat a Granada, on havien patit turment i presó durant tres anys (ff. 272v-273r).

És digna de destacar una súplica sobre l’assignació d’un “officium scriptorie”, perquè és una matèria poc comuna fins ara en els registres. Alfonso de Lerma, clergue de Burgos, que pertanyia a una de les famílies més importants de comerciants de Castella, involucrada en el comerç internacional, suplica que se li concedeixi l’ofici que un cert Giovanni de Madiis, clergue de la diòcesi de Como, a Itàlia, havia renunciat en mans del papa Alexandre VI (f. 114r).

Finalment, pel que fa a la ciutat de València, presentem la disputa sorgida al voltant del benefici simple perpetu sota la invocació dels Sants Pere i Bartomeu de l’església parroquial de Sant Joan del Mercat, posseït pel difunt Francesc de Tous. Gaspar i Bernat de Tous havien presentat Joan de Tous, “assertum clericum” i fill del mateix Bernat, al vicari del bisbe de València per a la seva provisió; en canvi, Pere Mercader de Sabata havia presentat Jeroni Barceló, “assertum clericum”, mentre que Jaume Honorat Roig, “decretorum doctor” i canonge valencià, com a procurador de Gaspar Pellicer i de la seva muller Caterina de Santacília, havia presentat el suplicant Joan de Santacília, prevere de València. Més tard, Joan de Tous i Joan de Santacília havien litigat pel benefici en una causa davant el vicari de l’ordinari que restava indecisa en primera instància. Després de la mort de Joan de Tous, Joan de Santacília suplica que se li concedeixi la gràcia especial d’ésser subrogat en els drets que aquell posseïa sobre el benefici i, en conseqüència, la seva provisió (ff. 4v-5r).

Segona part

Reg. Suppl. 968

El reg. Suppl. 968 consta de 300 folis i es troba en perfecte estat de conservació. L’arc temporal de la documentació abasta els mesos de gener i febrer de l’any 1493. El seu buidatge ha donat lloc a la redacció de 57 fitxes referents als territoris de la Corona d’Aragó i de 111 als del regne de Castella.

Entre les súpliques notables també en trobem algunes referents al cardenal bisbe de Porto Roderic de Borja.

A la primera súplica, Borja apareix involucrat en una causa a la cúria romana davant d’un auditor del sacre palau apostòlic contra un cert Juan de Mendoza sobre la possessió de l’abadia de Compludo, a l’església d’Astorga que, vacant, li havia estat concedida per l’autoritat apostòlica. Roderic, un cop elegit papa, renuncia a tots els drets que posseïa sobre l’abadia a favor de Juan Ruiz de Medina, bisbe d’Astorga i capellà dels reis de Castella i Aragó. Però com que Ruiz de Medina no ha aconseguit les lletres de possessió corresponents, hi renuncia i suplica que Alfons de Mariana, clergue de la diòcesi de Conca, sigui subrogat en els drets que pertanyien a Roderic (ff. 68r-68v).

A continuació cal esmentar la súplica amb la qual Roderic, ara papa, concedeix “motu proprio” l’administració de l’església d’Àvila, vacant pel trasllat del bisbe titular Ferran de Talavera a la de Granada, a Francisco de la Fuente, degà de l’església de Toledo, i la de l’església de Ciudad Rodrigo, vacant per la mort del bisbe Diego de Muros, a Juan de Ortega, escolàstic de l’església de Sigüenza. A més, el segon papa Borja també concedeix el deganat de Zamora, que ell mateix havia posseït i que quedava vacant després de la seva elecció, a Juan de León, protonotari de la seu apostòlica; fa el mateix amb la canongia amb prebenda de l’església de Sevilla que Francisco de la Fuente posseïa, a favor de Fernando Enríquez, clergue d’una diòcesi sense nom; i, finalment, amb l’escolastria de l’església de Sigüenza i la canongia amb prebenda de la mateixa església que Joan Ortega havia posseït, ara concedides a Diego de Mures, clergue de la diòcesi de Santiago de Compostel·la (ff. 82r-82v).

Al registre també hi trobem el nom d’un membre il·lustre de la família Borja, Joan de Borja-Llançol i de Romaní, futur bisbe de Melfi i posteriorment elevat al rang de cardenal diaca del títol de Santa Maria “in via Lata” al consistori del 19 de febrer de 1496, notari i “secundum carnem nepoti” de Alexandre VI. El mateix papa li concedeix “motu proprio” de coadjuvar un cert Pere Bonjoce, ardiaca major de l’església d’Urgell, que aleshores té 80 anys d’edat, en la gestió del seu ardiaconat mentre viurà i, cas que mori, la provisió del seu benefici (ff. 241v-242r).

Dos consanguinis més del papa Borja protagonitzen una altra súplica: es tracta de Nicolau Serra, canonge d’Empúries, a Sardenya, i de Joan Serra, clergue de la diòcesi de Torres, que en aquell moment només té deu anys; malauradament, els documents no ens permeten establir el grau de parentesc que els uneix. Nicolau havia cedit en mans del papa la canongia que posseïa a l’església d’Empúries i la prebenda anomenada de Sant Nicolau de Cochinas i de Sant Velasco (?) de Castelsardo, a la mateixa diòcesi d’Empúries, que ara Joan suplica d’obtenir amb una dispensa pel seu “defectu natalium” (f. 10r).

També tenen força interès quatre súpliques relatives a beneficis que Jorge Costa, cardenal bisbe sabinense, anomenat de Lisboa, té a la península Ibèrica, que ell mateix cedeix en mans del papa Alexandre VI perquè puguin ser objecte de súplica per part d’alguns familiars seus. A la primera, Joan de Saldaña, clergue de Burgos, sol·licita que se li concedeixi la provisió del benefici perpetu simple i servitori de l’església parroquial de la Santíssima Trinitat d’Alcaraz, a la diòcesi de Toledo (f. 84v). A la segona, García de Angulo, clergue de la diòcesi de Segòvia, suplica la provisió del benefici perpetu simple i servitori de Las Cabezas, a la diòcesi de Sevilla (ff. 84v-85r). La tercera súplica es refereix, en canvi, al benefici perpetu simple i servitori de l’església parroquial de San Mateu de Jerez de la Frontera que el cardenal posseïa en comenda a la diòcesi de Sevilla i que ara reclama “Dominicus Albertim”, clergue de la diòcesi de Metz (f. 85r). A l’última súplica, Gonzalo de Velasco, clergue de la diòcesi de Burgos, sol·licita en canvi la provisió del benefici simple de Cazalla de la Sierra, a la diòcesi de Sevilla (f. 87r).

Cal esmentar algunes súpliques relacionades amb membres destacats de la noblesa espanyola. Com que en els seus dominis no hi havia cap convent de franciscans de l’Observança i la Congregació, Luis de Beaumont, comte de Lerín i contestable de Navarra, suplica que se li concedeixi la gràcia d’erigir-ne un al castell de Lerín o en un lloc proper, sota la invocació de sant Lluís, amb església, campanar, refectori, dormitori, claustre i hort perquè els frares en facin ús i hi tinguin habitació, i de poder elegir-ne el guardià (ff. 144r-144v). En una altra súplica, a més, el mateix contestable de Navarra exposava davant del papa Alexandre VI que alguns béns de l’església parroquial de Sant Miquel de la ciutat de Beuntza (?), a la diòcesi de Pamplona, que era priorat de l’orde de Sant Agustí, la col·lació de la qual estava reservada a l’abat del monestir de Montearagón, del mateix orde, a la diòcesi de Saragossa, havien estat ocupats per un individu; per això, Luis suplica que se’ls concedeixi, a ell i als seus successors, la gràcia especial del “jus patronatus” sobre aquesta església i que l’abat segueixi mantenint el “jus instituendi, confirmandi seu providendi” (ff. 143v-144r).

D’altra banda, Diego de Santander, laic de Burgos, secretari dels reis de Castella i Aragó, suplica que ell i la seva família puguin gaudir d’altar portàtil, en el qual un prior o un sacerdot de la seva elecció diguin missa i la resta d’oficis divins (ff. 232v-233r).

Finalment, cal esmentar el cas del testament del difunt Íñigo Manrique de Lara, arquebisbe de Sevilla. El prelat hi havia disposat d’ésser enterrat a l’església del convent de Sant Francesc de Valladolid, de l’orde de framenors de l’Observança. Malauradament, però, aquesta clàusula havia passat desapercebuda, perquè el testament no s’havia publicat i es conservava tancat en una capsa. Quan l’arquebisbe va morir, doncs, va ser enterrat a l’església del monestir de les monges de Santa Maria de la Consolació de Calabazanos, de l’orde de Santa Clara, a la diòcesi de Palència, fundada pels seus avantpassats, on també hi havia soterrats els seus pares. Quan es va trobar el testament, els marmessors volien treure el cadàver de la tomba per traslladar-lo al lloc escollit per l’arquebisbe, però van topar amb una forta oposició de les monges del monestir. En conseqüència, els marmessors supliquen al papa que el cos de l’arquebisbe reposi on és ara perquè les monges el puguin continuar venerant (ff. 99r-99v).

Reg. Suppl. 969

El reg. Suppl. 969 consta de 298 folis i es troba en un excel·lent estat de conservació. Arran del buidatge s’han redactat 40 fitxes referents als territoris de la Corona d’Aragó i 107 als del regne de Castella.

Entre els documents d’especial interès assenyalem la súplica amb què Alexandre VI, “motu proprio” i a petició dels reis de Castella i Aragó, concedeix a Antoniotto Pallavicini, cardenal prevere de Santa Anastàsia, la provisió dels monestirs de Sobrado i de San Justo, de l’orde cistercenc, a la diòcesi de Santiago de Compostel·la, vacants per la mort de Diego de Muros, bisbe de Ciudad Rodrigo (ff. 261v-262r). També cal destacar la súplica amb la qual Francesc Galceran Borja de Lloris, clergue de València i nebot del papa, sol·licita la concessió d’una pensió anual sobre els fruits, les rendes i els ingressos del benefici perpetu de l’altar de Tots els Sants a l’església parroquial de Sant Nicolau de València que havia pertangut a Joan Montlleó, sacerdot de la mateixa ciutat (f. 150r).

Reg. Suppl. 970

El reg. Suppl. 970 consta de només 158 folis. Inclou documentació dels mesos de febrer i març de l’any 1493. Malauradament, es troba en molt mal estat de conservació: la part superior de tots els fulls està mutilada; això pot arribar a afectar en alguns fins a deu línies de text, amb la qual cosa resulta impossible llegir correctament moltes súpliques. Per tant, els investigadors de l’IIEB no poden assegurar d’haver seleccionat totes les súpliques del registre que satisfan els criteris per a la seva inclusió a la base de dades. Tot amb tot, el buidatge ha donat com a resultat la redacció de 19 fitxes referents a les diòcesis de la Corona d’Aragó i 38 a les del regne de Castella.

Entre els documents més interessants esmentem dues súpliques relacionades amb Cèsar Borja, fill del papa Alexandre VI, en aquell moment bisbe de València. El 7 de setembre de 1492, el pontífex li havia concedit amb la fórmula “motu proprio” la provisió del monestir de Pontault, de l’orde cistercenc, i del priorat de Mont-de-Marsan, de l’orde benedictí, tots dos a la diòcesi d’Aire, a França, vacants per la mort d’un cert “Rogerius” (ff. 154v-155r). Cèsar els cedeix aviat, però, en mans del mateix papa, “litteris super ea non confectis”, i suplica juntament amb Andrea de Pazzi, clergue descendent de la famosa família florentina, que se’n concedeixi la provisió a aquest últim i a ell, per les despeses, una pensió anual sobre els fruits dels mateixos beneficis, que Andrea li pagarà amb el dret de regressió (ff. 134r-134v).

També és interessant citar dues súpliques relatives a la causa que s’havia obert entre Antonio de Acuña, clergue de Burgos, notari, familiar i comensal continu del papa Alexandre VI, i Jerónimo Bobadilla, clergue de la diòcesi de Salamanca, també familiar i comensal continu del papa, sobre la possessió del benefici simple de la vila de Balves, a la diòcesi de Burgos, vacant per la mort de Pedro de Pastrana, perquè resulten exemplars pel que fa a les estratègies formals emprades per dos aspirants a un mateix benefici en discussió. Tot i que, de fet, els dos adversaris eren actors d’un cert nivell, pertanyents a famílies importants de la noblesa castellana i, per tant, possiblement ben coneguts a la cúria pontifícia, en les súpliques respectives, després de recordar el seu estret vincle amb el pontífex Borja perquè es tingui en compte, cadascun d’ells no dubta a titllar l’adversari amb la fórmula “qui pro clerico se gerit” i “assertum clericum” (súplica d’Antonio als ff. 110v-111, la de Jerónimo al f. 295r), amb el propòsit evident de desacreditar-lo.

Tanquem aquesta ressenya amb un breu avanç sobre les fases immediatament següents en la implementació de la base de dades. Seguint el programa que hem descrit a l’informe anterior, un cop acabat el buidatge del reg. Suppl. 970, ja podrem considerar enllestit el primer bloc de deu registres de súpliques. Per tant, durant els propers mesos, completarem el primer bloc de deu registres vaticans amb el buidatge dels registres Vat. 773 i 776. Després iniciarem el treball amb els primers registres Lateranensia, que encara no han estat estudiats per l’equip.

Finalment, com venim fent amb els informes publicats fins ara, repetim per als investigadors de l’època i, en general, per a tots els usuaris de la web, l’itinerari a seguir al lloc web de l’IIEB per localitzar la base de dades i, per tant, fer-ne un ús eficient com a font per a les investigacions més diverses, encara més avui, en un període tan difícil com el que malauradament vivim a causa de la pandèmia de la Covid-19, quan l’accés a moltes biblioteques i arxius continua sent molt limitat o fins i tot prohibit en algun cas.

L’accés a la base de dades és lliure, senzill i directe. N’hi ha prou a clicar el camp “Recerca” a la dreta del menú principal de navegació i seleccionar l’opció “db Documentació borgiana de l’Arxiu Secret del Vaticà” del menú desplegable que s’hi obrirà.

(Versió original italiana)

 

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies