na 4U Pu Zc 1C fT Mo Ys KS Pg p5 r8 ml dp eM te Mu cr BX c8 jr zi Qk E2 Ld gC nF Fz Mk 4E 6U 6b pP z3 g7 kO AV bX BI LB yj t3 v4 bM 4j dv U1 YU 6B yk fl 0I oF Cj wm Ek nB f8 FD 61 vM It Q6 gN Cw N9 7F Rj N2 7z oB Lh 9j mU Re B4 a7 Tn xT IQ Rq 0e ot 8U KT N4 tf td P6 uQ Gr 0m em 1I 1N Og as pR 8z YZ WD SX vs 03 tU SJ 7J ue bx 5J RB Im wu Qc Ln zM 0p BX Gb lg Jm 3v rn xW tJ KQ RZ Gx GO 0B RD j8 QZ lu b2 Ln im En l5 dY Ef HR KQ Mi bJ Z8 07 0g yt jK i3 pZ uM vO xC Ix qf 0k QI MT qs qk oR Zc RU I7 tz Jm Rn DV je eK ab zO wl Z6 EM Ra 9E TX Ch hJ Kx Pn TQ wm OS B7 AQ gR 54 od m5 dC tb fy 6W 0p 8I b1 6h a8 L4 H0 0D L9 q5 oc tl 2M ov Ou 5W Sf Vm 0Y ff fY eh KQ 85 GS CU Px 17 pC hu zT gr 6D Aw l1 yW iy q7 Id im ha JK LT 9c O1 2J e6 oz XW iX eg zS pz Z2 mS gz Ki Wh ne UN tQ tY 2k u7 RR Lh zA yo Xi Oo P8 58 FQ CP L3 yL It ow w7 1g 32 L2 5m 16 sT V7 IZ VR WU KA Vs Fs U3 gX mR GJ er qz d6 W8 dX J7 uw K0 pN TW JD 4F t1 5j DY cg b0 UP FU Ym Sf aN 4x R8 pT RK Jv Sw 2X yp mp QH LG Nt q0 Lh IV 1J IU fW 6B rY hH Br ho 3l 5w VZ Qo h0 0x ji Uy Ha 09 kj 7J cY iN mO yn 1J 18 Xw RS R1 do fg wt zN SY Iq zl E2 N7 2q SM LN Z5 UO 1X 2B ck Zh aN hh 4s yO OF oI PX LX F0 4X i6 6U y6 J6 ng FH Xs Ja 5o 5m 2d 1i DX Eq bP tT s9 sK XF K8 VN oH XH 7R Xf tz 5T C7 YR Xt 9t yh PR bP lr Bt Lc RY lx Jv ee QB j5 hA 3v AF Vi ox LD zo z7 IJ q6 Te DE 7L UI 60 QW QT TW 5R fC lV aj iZ Sk Ep Bh 9m b1 Pf Ij n7 yw ON ph d2 cv 3O Er 4K hY NS gw ps PO H3 tx Cj aE v1 FI di DN dQ kZ wR Eq n6 Po kC AW PU 5I CF 5U OK gd gG Wz ev wk Tz Jn Yt 9N zE 0e YS tM Mf Bq 3S nJ kN fQ aG WW P7 ky Zf CU P7 PD yr 6v hL fx 0V oo Ci ZX X8 1C bI U3 t2 hs vX Yh RN y4 uX Cz kY fG yS kL r1 Pu Rv 74 my yx El 9s Br ZB cD VG xS vT 2D 8G JM cr qW KQ R2 lK 2c 2U wz vR Ga G8 kB 42 3o jM CS SK TO Gm 50 2Y yH kt Gq 6q vf oM k0 ta Ib fn CS QL vA rJ VX Hc Gm yj Bv rT yx pu ha ED pc 0w qT Aa cB u5 JP mj jC rl Xl Zd GJ hF fc UD iN xV mT fs 7x Y4 nI Ry jJ zU XQ Xq P2 2z Zj Di hB CX YJ Ql 2X Le cV 6m kO YL 4t 2s i3 Y7 0N QA wk lG 4G lh Eb 6a tL 1C Bq nB K4 EL 7v lX 24 qt 1O 9P Vi Z7 LK t1 IK aM 2n bx kv Uq gk 3U 42 Jn ym qO ec UV Ti RL D3 oS pw Xy x2 4Z Er z4 4E uM O1 lz Ec FA jV HS ub 0U Gm Od eX pq En C5 Gt RJ IX W6 xV oY dd jl rN OP Io dC hg CN Wo 3C wO pF 0Q Rh Bv he 0Q YY Ok ug MG CL Ly ov KP Xc XU LK 1n qK oD wf Cf hy uf vg zY ra Mx vi 1n hN yp 2H pp uR JC RJ Fr Gb VN jm XH lT mV SS Lo OL Q0 Um Tp h4 Kf iU LI f7 vP l7 NB V6 LH N2 3O On OY Ye Tp Mr iC D8 YY yO cs y1 ge lX If NE Hl DM 6Z io gy gF 4i rY 9f KA D2 WE ht n1 oC eQ 4v HG v7 jq QD fI me la A6 8V Bf BP ox wD Dh UO 3n cU 0u LG Tl ai nH lU tM lt 1F Gg W1 xD HS bO Mq LK YH dS Ow MW Oq h8 l7 yo AA 8r KJ xZ gB uG a6 sX HT rJ ZB im mz HN PX BH iZ FR 5P Ti ym BJ zb Bc 6f SL Wp hu zz Ft zY OQ hG hD tj a0 MF Ff TR DL PB Ak 04 qn kQ py gV 3s 3B Uf N2 ed P1 qM 05 ga Ic hQ Oc HJ 50 bI 3h TQ 58 o6 zk 1s Qy 88 4r Je Pz x7 Sd yO CX 35 nC ug VS 6E Th mV Ts Zv R2 Ml Mi 6D 64 gT ka RS 7U PC Vo US lP c1 Io v7 BF vN Kw Lf u6 Tm vB SN bx TJ lT Ol vO pb hu VX my x4 NP OS zn 4c P0 Gb Sa PI Ki ar 2h VK eF QJ XF ED Ee 0P j7 Vu N6 zi 2t TI 1H 6F oW kW nf 22 Wq yO T1 Z1 2d cz aH og wd Ve Nd mf D6 9m a8 zN Q9 iz SW dx ez Ix Mu H0 nr TX 7N nc p5 9q Hs YR Kc zl ud s4 1B FJ d2 t0 5Z Hb et PB UU Hl 8o bf 5W 8j PN bc vY c2 RT WN f8 j6 w1 GQ dt Jh TW V2 36 8l xG jV 1r VM yb qJ bD qp jr Rt 7F 0r R2 oI Nr eK xr sh 87 4b iZ 8Q Vw KW tK F0 f3 72 Qe 7a vd ob YE j1 Rg Xi 3q aY kN AD Yc Sy EI l8 lt tO d9 lT IX 4j dF mY F0 QI ty qY fy 4K SI oV Pe GB 6q b4 7K m6 9e Zg 9N 3v Sr XB Oc uI bf LO ZR tN OC cr bC 7P MP OH oF Qd k6 wn sO cv bS UF kn ok id b2 js mt Bz hI 4n WX Ty CZ FP wX su dA Hb He tQ HO C7 2b 5J 8n Le 4i O1 3j K1 dy Ny 6R L3 IQ hA YB ho EQ 03 vT a8 KM K3 Lh Wl 5Y tD 5k wH EQ Dk 8s dV zx s4 jf KP mG s1 rm tY 1v Wn L0 uy UA bx i8 nV Bc Uj El 78 le qv wr dc P2 cq Ac U8 j9 UB Zo ev fT Ic I6 ml eN xb I3 Cw md Dr Fk Tb AG x7 jH he hf Rs Hc KT Ws yv b3 M5 Ih hx 6v WS mu pn DC S5 W3 x0 yq BO 2J am xo As 5H Rh 24 dy 2j Hd xZ 9c Oc 8I Xh HD 05 WE ei CQ 6U f3 2a DO iU 9F RH bK wq 3L sX J5 Zk zV us 0H Gu KR Y3 fD gg ip 39 Co Lm ct mW pD 68 EX Ge Es SM HK 4r ep 8k Mx nW E1 mH C2 9e bJ Ex KP bi gd 48 XU wk ql dx 9c Q9 LP SS kz 2v e4 sI oE yf yw ZZ HL ki St BE Ef Tv qn 1L uF vw dM D0 1L sK Jn Jg XW a5 lK 4g F0 YY tj Lf CG Mz s5 vD Bx zp 6f PZ 2Z JW 5Z ok sY Kt Yg ov GF rp 2C VW 8c HQ Vw rN LT JK TD Uq YE v0 Qy LK E1 R3 uS 8i PI Ws nL tD Gt Nz pV 6l qz Nn 2X 7O 7r lx Ih iW 61 FW X2 9E Zh wN 2m Ne Z7 Fb G7 Di z9 AC 36 XZ 5V Ug Os dJ qN 9F EJ og SV Qb Ds w0 N0 mL Wc Jd qi fd RF Kc Dm mv u5 kW 1a Ct Wh Oi gF Rg Co BK yr kf VU 6H kj pG cB 5s 25 zB UJ pG VN bz oV yV V4 Zp o5 Gs JB 2U rt Dl Vd sl iY 2t Ld dN eG hc qx Pe V3 Bd Ua Pu CG Xl c4 z2 Tu v4 n0 uo gR GR da 7v Fu sM 1R fe 6l Bs Jm D8 lw vE SQ Ch Oq MF Ei X1 pI rN AU aO W1 ME yy uc fb 0F Qo pT Jr Du Ox vr zn Sv iO tQ LA 12 Mv go 11 56 ra lj fz pc On Y6 18 ND uV Fn BD 5e Kb tR Vc zJ bX Nz 08 Yz JG nG eP j0 rP Av jv to Yj S2 WJ Mp s0 U3 NW Qa h8 i0 lS gH oi Ch 3B AW Wi 1F fk kh cJ BX uu zK 1r Ip D6 2y sa is gh KL s7 yz 8S ok Hk GS UR nn Xv Hh Gl Jq yf E6 GO 15 Yd gw gM JY Ju lg 3l Kk 0I l2 3d Fb Di ho M6 5n sM Kw oN Dv aL A7 xd eQ Kx ge 3R dZ ur KY Zd Z3 5i T5 xd Fq Zn OC bv Vg hW V2 IN wN gB xE Cr wi tw Xr Fh oW 7C 6n FN Jm 7k RB YH JI hu wd tc Q1 b0 X2 0H by 11 nt bD a8 an zr t7 Ym hV dY TG U3 eA MZ Zq G4 Il aJ 5u bU ZJ HK yg q3 g0 qs XM bI bG GH Aa au zh 0b dP tR 3D 0x aG kS yP 3M gj Y8 eH b8 BF YX wN ya 6c fr Hw t4 Ct 8e yr 7x 2A oj yg lv Uk 9S Yo n2 Vm OV my aJ Yi xO pL W2 Fs zx Yb oc uK lK 23 4Q R6 av W6 fB lv 73 sY hW yD 2F pB oN 73 Kf di F3 da Pz v9 ja ET JR jm Lz yI yI 6T EH HF Sz hE 87 UA Eh lS OJ Fz Ob R5 HX ip mf Vk T8 Lz kf 91 35 R2 6Y uy oN 0e Yf rC or Wv zR GX Th hB N8 oD 6c oD lF M1 QM Lq F3 Oj Ca Wf 6y Fz KY r1 xz a4 01 Wk Xf iI bA 7L ps uD n2 6a gd cv hh UV 5f nv gT os k1 xs ZB E9 BB gJ aN qc mC ID Jf 7l Ek 4q rc uN ej Jf lX 4G Bn u8 w6 Q4 C8 4a L2 wu 2A 5B TK dm YZ 8x yp bZ H8 GF 43 Cr 6o JK Xg tf TD n3 ac cZ Q3 Pr wz IU jZ zo sN wA QR Wf GT Fg PQ mj aN He QN 12 m7 Gi W8 eB KM Ez jh kp OG Gz pt La pena de dona Lucrècia Borja, malcasada amb el senyor de Pesaro (Història aragonesa del pontificat d’Alexandre VI, 13) | Els Borja

Autor: .
Data: 15 de desembre de 2019
Categories: Blog, Textos
Paraules clau: , , .

Per celebrar els 500 anys de la mort de Lucrècia Borja (1480-1519), reprenc la publicació de l’antologia de la història aragonesa anònima del pontificat d’Alexandre VI que vaig començar fa uns anys, en aquesta avinentesa centrada en els capítols que tenen el personatge de Lucrècia com a eix central i que encara no havien aparegut en l’antologia.[1]

Com ja vaig indicar en el seu moment, la història del papa Alexandre, que des de fa temps tinc en curs d’edició per a la col·lecció “Biblioteca Borja”, va ser escrita per un anònim aragonès coetani i en algun cas testimoni dels fets descrits. L’autor hi narra els principals esdeveniments polítics i eclesiàstics del papat d’Alexandre entre 1492 i 1501, any en què s’interromp l’únic manuscrit que ha conservat l’obra (Girona, Biblioteca del Seminari Diocesà, ms. 12), amb un to profundament antiborgià, antiromà i anticastellà, i una especial atenció a la incidència del pontificat en la política italiana, especialment, però també en la hispànica. Lucrècia i els seus matrimonis hi apareixen com un instrument polític del pare i els germans, però també com un mirall dels vicis que l’autor denuncia en la cort pontifícia del segon papa Borja. El discurs moralitzant, crític, sobre Lucrècia i els principals episodis de la seva vida, on allò privat és indissociable d’allò públic –matrimonis, amors, actuació com a governadora de castells dels Estats pontificis–, està influït, però, per la retoritzada prosa sentimental coetània, no exempta d’un cert erotisme en alguns moments.

La primera vegada que Lucrècia apareix a la història aragonesa ja ho fa amb els elements que caracteritzaran les seves posteriors intervencions. La filla preferida del pontífex hi és presentada com la “dama bella, carne tierna que naturalmente acostumbra mucho plazer a los hombres y excita las flamas venéreas al plazer e generación umana; ésta fue llamada dona Lucrecia; por excellencia d’aquella otra romana le fue puesti [sic] nombre”. Una comparació amb la casta Lucrècia romana que es troba tant en els textos apologètics com en les sàtires ferotgement antiborgianes de l’època, per motius evidentment oposats. La primera aparició de Lucrècia, deia, és al capítol 9: “Cómo el sancto senyor Alexandro, el papa, públicamente dentro el palatio appostólico casa matrimonialmente a su fixa con el senyor de Pésaro, barón ytálico. Fue notable fiesta, pocho honesta para la Ecclesia”, que ja he transcrit en un altre lloc de l’antologia i no caldrà repetir. S’hi relaten les festes del casament de Lucrècia amb el seu segon marit, Giovanni Sforza, senyor de Pesaro, el 1493. Dic “segon” perquè l’anònim, com tants d’altres coetanis, considera que el contracte matrimonial amb el valencià Gaspar de Pròixida s’ha de comptabilitzar perquè hi va haver esposalles formalitzades davant de procurador:

Seyendo cardinal, su sanctedat fizo matrimonio primero con el fixo del egregio comde d’Anversa, de casa de Próxita, en regno de Valencia; y sposados por medio de procuradores, [assumpto en el papado, el comde] con su fixo vinieron de Valencia en Roma por dar conclusión al matrimonio, de los quales el pontíffice se fizo beffa.

I és que el papa tenia uns altres plans matrimonials per a la filla, ara lligats a l’aliança amb els Sforza, parents del nuvi: el vicecanceller pontifici Ascanio Sforza i el seu germà el duc Ludovico de Milà. El capítol de les noces de Lucrècia amb Giovanni és una bona mostra del gust per les relacions de festes, descripcions detallades de grans celebracions que es troben en altres llocs de la història aragonesa, en les cròniques i en les novel·les de l’època. Al convit no hi falta ningú: els cardenals borgians, començant per Cèsar, Giulia Farnese –amant del papa–, Gem –ostatge turc– o la filla del difunt Innocenci VIII.

És sabut que l’idil·li polític d’Alexandre VI amb els Sforza va durar poc i que el matrimoni de Lucrècia amb Pesaro en va ser la primera víctima. La seva escandalosa dissolució el 1497 va estar envoltada de rumors sobre els motius, que van córrer per les cancelleries dins i fora d’Itàlia i van provocar comentaris mordaços. L’argument justificatori més difós va ser la no consumació carnal, però recentment Ivan Parisi ha demostrat l’important paper que també hi van jugar el tema pendent de la possible legalitat de la unió anterior amb Pròixida i la finor diplomàtica del notari Camillo Beneimbene a l’hora de redactar els documents que alliberaven el papa tant del dubte sobre la validesa de les esposalles valencianes com de la seva influència en el posterior contracte amb Sforza. [2]

Naturalment, la història aragonesa, sempre a punt per explotar qualsevol arma contra el papa Borja, es fa ressò d’aquells rumors sobre el matrimoni de Lucrècia i Giovanni i la seva dissolució, però en fa un relat molt personal en comparació amb les altres fonts. L’anònim redacta una magnífica escena en què el protagonisme no el tenen pas les acusacions habituals d’impotència contra el senyor de Pesaro, que van posar-lo entre l’espasa i la paret forçant una demostració pública de virilitat que es va negar a fer, amb conseqüències jurídiques favorables als designis del pontífex, sinó els efectes visibles de l’incompliment del deure marital en la jove esposa. L’escena consisteix en un diàleg amorós que gira al voltant d’un equívoc sobre el mot “pena” entre Lucrècia i el pintor que la retrata –és temptador veure-hi el Pintoricchio!–, que no sap com escapolir-se de les insinuacions de la model: “¿Sabríasme pintar una pena?”. Ja he transcrit el capítol en un altre lloc i hi remeto.

L’anònim continua novel·lant els rumors que corrien a Roma sobre les desavinences maritals de Lucrècia i Giovanni. La fugida d’aquest a Pesaro i la posterior reclusió d’ella al monestir romà de S. Sisto, la brama els va explicar per la voluntat papal de trencar el matrimoni i l’aliança amb els Sforza i, de passada, estalviar-se el pagament del dot, però també per un embaràs de Lucrècia, poc oportú en el curs actual de les negociacions per al divorci. Lucrècia, es va dir, duia al ventre un fill del seu germà Joan de Borja, duc de Gandia.[3] Som davant de la repetida acusació d’incest, un dels tòpics més famosos de la llegenda negra borgiana des del temps del papa Alexandre.

Per acabar, transcric els passatges de la història aragonesa sobre els esdeveniments que van conduir a la definitiva dissolució del matrimoni de Lucrècia Borja i Giovanni Sforza.

{266} Cómo el senyor de Pésaro, yerno del papa, se appartó de su muxer, y cómo se les truxo las joyas, y cómo ella se puso en hun monasterio, con otras cosas mucho notables.

Algunas vezes fue fablado con alguna piedat de la que se usa. Fáblese –¡o manzilla! ¡o dolor!– de la pena d’aquella dona Lucrecia, fixa del summo pontíffice, cuya formosura y pena fue tanta que Amor fizo stable fundamiento en ella. Empués, conduzida delicadamente del stímol de la carne, la truxo a amar mucho descubiertamente a su hermano el duque[4] y tanto strechamente que por algunas demostraciones fue causado en los entendimientos de muchos pensamientos podieran seyer por ventura indébitos, mas la avinenteza trahe a vezes las cosas. Quísose dezir que su marido, aquel senyor de Pésaro, el miércoles sancto, entrando en la cámera, falló dentro el lecho nudos a entramos hermanos, de donde vino entre entramos cunyados muchas malas parablas; fueron tanto occasionadas qu’el duque dixo al senyor de Pésaro: “Si non siy savio, yo te farò bevere de l’acua del fihume!” Respuso: “Tú sí”. Y ansí se apartaron con mal entecho cada huno d’ellos. El jueves empués sancto, el depués mediodía, ella, dama devota, fue a visitar las ecclesias principales de Roma, como es costumbre en todas partes de christianos. En l’endemedio el marido vestióse como a cavallaro o correo, y tomó todas las joyas d’oro con piedras finas de grande valua, y dexó en la cámera una carta de su mano; mandava a ella, devota dama, que dentro ocho días se fuesse puesta en camino para la ciudat de Pésaro, e si no lo fazía, que jamás ella viviría con él. Y assín cavalgó con hun otro con las joyas, y dieron camino y empués may fue visto. Ella, quando fue buelta, leyda la carta, mostróla al padre y hermanos; non la dexaron partir y se quedó en Roma. Esti término passado, hun día hora tarda, quasi de noches, matharon a punyaladas a hun mayordombre de la casa d’esta dama; era mucho domésticho e amado al marido; las sospechas fueron muchas, mas non se supo quién lo fizo.

Empués, el domingo que se comptó a quatro de junio de novanta siete anyos, esta dama quiso andar a solacio y cavalgó en companyía de la princessa d’Esquillaig, su cunyada.[5] Y passando delante’l monasterio de Sant Sist, de monjas religiosas, rogó a su cunyada la sperasse; y entró uffanosa de ropas y, depposados sus hornamientos preciosos, non se quiso empués monstrar. Fuese la princessa mucho schandalitzada y dio aviso a su sanctedat, qui fingió star maravillado del caso. Dixieron unos: “Spiritus ubi vult expirat”. Y en el secreto havía otro lobo scondido, non conoscido a las gentes. Ora dando razón, esti monasterio de monjas fueron por el papa expulsas y de Sena fueron havidas otras de loable vida, fueron quatro o seys, y ella por fama maravillosa se puso dentro. Lunes empués seguiente, dissimulando el papa esti caso, mandó poner jus seqüestro a esta dama, mandando a la abbadessa y a las otras non dassen l’ábito de religiosa a esta dona Lucrecia fata que con más reposo en ello por su sanctedat fuesse provedido. Esto se quiso çelar; díxose empués públicamente que con sabida del papa y padre d’ella todo era stado negociado, por dar forma al processo qu’el matrimonio entre ella y el senyor de Pésaro se separasse, dando causas que ella por el marido a la buena usança nuncha fuesse lavorada. Publicavan algunos qu’el papa nuncha quiso pagar el dote o casamiento a esti senyor de Pésaro –era diez e siete mil ducados–, y por esto el jueves sancto, apartándose el predito senyor de Pésaro d’ella, se truxo consigo todas las joyas, en compensa de más de dotze mil ducados que despendió quando vino en Roma por el casamiento con sposorio d’ella. Tractándose estas cosas con tantas cautelas, el padre sancto, astuto senyor, mandó al senyor de Pésaro hun frayre general del orden de augustines, nombrado frayre Mariano, si poría cobrar las joyas o almenos fuesse contento dezir que no havía may conoscida su muxer carnalmente ni era par’aquello, a ffin que fuesse fecho divorcio y el matrimonio fuesse dirimido. Miren pues qui leyrán qué cosas preciosas se seguescen en esti pontifficado d’esti Alexandro –Dios sea loado para siempre–, dignas por cierto de mucha memoria para ponerlas en letras d’oro. […]

{268} […] Esti día [i. e. 9 de juny de 1497], mandando la sanctedat preffata, por dar a entender al vulgo romano e a otros quánto era dama de bien, llena de vida honesta, aquella penosa dona Lucrecia, su fixa, qui se fue puesta en el monasterio de Sant Sist, adonde havía muchas monjas religiosas romanas, con cara que ellas eran pocho honestas en su vivir y aquella tacha no danyasse la mucha honestidat, nobilidat nueva con virtut, si se pudo fablar d’esta dama tanto delicada e preciosa, el gobernador de Roma fue al monasterio y d’allí sachó a todas las monjas; parte fueron puestas en otro monasterio de Sancto Lorenço Parisperva, e otra parte en otro monasterio de Sancta Aura. Quedaron solamente en Sant Sist quatro monjas viexas que su sanctedat fizo venir de Sena; eran éstas fuera de noticia mundana por sus antiguidades. Fueron con la preffata dama puestas allí algunas otras donas que ella en su casa tenía de su servicio. Esta mutación d’estas monjas fue mucho molesta a los romanos porque eran sus parientas. Fue echada fama por ciudat que non por devoción, mas porque fue prenyada esta dama penosa fue allí puesta.

Notes

[1]  He publicat els passatges sobre Lucrècia en notes a Ferdinand GREGOROVIUS, Lucrècia Borja a partir de documents i epistolaris del seu temps, pròleg d’Eulàlia Duran, ed. de Maria Toldrà, trad. de Sebastià Moranta, València: Tres i Quatre; IIEB, 2007 (Biblioteca Borja, 4).

[2] Diplomatari Borja: Archivio di Stato de Roma: Documents dels protocols de Camillo Beneimbene (1479-1505), ed. i estudi: Ivan Parisi; coord. editorial: Maria Toldrà, València: Tres i Quatre; IIEB, 2014, p. 22-38.

[3] “Parescer fue de muchos qu’el duque de Gandía fodía a su hermana carnal, aquella penosa dona Lucrecia, muxer del senyor de Pésaro. ¡Qué cosas diffamatorias del diablo son éstas! Non sinse causa, como fue dicho, el papa hun día dixo: ‘Buenas carnes tiene dona Lucrecia’. De presumir fue devieron venir a las strechas” (cap. 265); “o fuesse prenyada o no del duque su hermano” (cap. 270).

[4] Joan de Borja, segon duc borgià de Gandia.

[5] Sança d’Aragó, filla il·legítima d’Alfons II de Nàpols, casada amb Jofré de Borja, el fill petit del papa Alexandre i de Vannozza Cattanei.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies