La corrispondenza italiana di Joan Ram Escrivà ambasciatore di Ferdinando il Cattolico (3 maggio 1484 – 11 agosto 1499), a cura d’Ivan Parisi, Battipaglia: Laveglia & Carlone, 2014 (Fonti per la storia di Napoli aragonese, III/2), 166 p., il. ISBN 978-88-86854-13-7.
L’edició de la correspondència de Joan Ram Escrivà com a ambaixador de Ferran el Catòlic a Nàpols, conservada al Libro de las cartas reales del fons Sástago de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, és una reelaboració de la tesi doctoral que l’autor, Ivan Parisi, va presentar el 2009 a la Scuola Superiore di Studi Avanzati de la Universitat Suor Orsola Benincasa de Nàpols. Es publica dins la tercera sèrie de la modèlica col·lecció Fonti per la storia di Napoli aragonese, estrenada fa un parell d’anys amb la correspondència de Giovanni Pontano com a secretari del rei Ferran I de Nàpols. Aquest volum de Corrispondenza, que, com altres projectes d’edició documental, ha passat per un viacrucis a causa de la dificultat –i la valentia– que comporta per a una editorial assumir iniciatives d’aquest tipus, inclou també una refosa d’alguns estudis que Parisi ja havia publicat sobre Joan Ram Escrivà, el seu llinatge i el triple context polític i geogràfic en què es mou, entre el Catòlic, Ferrante i els seus descendents, i el vicecanceller pontifici Roderic de Borja, després papa Alexandre VI.
El corpus documental aquí editat està format per 69 documents en castellà, català i italià, en alguns casos transliteracions de textos xifrats a partir de les claus restituïdes per Parisi. La major part procedeixen del Libro de las cartas reales, però el volum reflecteix també les cerques de l’editor en diversos arxius catalans i valencians: el mateix Arxiu de la Corona d’Aragó on es conserva el fons Sástago, l’Arxiu del Regne de València i el del Col·legi del Patriarca; també proporcionen materials la col·lecció Salazar de la Real Academia de la Historia i la Biblioteca Francisco Zabálburu, de Madrid, i l’Archivio di Stato de Roma. Aquest últim fons és ben conegut per Parisi, que, paral·lelament a la confecció del llibre, ha treballat amb els papers del notari Camillo Beneimbene que s’hi conserven, de cara a l’elaboració d’un volum del Diplomatari Borja dedicat als documents borgians del notari romà, actualment en premsa. La Corrispondenza es completa amb una presentació de Francesco Senatore, índexs i uns interessants apèndixs que inclouen el testament de Joan Ram Escrivà (València, 29 d’octubre de 1515, segons còpia del fons Sástago), un estudi de les xifres utilitzades entre l’ambaixador i el rei Ferran, i arbres genealògics dels Escrivà / Escrivà de Romaní i la família de Joan Ram Escrivà.
Parisi parteix d’una constatació: el paper, important però poc conegut, que Joan Ram Escrivà (c. 1435/41-1515), mestre racional del regne de València, receptor del Sant Ofici, i baró de Patraix i Beniparrell, personatge que no s’ha de confondre amb l’homònim comanador i poeta, va jugar com a ambaixador de Ferran el Catòlic al regne de Nàpols en un moment de reestructuració del mapa polític del Mediterrani. La carrera de l’ambaixador se situa en el context de la llarga tradició de serveis del llinatge Escrivà a la Corona catalanoaragonesa, que culmina amb el paper destacat dels germans Eiximèn Pérez (II) Escrivà de Romaní, virrei de Sardenya, i Joan Ram Escrivà, que havia adoptat el cognom Ram per qüestions d’herència, en la política italiana del Catòlic.
Se subratlla la importància del Libro de las cartas reales per conèixer l’entramat de relacions establertes entre tres dels protagonistes d’aquell mapa polític –els monarques de les dues branques del casal aragonès a les penínsules hispànica i italiana, i el papa Alexandre VI–, considerades des del punt de vista de l’activitat diplomàtica de l’ambaixador i de la seva promoció personal i familiar. Així, doncs, al costat d’informació sobre els moviments diplomàtics i militars a la zona, la correspondència proporciona una àmplia informació referent a les aspiracions, no sempre satisfetes, de l’ambaixador sobre els beneficis que la seva activitat li hauria de reportar; fins i tot s’hi entreveu una certa ambigüitat del personatge, amb una més que possible traïció al Catòlic en els fets que conduïren a l’ascensió de Frederic III al tron de Nàpols, presumptament premiada amb la concessió de la ciutat d’Ostuni. Els descendents de l’ambaixador resultaran també beneficiats pels serveis dels germans Escrivà als Trastàmara: el càrrec de racional de València es mantindrà en la família durant anys. Per contra, el vaivé de les relacions entre el rei Ferran i el papa Alexandre serà un entrebanc per a les pretensions de l’ambaixador d’impulsar la carrera eclesiàstica del seu fill Àngel, company d’estudis dels fills de l’aleshores vicecanceller Roderic de Borja, encara que finalment, com Cèsar, Àngel Escrivà abandonarà aquella carrera per seguir l’ofici de les armes.
Publicat per Maria Toldrà a Vademècum el 20/09/2014
