Autor: .
Data: 19 de juny de 2016
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , , .

ASV, reg. Suppl. 963, f. 43r

ASV, reg. Suppl. 963, f. 43r

El 22 d’abril de 2016, arran de la presentació dels últims lliuraments sobre historiografia borgiana durant la celebració del “dia de les Corts Valencianes”, en el marc esplèndid del Palau dels Borja a València, es va fer una breu presentació d’un projecte de recerca sobre la documentació referent al llinatge valencià més famós conservada a l’Arxiu Secret del Vaticà, promogut i finalment endegat per l’IIEB (Institut Internacional d’Estudis Borgians). En aquell moment vam remetre els investigadors a aquest lloc web per a una descripció més detallada del projecte en qüestió, que ara volem presentar com una feina en constant evolució, que anirà acompanyada de tant en tant d’una sèrie d’actualitzacions sobre el seu estat que esperem convertir en una cita periòdica des d’aquesta mateixa pàgina.

Una mica d’història del projecte: la tossuderia d’un director i la formació d’un equip internacional

La idea del projecte remunta a l’any 2002, quan, des de la capella de Santa Àgata de Barcelona, Frederic Boix, secretari general de la Fundació Winterthur, Eliseu Climent, editor i president de l’IIEB, i el cardenal Jorge María Mejía, arxiver i bibliotecari de la santa Església romana en representació de l’Arxiu Secret Vaticà, van arribar a un acord pel qual l’arxiu permetia a l’IIEB tenir còpia de la ingent documentació relativa als dos papes que la família Borja havia donat a l’Església per tal que es pogués estudiar directament a Espanya, a la seu de l’Institut.

Més endavant, el 22 d’abril de 2007, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, seu de l’IIEB, es va celebrar una cerimònia solemne amb presència de moltes autoritats, entre les quals Luca Carboni, secretari general de l’Arxiu Secret Vaticà, Massimo Miglio, president de l’Istituto Storico Italiano per il Medioevo, Miquel Navarro, historiador i membre de l’IIEB, i el mateix Eliseu Climent. En aquesta ocasió, Jaime de Marichalar, duc de Lugo i president de la Fundació Axa-Winterthur, en obrir les capses que contenien els nombrosos CD en els quals, gràcies a l’acord firmat cinc anys enrere amb la santa seu i el patrocini de la mateixa Fundació, hi havia digitalitzats milers de documents sobre els papats de Calixt III i Alexandre VI, donava inici simbòlicament al seu estudi.

“No s’entén l’Europa moderna sense els Borja”, repetia Climent, incansable promotor del projecte, durant la trobada, per indicar la importància de l’esdeveniment mentre es firmaven els acords entre les institucions presents per continuar la cooperació.

Tot i això, tant d’èmfasi no va anar seguit de l’estudi pròpiament dit d’aquesta documentació, malgrat que durant els anys següents l’editor va trucar a moltes portes i va fer diverses temptatives per aconseguir els ajuts econòmics necessaris per impulsar la recerca.

El juny de 2014, en conseqüència, Climent es veié obligat a anunciar a la premsa el transferiment d’aquella documentació des de València, és a dir, de la que havia de ser la seu natural, ja que aquesta era la ciutat dels Borja, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, però també va anunciar l’inici del seu estudi per part d’un primer nucli reduït d’investigadors, format per dos col·laboradors de l’IIEB, la filòloga catalana Maria Toldrà i l’arxiver i paleògraf italià Ivan Parisi; un nucli que esperem que aviat es pugui convertir en un equip veritablement internacional que impliqui més estudiosos.

Després de dotze anys de la primera reunió a la capella de Santa Àgata, gràcies a la tossuderia de l’editor valencià, el projecte arrencava finalment amb l’ambiciós objectiu de fer conèixer al gran públic aquella voluminosa i rica documentació (dos milions i mig de documents) a través de l’elaboració d’una base de dades de consulta fàcil i immediata que ben aviat estarà disponible en aquest mateix lloc web. Això permetrà fornir un potent instrument de recerca a qui vulgui aprofundir les relacions entre els territoris de la Corona d’Aragó i la santa seu en una època, la dels pontífexs Borja, fonamental per al Renaixement europeu.

La documentació: súpliques i butlles del papat d’Alexandre VI

El buidatge de la documentació enviada des l’Arxiu Secret Vaticà s’ha iniciat amb la referent al segon papa Borja, Alexandre VI (1492-1503), que comprèn 113 registres vaticans (del núm. 772 al 884), 204 registres lateranenses (del núm. 925 al 1128) i 209 registres de súpliques (del núm. 961 al 1169).

El criteri seguit per a la selecció dels documents que s’inventarien a la base de dades ve determinat principalment per la presència de personatges o llocs pertanyents als territoris de la Corona d’Aragó durant el període històric de referència, mentre que s’ha decidit seleccionar a part el material referent a la resta de territoris hispànics.

Es tracta de súpliques i butlles, és a dir, de dues tipologies de documents estretament lligades per una relació de causa i efecte: a la segona meitat del segle XV, la via per obtenir una provisió eclesiàstica consistia en la consecució d’una littera gratiosa o butlla, generalment emesa després de la presentació d’una sol·licitud o súplica enviada per l’interessat al papa.

El document de súplica constava formalment d’una primera part que comprenia la invocació al “beatissime pater” i el nom del sol·licitant, amb els eventuals títols i lligams de parentesc amb algun alt prelat o senyor de què es podia vantar, als quals seguia el text pròpiament dit de la petició. L’assentiment del papa venia donat per una fórmula d’aprovació, fiat, escrita de mà seva amb la lletra inicial del seu nom de pila i acompanyada d’especificacions (ut petitur, in forma, etc…) que en determinaven el procediment a seguir. Als segles XV i XVI també es van atorgar moltes súpliques amb la fórmula concessum (de vegades amb l’especificació: concessum in presentia domini pape), inicialment afegida pel vicecanceller i després pels referendarii, és a dir, els col·laboradors estrets del papa, generalment cardenals, que des de l’època de Joan XXI s’encarregaven de forma exclusiva de l’anàlisi prèvia i la documentació de les súpliques.

Després de l’aprovació papal s’aplicava la normativa sobre l’emissió de la littera corresponent i la datació. Un cop enregistrada la súplica, per regla seguia la redacció de la littera, que reprenia les dades de la mateixa súplica, tot i que amb fórmules diferents. Finalment, els encarregats de la compilació dels registres afegien al marge esquerre del document una lletra que informava de la diòcesi a la qual pertanyia el benefici demanat o, en cas d’indulgències i llicències, del sol·licitant, amb especificació de la matèria a què feia referència la súplica.

L’aspecte formal de la littera o butlla venia indicat a la part inicial del text amb la presència del nom del pontífex i del destinatari del document, seguit de la descripció dels precedents i de la part dispositiva.

Les prerrogatives gratiose de la seu apostòlica

La súplica era l’instrument amb què la seu apostòlica intervenia en tots els àmbits de les institucions eclesiàstiques, en la vida religiosa i en la dimensió més personal de l’existència dels fidels. Així, doncs, si s’havia presentat per obtenir un càrrec eclesiàstic, sovint també contenia una demanda d’absolució o dispensa que, esmenant l’estat irregular del sol·licitant, feia possible la presa de possessió del benefici; si, en canvi, amb la súplica es volia obtenir la provisió d’un benefici, no era estrany que la seu apostòlica també es pronunciés en base a les seves competències com a tribunal eclesiàstic de màxima instància. La diversitat de les peticions que apareixen en aquests documents fa difícil donar compte de totes les prerrogatives o les matèries sobre les quals la seu apostòlica exercia el seu poder, per la qual cosa aquí ens limitarem a les més freqüents i deixem per a una pròxima contribució el comentari detallat de totes les que hem trobat durant el buidatge dels registres.

Les súpliques per obtenir un benefici són, sens dubte, les més nombroses als registres vaticans, i d’aquí ve el títol de la nostra presentació, en la mesura que al final del segle XV el papa era definitivament considerat un veritable dominus beneficiorum, és a dir, podia disposar lliurement no només sobre la institució, la supressió i la unió dels beneficis, sinó sobretot sobre les impetraciones beneficiales i els contenciosos que se’n podien originar, ja que el ric patrimoni dels beneficis eclesiàstics es governava directament des de la seu apostòlica a través de les reserves generals o del dret de devolució.

El papa també tenia el poder de conferir beneficis no reservats a través de l’emissió de litterae expectativae, que reconeixien al destinatari el dret d’obtenir un benefici que en un futur quedés vacant en un o més bisbats, la concessió del qual només n’indicava la qualitat (canongia, dignitat o església parroquial). Hi havia alguns prelats a qui es podia fer una concessió motu proprio que justificava algunes omissions en l’iter d’expedició de la littera corresponent, tenia precedència sobre altres lletres expectatives i prescindia de l’anàlisi de la idoneïtat per ocupar el benefici concedit. Es tractava en aquest cas de personatges molt propers al papa.

Les impetraciones beneficiales incloïen els beneficis menors posseïts per clergues seculars (beneficia secularia) o religiosos professos regulars (beneficia regularia). Podien implicar l’exercici de la cura d’ànimes, l’administració dels sagraments, drets de jurisdicció i precedència (beneficis dobles, entre els quals ardiaconats, arxiprestats, deganats, prepositures i abadiats), o obligacions menys exigents com ara la celebració de misses o la participació a la litúrgia (beneficis simples).

Els beneficis simples es distingien en beneficia simplicia, que tan sols comportaven la recitació de pregàries, i beneficia servitoria, els titulars dels quals estaven obligats a celebrar missa, a participar en la litúrgia de les hores i a oficiar en una capella o un hospital.

Segons la modalitat d’adquisició, els beneficis podien ser electius, ocupats a través de l’elecció i la confirmació d’una autoritat superior, o col·latius, als quals s’accedia per col·lació o institució. Els patronats es proveïen després de la presentació proposada pel patró i de la confirmació de l’autoritat eclesiàstica superior.

També s’establien distincions entre els beneficis compatibles i els incompatibles (és a dir, no acumulables), i els residencials i els no residencials (que no comportaven l’obligació de residència).

Un segon àmbit d’intervenció de la seu apostòlica que es pot identificar en els registres de súpliques és el judicial. Gràcies a les competències que el dret canònic atribuïa al fur eclesiàstic, la seu apostòlica podia intervenir per raó de les persones (clergues seculars i regulars, i alguns laics que gaudien de la protecció de l’Església) i de les matèries (sobre delictes com la blasfèmia, el sacrilegi, l’adulteri, el rapte, la usura, la simonia, l’heretgia, la màgia i la bruixeria; qüestions referents a les propietats eclesiàstiques i les causes testamentàries, i també afers de naturalesa sagramental, especialment quan tenien a veure amb el matrimoni i aspectes relacionats com la legitimitat dels fills, les esposalles i el dot).

El fidel també podia apel·lar al pontífex perquè un recurs fos confiat a jutges apostòlics: la concessió corresponent incloïa els noms d’un o més comissaris, normalment escollits entre el diocesà ordinari o un representant del clergat local d’una dignitat, a qui s’encarregava de procedir per la via sumària, de vegades amb facultat de valdre’s del braç secular i imposar censures eclesiàstiques.

Un tercer àmbit d’intervenció papal tenia a veure amb el poder més estricte d’actuar “de gràcia”: concessions en forma d’absolució, dispensa, llicència i indult.

Un últim àmbit d’intervenció de la seu apostòlica estava constituït per la facultat de fer excepcions a la norma establerta pel dret eclesiàstic sobre l’accés i el manteniment de l’status clerical.

Des de l’època més antiga, l’admissió al genus clericorum s’indicava amb el conferiment de la tonsura, que podia anar seguida dels ordes menors (ostiariat, lectorat, exorcistat, acolitat), els quals donaven la possibilitat d’obtenir un benefici i accedir posteriorment als ordes majors (sotsdiaconat, diaconat, presbiterat) fins al cim de la jerarquia eclesiàstica representat per l’episcopat. Normalment, la concessió de dispenses per obtenir la promoció al presbiterat era una prerrogativa exclusiva del pontífex, mentre que al bisbe se li concedia dispensar dels graus inferiors. A través de l’estudi de la documentació vaticana es fa evident, però, que Alexandre VI també s’havia reservat la dispensa sobre aquests últims.

En particular, podia tenir conseqüències pràctiques molt importants una concessió de non promovendo, que autoritzava a posposar l’obtenció dels ordes sagrats connectats a un cert benefici, però permetia al sol·licitant de mantenir-ne la possessió i, amb això, la possibilitat de percebre’n les rendes.

El procediment judicial referent als beneficis

Els beneficis ocasionaven sovint controvèrsies jurídiques. L’iter d’adquisició del benefici proveït topava de vegades amb obstacles, fins i tot quan la súplica corresponent ja havia estat aprovada per la seu apostòlica. El detentor d’un mandatum provisionis podia trobar-se en concurrència amb altres clergues, tal vegada proveïts de lletres expectatives, o amb la resistència d’alguns responsables locals de conferir el benefici que provaven d’ignorar les reserves generals, oposaven indults pontificis concedits anteriorment o ocupaven rendes destinades a altri. El clergue que es veia impossibilitat de prendre possessió del benefici o rebre’n els fruits, sovint renunciava als seus drets a canvi d’una pensió o, com a alternativa, iniciava un procediment judicial davant dels jutges locals o prop de la cúria, on l’audientia litterarum contradictarum actuava en les causes de naturalesa beneficial com a tribunal de primera instància sota mandat papal i com a tribunal d’apel·lació. De fet, quan en el curs de l’iter es perfilava la vacant del benefici a causa d’una sentència desfavorable sigui per al demandant (actor), sigui per al demandat (reus), s’admetia que un dels contendents o un tercer clergue demanessin que el benefici els fos conferit auctoritate apostolica pel jutge de la cúria (provisió en forma si neutri o si nulli).

Una altra modalitat d’obtenció d’un benefici objecte de contenciós era la petició d’una surrogatio, que reconeixia al sol·licitant la facultat d’entrar en una causa com a substitut d’una part les reivindicacions de la qual haguessin vingut a menys a causa de la mort d’un dels dos contendents o de la renúncia al benefici o als drets que hom hi pretenia tenir.

També es relaciona amb causes de naturalesa beneficial l’assignació de beneficis en forma de novae provisiones, que confirmaven provisions sobre la legitimitat de les quals es podien originar alguns dubtes. Amb aquesta modalitat, el sol·licitant suplicava l’assentiment del pontífex per convalidar els drets que posseïa sobre un benefici, susceptibles de contestació per vicis no necessàriament formals.

Finalment, està particularment difosa en la documentació que analitzem la pràctica de la resignació d’un benefici, que sovint es configurava com un abús o, encara pitjor, com una pràctica simoníaca que feia lícit el pas de la titularitat del benefici d’un prelat a un altre.

En la praxi renaixentista, aquesta renúncia als oficis sagrats no es feia “en mans” de l’ordinari diocesà local o del capítol de la catedral, sinó apud sedem apostolicam. En conseqüència, la col·lació corresponent se sostreia de l’àmbit dels responsables i els patrons legítims i passava a estar a lliure disposició del papa.

En canvi, la resignatio cum pensione reconeixia el dret de cedir el benefici, bo i percebent-ne una part dels fruits sota forma d’una pensió pactada entre els interessants.

La reserva d’una pensió podia comportar, d’altra banda, una resignatio cum permutacione o ex causa permutacionis, que tenia lloc quan dos clergues cedien els beneficis perspectius per fer-ne permuta.

Elaboració d’una fitxa model

El projecte parteix de l’elaboració d’una fitxa que és la unitat bàsica de la base de dades en construcció. Calia respondre a la doble exigència d’oferir una síntesi del document i d’assenyalar els elements essencials propis de l’acte. Així, doncs, s’ha creat una fitxa model composta dels següents camps temàtics: la signatura arxivística completa del registre del qual el document seleccionat forma part; el número de foli en què es troba en el conjunt del registre; la data en la forma moderna (any, mes i dia) i el lloc, amb la ciutat i la localització exacta quan s’hi especifica; la tipologia documental i un summarium o matèria objecte del document. Segueix el regest del contingut del document, el nom del referendari responsable de la redacció de la súplica o dels executors de la butlla i les observacions.

Al camp de la tipologia documental, després d’una barra / s’ha ha assenyalat la presència d’una reformatio, és a dir, d’una addició o modificació d’una súplica ja presentada, i d’una gràcia atorgada motu proprio.

Al camp del regest, els noms de persona i els topònims es donen en la forma original i, quan aquesta és incerta a causa d’una probable deturpació o de la impossibilitat d’identificar alguna forma avui desueta, va seguida d’un senyal d’exclamació. Les formes restituïdes, sobretot els noms moderns dels llocs, es posen entre claudàtors. S’han identificat i, si és possible, traduït al català els noms de cardenals, arquebisbes, bisbes i prelats indicats als documents només amb el títol o amb el nom de vulgo.

Al camp del regest, les parts que es deixen en llatí són literals i per tant són extretes del text, així com també les dades que fan referència a la qualitas del benefici sempre que no ha estat possible traduir-les al català.

Al mateix camp, s’ha separat amb el signe // la part argumentativa de la dispositiva.

La base de dades en construcció serà consultable per als estudiosos al lloc web de l’IIEB, a la secció “Recerca”.

Paral·lelament al procés de buidatge dels registres, s’estan redactant llistes amb els noms dels eclesiàstics que composaven la cancelleria d’Alexandre VI, distingits segons la seva activitat, que aviat estaran disponibles al mateix lloc web.

(Continuarà)

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies